paranoias y lamentos varios

Pilota Picada

2011-08-22T11:49:00.002+02:00

Són les 10:30 d'aquest vespre de finals de Juliol. Fa tan sols uns minuts que és negra nit.
Tot seria fosc dins del nostre bungalow si no fos per la tènue llum de la tauleta de nit de l'habitació de matrimoni.
En aquesta habitació hi estic confinat amb la dona i les meves filles.

Cada 5 segons guaito nerviosament per la finestra. Una munió de gent nua s'acosta cap a la nostra caseta de fusta.
La meva dona i jo ens mirem. Llegeixo la por en els seus ulls. Ambdós contenim el pànic que ens envaeix per tal de no assustar a les nenes.
Potser no venen a per nosaltres. Potser es paren al Bungalow d'abans o passen de llarg per parar-se al següent.
És una possibilitat que ara mateix entenc com a remota tenint en compte els fets que s'han anat desencadenant al voltant meu i de la meva família aquests dies. Dies de vacances que havien d'ésser de descans i pau.

La massa humana que se'ns acosta duu espelmes a les mans.
La meva ment aterrida em regala imatges del “Geperut de Notre Dame”. Concretament del moment on una massa enfurida amb torxes a les mans s'acosta a la catedral per demanar el cap d'en Quasimodo.
No tenim escapatòria, així que quan sentim picar a la porta de la nostra caseta, els 7 ens despullem i capcots anem a trobar el nostre destí.

Potser abans del desenllaç de la tragèdia, us hauria d'explicar els fets que ens van menar a una situació tant desesperant.
Així podríeu jutjar per vosaltres mateixos si érem mereixedors dels càstigs que se'ns infligiren.
La proximitat dels esdeveniments i la vergonya que vàrem passar no em deixen veure de manera objectiva la voràgine d'aconteixements que ens engoliren.

Testimoni d’excepció dels extraordinaris fets dels que us parlo en va ésser el meu diari.
No se m'acudeix una manera mes directa i fidedigna a la realitat que reproduir-vos fragments de les entrades que en ell hi he anat abocant:

Dia 11 de juliol de 2011:
17:30h
He rebut avui una trucada a la feina on m'han comunicat oficialment allò que ja em temia.
L'incendi proper al càmping de somni on havíem reservat un bungalow, fa gairebé un any, s'ha vist afectat per les flames.
El Bungalow que teníem assignat s'ha malmès i no ens poden oferir una alternativa.
Sé que la noia que m'ho comunica no en té cap culpa però em sorprenc a mi mateix quan m’escolto entrar en còlera i cridar-la donant-li les gràcies per res.

Dia 12 de Juliol de 2011:
19:00h
Ens hem passat tot el dia amb la dona buscant per Internet opcions per salvar les nostres vacances en família.
Els càmpings clàssics estan plens desde fa mesos, i tot i que es mostren comprensius quan els explico la nostra situació desesperada, insisteixen en que no poden ajudar-nos però que resaran per nosaltres.

Les que no es mostren tant comprensives són les nostres filles quan els expliquem que no podrem fer les vacances amb les que havíem estat fantasiejant tots junts.
Mirant els seus ulls veig que les hem decepcionat i que ha arribat aquell punt en que el papa ja no és el “Súperpapa” que tot ho pot. Sabia que arribaria aquest moment, però sincerament creia que seria d’aquí a mitja dotzena d'anys aproximadament.

Dia 15 de Juliol de 2011:
12:30h
Neix l'esperança!!!!!!!!!!!!!!
En una web que m'ha regalat Google quan tota esperança estava perduda, he trobat un càmping ecològic a una zona costera de Catalunya. M'asseguren que per una cancel·lació d'última hora ens poden llogar una caseta del 17 al 31 de juliol.
No m'ho penso dues vegades i la reservo a l'acte.
Un quart d'hora desprès ja tinc feta la transferència de la paga i senyal que em sol·liciten. Amb un somriure d'orella a orella truco a la dona.

13:30h: DONES!!!!!! Hi ha una llegenda urbana que diu que un amic d'un amic d'un conegut, es va donar un cop molt fort al cap i com a conseqüència va entendre les dones durant 15 minuts i mig!!!!!!!.
A la meva li ofereixo unes vacances quan tot estava perdut i em contesta amb la desconfiança cap a la meva reserva!.
“-Vols dir que no t'has precipitat?”.
GRGRGRRGRGRGRG!!!!!!

Dia 16 de juliol de 2011:
22:30h
Tot i que ahir li vaig dir que no ho fes, que un cop reservat ja ens ho trobarem, la Cristina (la meva dona) ha anat mes enllà de fer un cop d’ull a la web del càmping ecològic (que té una pinta fantàstica) i ha estat buscant a fòrums de campistes opinions i experiències sobre persones que hi han estat.
Es veu que és un ressort molt nou i encara hi ha poques opinions a la xarxa. Malgrat això, la Cristina, me'n destaca una que m'inquieta una mica. Evidentment dissimulo i li’n trec importància.
La pregunta la fa una noia que ha d'anar al ressort ecològic i demana:
“Encara que el càmping sigui ecològic permeten que hi entrem carn per consumir-la?”.

L’entrada és de dos dies ençà i encara ningú ha contestat la seva pregunta.
Per tal de tranquil·litzar-nos tiro de la Viquipèdia on hi busco les paraules “Turisme ecològic”:

“El Turisme ecològic o eco turisme és el conjunt d'activitats turístiques enfocades en les pràctiques sostenibles, la preservació i l'apreciació del medi (tant natural com cultural) que acull els viatjants. Encara que existeixen diferents interpretacions, en general el turisme ecològic es promou com a un turisme "ètic", en el qual també es considera primordial preservar el benestar de les poblacions locals, que es veu reflectit en l'estructura i el funcionament de les empreses/grups/cooperatives que es dediquen a oferir aquest servei”.

Amb tal de no quedar-me sense vacances jo sóc ecològic, ètic, benestador de poblacions, reflectidor d’estructures i funcionaments o el que fagi falta!.

Dia 17 de juliol de 2011:
16:00h:

MARXEEEEEEEEEEM!!!!!!
M'ha costat molt encabir l'equipatge, la parella, les nenes i la gossa al cotxe. Però ara que ja estic en ruta he de dir: OE! OE! OE! Als que treballen.........QUE ES FOTIN!!!! Jo ja estic de vacanceeeeeees!!!!!

22:00h:
Dificilíssim de trobar el puto paratge.
Les nenes han estat pesadíssimes amb els “quaaaaaaan faltaaaaaaaaa” i fins i tot una d’elles ens ha fet l'honor de vomitar.
Malgrat li he escridassat els insults mes crus dels que en soc capaç, la immutable veu del GPS no fa mes que repetir: “-Cuando pueda, dé la vuelta”.

22:50h:
En Dieter (l'amable recepcionista), ens fa els tràmits pertinents de benvinguda: Identificació, fotocòpia dels nostres passaports i entrega de la clau de la nostra llar de vacances.
De sobte sense cap mena d'avís previ, comencen els fenòmens paranormals.

En Dieter sense perdre el somriure ens insta a que “voluntàriament” li donem qualsevol tipus de carn o peix destinat al consum propi perquè el custodiï fins el moment que abandonem les instal·lacions vacacionals.
Mentres ho rotulo tot amb el meu nom i cognoms, se m'acudeixen varis insults i paraulotes que rimen per rima malsonant amb veganisme.
Hi deixo packs d'embotit ibèric, pernil dolç a les fines herbes i la botifarra que havia d'acompanyar a les seques. Seques que si que em deixen entrar.

Sense donar-nos temps a que ens refem de l'ensurt, ens assenyala una línia vermella gruixuda al terra a l’extrem de la sal.la on estem situats i ens anuncia que desde la línia cap a dins de les instal·lacions s'espera de nosaltres que respectem la naturalesa ecològica, vegetariana i naturista del càmping.
En veure que no entenem del tot allò que ens està explicant, ens assenyala un cartell enclavat just a sobre d’uns canviadors amb cortina on despullar-se.
Al cartell?: “Si Us Plau respecteu la norma de nuesa integral mes enllà de la línia vermella”.

23:00h:
Les nenes estan encantades corrent despullades a la plaça de terra i arbres fruiters que hi ha davant del porxo de la caseta. La nostra és la caseta número 10.
En aquesta esplanada on s’aixeca la nostra llar temporal hi ha 12 casetes rodejant l’esmentada placeta.
El porxo de cada caseta dona de cara a la plaça, de tal manera que des del teu porxo pots controlar visualment tot detall que s’esdevé a la mateixa plaça o en cada un dels porxos.
L’habitatge té 2 habitacions, un WC, i una cuina menjador força gran.
En cada una de les estances hi ha finestres generoses per les que es pot veure l’interior de la caseta que tens a cada costat de la teva.
Em sento nu.
MERDA! no tan sols me’n sento metafòricament ,sinó que n’estic de despullat!.

Dia 18 de juliol de 2011:
01:15 a.m.:
No puc dormir! He sortit nu a tancar els maleïts porticons de fusta que, com no!, solsament són accessibles desde l’exterior de la casa.
Creia que era una bona hora per fer la maniobra ja que no quedava ningú als porxos. La gent deu ja dormir nua al seu llit de nudistes en aquest collons de càmping nudista!.
Gairebé ho aconsegueixo!. Sols em quedava tancar els porticons d’una habitació quan la veu greu del guarda de seguretat m’ha sorprès:
-Bona nit. Sóc en Jan, el guarda del càmping. Heu entrat avui oi?.

L’educació que malgrat situacions desesperades com aquesta encara funciona en mode automàtic, ha fet que giri tot el cos cap a ell per mirar-lo a la cara. M’he girat dècimes de segon abans d’adonar-me que vaig nu i abaixar ràpidament les meves dues mans per tapar-me les vergonyes penjants.
Però ha estat la visió d’aquest home d’uns 50-55 anys amb gorra similar a la que duu la Guardia urbana amb la paraula “Vigilant” brodada en daurat, la que m’ha fet xisclar de por.
De coll cap avall l’home no duu res mes enllà de les seves eines de feina. Les duu penjades amb corretges de pell negra al cos: un joc de manilles, un walkie Talkie, i una porra. Sembla una versió mes vella i panxuda del típic noi que es disposa a fer un striptease en sortir del pastís de comiat d’una soltera.
En tot cas en Jan per manca de roba que treure’s, no pot fer cap mena d’estriptís a menys que es tregui la gorra de manera sensual.
No puc evitar el xiscle que s’escapa de la meva gola i les llàgrimes que baixen rodolant per les meves galtes. Corro cap a la porta de la meva caseta.

04:45 a.m.
Segueixo mirant el sostre de l’habitació de matrimoni. No vull tancar els ulls. L’imatge d’en Jan, el guarda, em tortura cada cop que tanco les parpelles.

Dia 19 de Juliol de 2011
23:15:
Les nenes fa una estona que dormen. Estan rebentades d’haver corregut tot el dia d’aquí cap allà.
Han anat a la piscina, han donat de menjar a les gallines, als conills i a l’euga “Princesa”.
Han collit ous ecològics, han muntat a lloms del poni i els han donat un parell de voltes a les instal·lacions del càmping damunt el carro que estirava el cavall “Simba”.
Encara ara volien anar a veure les granotes que a la nit cacen mosquits a la bassa sobre els nenúfars, els peixos taronges que neden aliens al que els envolta a l’estany ecològic i mirar les estrelles.

Peixos, granotes, euga, gallines, piscina, estany i un mai acabar de coses que no hem vist ja que amb la Cristina encara a aquesta hora no ens hem atrevit a sortir fora de la caseta. Maleïts salesians! em van ben enclavar dins del cervell el concepte del pudor a l’exhibició de la pròpia nuesa!.

La dona i jo hem muntat el gabinet de crisi a la taula de la cuina del menjador.
Ens estem fregint. Ens hem vestit de dalt a baix. Mitjons, sabates i jaqueta d’entretemps com a mesura de protesta i dignitat davant la norma d’anar en pilotes que ens ha estat imposada. Potser haurem d’anar nus fora de la caseta (ja en parlarem) però dins el nostre bungalow tot déu anirà vestit!.

Dia 20 de Juliol de 2011
01:15 a.m.
Fumata blanca: Havemus papa.
La meva dona i jo hem pres una determinació desprès d’arribar a la mateixa pregunta que li fas a la parella quan t’acaba anunciar que et deixa per un altre: “-Que te ell/ella que no tingui jo?”
Doncs això: que tenen ells que no tinguem nosaltres? Res!. Tenim el mateix!
Venim de la mateixa fàbrica homes i dones. Encara que amb mes o menys extres i mes o menys tunejos que ens apliquem a posteriori.
Com que veiem clar que no podrem canviar la situació fora del bungalow, demà plantarem cara a la vergonya.
Sortirem agafats de la mà amb el nostre millor somriure cap al paradís de la pilota picada.

P.D. També ho fem perquè ens fa vergonya haver de demanar a les nenes que ens portin queviures i aigua amb els que alimentar-nos.
Ja els han preguntat diverses vegades: “-Maca, que es troben bé els teus pares que no han sortit de casa des que vau arribar?”.

Dia 20 de Juliol de 2011
09:30 a.m.
Hem agafat aire i hem sortit donant alegres saltirons a l’exterior.
Ens hem sentit alliberats de prejudicis i contents de que el sol ens escalfi el cos. TOT el cos.
L’alegria ha durat poc i el somriure se’ns ha convertit en una ganyota quan des del porxo del costat una veu ens ha cridat: “Hombreeeeeee, si són els veterinaris!”

Mentres em girava per veure a qui li havia estat designat el Bungalow immediatament adjacent al nostre (l’onze), m’he preguntat que carai dec haver fet perquè un ésser superior em castigui amb tant d’humor cínic, àcid, sulfúric......amb tanta mala llet vamos.

Quina probabilitat hi ha de que et toqui en un càmping nudista, vegà, ecològic i reciclable el pediatra dels teus fills i la seva família a la caseta del costat?.

No havia encara parat el moviment rotatori del meu cos per deixar de donar-li l’esquena i oferir-li estrènyer la mà que he tornat a recordar la meva nuesa recent adquirida i encara no assumida. Així que no he parat on tocava l’esmentat moviment rotatori amb la mà estesa. He passat de llarg i he seguit rotant fins donar-li de nou l’esquena a la vegada que m’he encongit en un intent infantil de tornar a amagar el meu hiperexposat aparell reproductor.
Dec haver fet el moviment amb una gracilitat, frescor i naturalitat envejable, ja que el pediatra s’ha pensat que ha estat una manera original de saludar en plan torero. Tant és així que quan l’he tornat a mirar, ha deixat anar un sonor “-Olé!”, ha posat els índexs de cada mà al damunt del seu cap a mode de banyes i ha començat a bufar com un brau.
He buscat ajuda en la meva dona, que hauria d’haver estat immediatament al meu costat, però la seva mostra de suport m’ha arribat com un “PUM!, Tchlack! Tchlack! FRRRCH!”. Onomatopeia que reprodueix de manera fidedigna al soroll que fa la porta del nostre Bungalow nº10 en tancar-se bruscament, passar la clau dues vegades i rematar-ho apuntalant el pany amb una cadira.

Dia 23 de Juliol de 2011
15:30 p.m.
Estem encantats!!.
Les nenes s’ho passen bomba donant de menjar als animals, jugant amb amics i amigues de la seva edat i remullant-se a la piscina.
He fet quantitat de descobriments gràcies a aquesta experiència:
-La crema solar s’ha d’aplicar mes enllà dels llocs clàssics. El sol et pot cremar parts del cos que no hauria imaginat mai que es poguessin socarrimar i pelar.
-L’entrenament d’anys d’estius a la platja per evitar tremperes espontànies accidentals serveix també pels càmpings nudistes.
-Hi poden haver tants tipus, colors i formes de contenidors per separar i reciclar la brossa que estic segur que entre la impressionant filera dels que hi havia a l'aparcament del càmping, n'hi havia un per a reciclar a la iaia en cas de mort sobtada.
-Per matar mosques el mes ecològic és la pala de plàstic que penja en una paret de la cuina-menjador . També deu ser altament efectiva ja que a simple vista es veu plena a rebossar d’ADN de mosques i mosquits.
-El pediatra i la seva família són una gent encantadora, encara que com li he reconegut a ell mateix avui, la primera cosa que vaig pensar en veure qui tenia a la caseta del costat va ser canviar d'especialista. Entre la gent que concebo que em pugui veure nu del tot (ex parelles, dona, companys del gimnàs) no hi ha lloc per un pediatra. JA ESTIC CRESCUDET JO!

Dia 26 de Juliol de 2011
17:30 p.m.

La meva relació amb el pediatra ha anat mes enllà de la camaraderia. Ens entenem.
Tots dos tenim famílies nombroses amb nanos d'edats similars, tots dos tenim dones amb caràcter, i a tots dos ens ha fotut un calbot la dona per enganxar-nos mirant a l'actriu porno d'un cert renom que estiueja cada any al càmping (caseta nº7).
Així que quan estàvem els dos junts compartint un cafè al seu porxo, ha estat inevitable que els nostres ulls s'hagin trobat. No ens hem hagut de dir res. Ambdós hem sabut el que desitjàvem ferventment.
M'ha convidat a entrar a la seva caseta i desprès de córrer tota i cada una de les cortines de les finestres ha obert la nevera d'on ha tret amagat d’entre la fruita un fuet. L'ha partit per la meitat i me l'ha ofert.
Hem delinquit!. I el que és pitjor, ambdós hem fet el salt a la dona amb un porc. (El del fuet s’entén...........)

Allà mentre rosegàvem la carn prohibida s'ha segellat la nostra amistat queixalada a queixalada.

Dia 28 de Juliol de 2011
15:30 p.m.

Començo a veure compromesa la nostra seguretat al càmping.
En Gerardo (el pediatra) i jo, ens estem envalant.
Hem convertit la ingesta d'embotits a mitja tarda en un costum.

Corre la història al cámping de que l'any passat van enxampar a un paio menjant-se una costella de xai.
Al dia següent la seva caseta l'estaven netejant les dones de fer feines de l’organització. Mai ningú ha tornat a saber res del tio ni de la seva família.
De ben segur històries que s’han inventat els gerents del cámping per espantar a la gent i a les criatures. Tot per evitar que caiguin en la temptació.

Sigui com sigui ahir vam tenir un ensurt. Feia calor dins la caseta del pediatra i vam decidir sortir al porxo amb un grapat de llesques de jabugo amagades entre el paquet de tovallons de paper.
En Jan ens va enganxar en plena maniobra de deglució del pernil. En Gerardo i jo vam empassat ràpidament les probes incriminatòries que estaven a mig mastegar a la nostra boca.
Però jo ho vaig fer amb tanta mala sort que el jabuguito se’m va encallar a mig coll.
Qui havia de dir que d’estar al cel proteínic a ennuegar-me aparatosament hi ha pocs segons?.
He començat a tossir. Els ulls se m'han omplert de llàgrimes mentre lluitava per la meva vida.
Diuen que en aquestes situacions et passa tota la teva vida en segons per davant dels teus ulls. No ho sé, jo l'únic que no em treia del cap era “Marc no estosseguis mes o el troç de pernil sortirà projectat fins als peus del guarda”.
Finalment me’l vaig poder empassar i tornar a respirar.

Sort n'hi va haver que el metge dels meus fills va estat ràpid i aclucant-li l'ull al guarda li va deixar anar: “Tranquil Jan, es que estàvem fumant uns porretes i el meu amic que mai fuma, creu que s'ha d'empassar tot el fum saps?”.
Aquesta explicació va complaure en Jan que se’n va anar somiant en els seus anys de joventut desprès de dir-nos “Aiii, si jo us expliqués......”

Dia 29 de Juliol de 2011
19:30 h
La nostra relació carnívora comença a fer-me por de veritat.
Avui hem estat fantasiejant i conspirant per fer una mini barbacoa a dins de la caseta.
A dos dies de que s’acabin les vacances hem decidit que no hi pot haver millor comiat que la barbecue de les dues families.
A les dones no els ha semblat malament encara que creuen que potser seria mes segur fer una paella a la terrasseta d’un restaurant al port esportiu.

22:00 h.
Decidit! Comencem les maniobres d’avituallament. El que veiem mes complicat és entrar la barbacoa i el carbó.
Jo m’encarrego de la teca i en Gerardo entrarà la barbacoa. Diu que té una idea genial per aconseguir que no li vegin a recepció.

Dia 30 de Juliol de 2011
19:30 h
És estrany. El pediatra i la seva família han sortit aquest matí a comprar la barbacoa i encara no han tornat. Però allò que fa que em preocupi de veritat és que el metge ha faltat a la nostra ineludible cita d’ingesta a duo de colesterol.
Estic molt neguitós i no puc deixar de pensar en desfer-me del bé de Déu de xistorra, botifarra, costelles i entrecots de bou que reposen a la meva nevera. Impossible llençar-los pel WC.

22:05 h.
Confirmat. A la caseta dels nostres amics han aparegut un parell de dones de neteja que la renten.
He resat per les seves ànimes allà on estiguin. No he pogut evitar llàgrimes als ulls.
CABRONS! Segur que els han torturat. Em fa por que els hagin arrencat una confessió sobre les nostres pràctiques carnívores.
Amb la dona hem sortit a buscar a les nenes per tal de fer ràpidament les maletes i sortir pitant d’aquest lloc de bojos. Les hem trobat buscant granotes a la bassa.

22:15 h.
Massa tard. Venen a per nosaltres.
Deixo aquest diari sota el matalàs de l’habitació de matrimoni amb l’esperança de que un proper hoste pugui aportar la veritat i assenyalar els culpables de la desaparició de dues famílies completes.
Li serà fàcil a la policia fer justícia mitjançant aquest document amb la meva inconfusible (i gairebé il·legible) lletra i el meu ADN imprés en taques d’amargues llàgrimes de desesperació.

Què va passar desprès?
Vam treure’ns els pijames mentres veiem la massa nua i enfurida, però sobretot enfurida, aproximar-se al nostre bungalow. Ens varem despullar per intentar mantenir les aparences malgrat sabíem que ho havien descobert tot. No ens perdonarien la traïció d’anar vestits dins la caseta, ni l’ingestió de proteïna animal.

Ens van fer sortir de la caseta sense dir res. Ens van donar uns barnussos que ens van aconsellar que ens poséssim i ens van fer entrar a la zona de càrrega d’una furgoneta Mercedez Vito. Sense mes explicació van tancar la porta de càrrega.
Dins de la maleta de la Vito sense finestres, una llum de sostre permetia que ens veiéssim els uns als altres. Les nenes ploraven, la Cristina i jo les intentàvem tranquil·litzar tot i estar morts de por.

No va ésser un trajecte gaire llarg malgrat que se’ns va fer etern. Tots abraçats en aquella llauna en moviment.
Als segons d’apagar-se el motor, ens van obrir la porta de la maleta.
En Jan, el guarda, era qui ens havia menat fins aquí.
Ens va ordenar que sortíssim.
En mirar al voltant em vaig donar compte que érem en un gran aparcament d’un complexe comercial.
Ens va assenyalar la gran M groga sobre fons vermell d’un Mc Donald’s i ens va dir:
“-Us estan esperant els altres traïdors. Us esperen en aquell infern d’hamburgueses.”

Sense dir res mes va tancar la porta de càrrega de la vito, va pujar a la furgo i va arrencar el motor.
Just en passar al nostre costat va abaixar el vidre de la finestreta de la porta del conductor per dir-nos amb ràbia “-Imagino que no cal dir que l’any que ve us heu de buscar un altre lloc on passar les vacances, oi?”.

Una estona desprès, mes relaxats, mentres ens cruspíem una Big Mag, en Gerardo i la seva dona ens van explicar que teníem el cotxe al pàrking amb totes les nostres pertinences a la maleta.
Ells havien passat per la mateixa experiéncia d’expulsió fulminant des que a mitja tarda el pediatra havia fet un error de càlcul i dels camals dels seus pantalons havien començat a caure tarrons de carbó mentre creuava la sal.la de recepció.

Un cop a casa 48 hores desprès del malson, d’entre la roba n’ha sortit un bulto que no reconec com a nostre. Està envoltat en paper de dairi relligat amb gràcia amb un cordill d’aspart.
L’he desembolicat amb cura, i amb una certa por. (A aquestes alçades no cal que us enganyi).
De dins en va sortir el diari que jo mateix havia amagat sota el llit del bungalow com a testimoni de l’horror.

A l’última pàgina sota la darrera anotació amb la meva lletra hi havia noves línies escrites amb una cal·ligrafia desconeguda per a mi. Deien així:

“Gràcies per haver jugat al joc. Aquest any heu estat vosaltres els que permetran que l’any que ve encara es parli de les dues famílies que van venir al càmping.
Famílies que per menjar carn i anar vestits van desaparèixer sense deixar rastre.
Això ens dona un aire de radicalisme que ens interessa d’una banda a nivell empresarial perquè vinguin extremistes de l’ecologia, el naturisme i el veganisme. I d’altra banda també afavoreix que aventurers i somiatruites intentin descobrir que va passar amb les desaparicions. Aquests últims venen àvids de trencar les normes per esbrinar-ho. Són els que en els propers anys permetran seguir amb la tradició de “la desaparició dels transgressors”.

Ha estat un plaer. Cuideu-vos molt.

Signat: Jan”.

"ChávezTweet"

2011-08-01T18:16:00.001+02:00

04 de Juliol de 2011, en falten cinc per les 10 del vespre i estranyament a casa tothom dorm.
Estic realment cansat desprès d’una setmana dura a la feina, però és massa aviat per agafar el son. A la tele tornen a fer episodis de House i Bones que ja he vist.
L’apago fastiguejat. Obro l’ordinador i repasso al meu sac d’idees les que prometen per començar un nou text que penjar al blog.
No em concentro gaire i acabo passant-me el Twitter. A veure si tinc sort i algú em fa riure una estona, o trobo qui estigui d’humor per bescanviar comentaris enginyosos.

M’he fet a mida un Twitter on hi combino bàsicament agències de noticies, amics i gent anònima que té un punt de vista completament cínic de la vida però que edulcora amb polsims d’humor despietat.
Que voleu que us digui, comparteixo bastant aquesta manera de veure la vida. Aquest ball que ens toca dansar i les seves sorpreses i reversos que ens hem d’empassar amb patates ens agradi o no.

Tornant a Twitter, confessar-vos que fa dies que tinc apuntada una piulada a l’agenda que no m’he atrevit a alliberar. La tinc a la llibreta d’esborranys per quan m’hi vegi amb cor.
Diu així: “Malgrat que jo ja fa anys que sabia que Hugo Chávez era el càncer de Venezuela, han calgut uns metges per confirmar-ho”
Dura, ho sé. Faltona i de mal gust potser. Però a la vegada forma part del tipus d’humor del que us parlava. El concebo com una manera de sobreviure malgrat i la vida.
Una arma per esmicolar pors i situacions difícils.

En tot cas tampoc avui sembla ser el dia per alliberar-la al torrent dels seguidors.

Tot llegint tweets em fixo en que molta de la gent a la que segueixo fa piulades sobre Telecinco i quelcom que hi emeten sobre l’11-M.
@moedetriana, @masaenfurecida o @superfalete, al meu parer grans mestres del cinisme i la mala llet, tampoc se’n poden estar:

La peli aquesta del 11m és crema.
web • 04/07/11 22:07 @i2ufo

¿Estás viendo Telecinco @pedroj_ramirez? Nos quieren hacer creer que el 11-M fue cosa de los moros.
TweetDeck • 04/07/11 22:13 @moedetriana

A TELE5 DIUEN QUE ELS DE L'11-M EREN MOROS! Ara Mateix Pedro J. Ramírez i J.Losantos fan una cursa per aviam qui pateix abans una embòlia
web • 04/07/11 22:20 @homencat

Enamoramientos en el tren! La cosa se pone interesante. #11M
web • 04/07/11 22:31 @PatriPsycho

#Telecirco, vete a las 11 a la M. Son menos cinco.
web • 04/07/11 22:54 @supermegatrix

Ya han salido los malos, la parejita enamorada y el putón, falta el marica #11M.
TweetDeck • 04/07/11 22:52 @Moedetriana

Según la serie del 11-M los moros se follan a nuestras tías buenas, un motivo más para echarlos del país.
TweetDeck • 04/07/11 22:58 @moedetriana

Viendo Telecinco, ya se han despejado las dudas que tenía sobre el 11M: M significa marzo.
web • 04/07/11 22:59 @superfalete

ESTAMOS VIENDO 11-M. EL COÑAC NUBLA UN POCO NUESTRO JUICIO PERO NO VEMOS LAS MOCHILAS LLENAS DE ORBYTIDINE NI LOS DETONADORES RUBALCABAGFSH. @masaenfurecida
Twitter for iPhone • 04/07/11 23:08

LOS ACTORES MOROS SON FEOS Y CON CARA DE MALOS. DEBE SER QUE EL RAMADÁN ESTRIÑE MUCHO. @masaenfurecida
Twitter for iPhone • 04/07/11 23:10

Intrigat obro la tele i busco fins que trobo Telecinco.
Increïble, no m’ho puc creure. Sembla que fan la peli de l’11-M.
M’ho confirma el teletext de Telecinco. És el primer capítol de la mini sèrie “El 11-M, para que nadie lo olvide” que ha començat a les 22h.

M’agrada l’humor i el trobo essencial per tenir el cap allà a on pertoca, però l’emissió de la sèrie em sembla una broma de mal gust.
Ara entenc perquè aquesta nit és el tema que es fa servir al twitter com a sac de boxa que entoma tots els cops.

Amb un ull a la mini sèrie i l’altre al portàtil, torno a rellegir els tweets que han enviat les persones que segueixo i m’adono que encara fa mal recordar un episodi molt trist d’una matança indiscriminada e injustificada (si prenem per bo que en algun cas es pugui justificar, és clar).

Normalment trobo genials les piulades de @masaenfurecida i @moedetriana perquè no respecten mai res ni ningú. I quan dic res ni ningú em refereixo a que tampoc tenen inconvenient en ridiculitzar-se a ells mateixos. Però em fa por seguir mirant el que escriuen avui.
No, aquest vespre tan sols gosen posar-se amb els dolents de la peli. Si, d’acord a mi també se’m fa costa amunt i em sona una sirena d’alarma cada cop que els anomenen moros. Però sóc jo l’únic que hi veu temor?.
No hi veieu el flaire de la ridiculització i ningunització de la por a una amenaça que cada dia ens matxuquen amb vídeos d’integristes amb missatges de violència contra Europa o Estats Units?. Missatges sovint esbombats i maximitzats pels mateixos governs de l’anomenat primer món per treure’n un rèdit electoral?
Com aconseguim que el pànic ens deixi de paralitzar el cos i podem seguir agafant avions o metro o trens amb normalitat?. El millor és confrontar-se a aquesta por, ja sigui poc a poc o d’una capbussada. Però com plantem cara al terror sense rostre, que pot venir de qualsevol lloc i agafar-nos per sorpresa?. Minimitzar, riure’ns de l’amenaça (sovint de manera inconscient) ens permet seguir pedalejant per la vida.

No me n’he adonat però mentre intercanviava piulades amb amics, s’ha acabat el primer capítol just abans del tràgic final de l’explosió de les bombes als trens de Madrid. I com no podia ésser d’una altra manera Telecinco intenta exprimir al màxim el morbo de la pel·lícula prometent i anunciant solemnement que l’endemà emetrà el trepidant segon episodi, el de la masacre pròpiament dita.

Però és clar com que “el Show” must go on, ara (23:30h) l’esmentada cadena de televisió donarà de seguida pas a “Los rostros del olvido”: un documental sobre els supervivents.
Els següents minuts fan que em senti incòmode i que no trobi la posició al sofà.

En aquest documental varis supervivents i afectats directes de l’11-M descriuen com van viure el dia, els moments abans de l’atemptat, l’atemptat en si i les seqüeles o pèrdues humanes que van patir.
Son tant iguals a mi, els mateixos gestos, les mateixes expressions de dolor en recordar.

Llegeixo el dolor a la cara d’alguns, la fortalesa en altres. Fa estona que se m’han humitejat els ulls i ja no puc mes. Em poso a plorar.

No se si canviar. No m'hi atreveixo per respecte a les persones que hi surten i que tenen la necessitat de parlar-ne: l’Araceli, el Juan, la Rosa.............

M’eixugo una mica les llàgrimes i faig un esforç per empassar saliva i alliberar el nus a la meva gola.
Torno a capbussar-me a Twitter. Recupero un xic la meva fe en la humanitat quan comprovo que l’efecte del reportatge és generalitzat. Ha disminuït molt la quantitat de piulades i ja no veig tweets d’humor sobre Telecinco:

Y cuando pensaba que Cuatro no podía emitir más mierda... ¡Zas!
TweetDeck • 04/07/11 23:57 @Moedetriana

L’únic que s’hi atreveix però que ho fa de manera molt suau és:

BASTA DE MENTIRAS SOBRE EL 11-M. TODO EL MUNDO HA DE SABER QUE قيادتي اليوم في الرياض أردت أنل كاميرا فيديو، أي اقتراحات للمبتدئات؟
Twitter for iPhone • 05/07/11 00:20 @masaenfurecida

Aquesta nit m’ha vingut al cap l’emprenyamenta que vaig agafar quan 48h desprès de l’accident del camió al Monsa del 06/12/1994 que va provocar nou morts i 37 ferits a Andorra, un company de la residència d’estudiants de Barcelona em va deixar anar la següent perla: “Saps quin era l’àlbum número 1 en ventes al Monsa?: El “Crash Boom Bang” dels Roxette.

Sabeu que? esborraré el meu “Chavez-Tweet”. Segur que si el piulés no arribaria ni a ell ni a ningú dels seus, però m’he adonat que potser és mes fàcil del que sembla ferir sensibilitats.
Us faig confiança per tal de que no surti d’aquí que un cop el vaig escriure i guardar.

Inkultura

2011-08-01T18:13:00.002+02:00

Ho sé. Potser no us ho hauria d’explicar però malgrat que no sé qui sou, que em llegiu fa que us estigui agafant estima.
El fet és que sóc un gran esnifador.
No en el sentit clàssic de la paraula. Tranquils, res de drogues.

Allò que esnifo, allò que em té enganxat, són les converses ocasionals alienes.
Bars, restaurants, cues al telecadira de torn o fins i tot en sales d’espera de metges.
Les manllevo a traïció, sense avisar. Com si fos la ràdio de la cuina de casa, cerco al dial del local on em trobo: escolto pocs segons de les converses de les taules del voltant i si no m’atrau la conversa en qüestió, passo a la següent fins que trobo la que promet.
Un cop trobada, em concentro en la conversa en curs.
Primer n’escolto les veus: n’analitzo el to, la dicció. Desprès se m’escapen mirades furtives per veure’n els protes.
Ho frueixo amb intensitat. Un vici com qualsevol altre. Vici al que de moment no he trobat efectes secundaris mes enllà de mirades amenaçants quan sóc descobert accidentalment. Aquest hobby em dona oxigen quan el cap necessita un descans del dia a dia.

Allò que volia explicar-vos és que Dissabte passat fent un cafè amb llet, vaig tenir un gran dia com a caçador de converses.
Vaig atrapar dues converses d’aquelles que generen a posteriori una gran reflexió a la meva testa i que de fet van donar-me la idea per parir aquest text.

En la primera un noi d’uns 15 anys explicava al seu amic que, havent comentat amb el seu avi el fet de que al cole els donaven classes d’educació sexual. El seu avi s'havia escandalitzat molt i havia sentenciat que això eren collonades. Que allò que calia era tornar a deixar els gossos lliures pel carrer. Que ells havien après allò que necessitaven saber mirant com copulaven gossos, i que tant malament no els havia anat.

L’altra conversa la vaig usurpar d’una parella de turistes que discutia acaloradament sobre el seu fill d’un any d’edat. Aquest feia dos dies que havia començat a caminar, i feia una mitja hora havia protagonitzat una caiguda de la cadira donant-se un cop al cap.
Com sempre sol passar en aquests casos, els homes ens mostrem massa tranquils i ens expliquem (a nosaltres mateixos i a qui calgui convèncer) que el fet que el nen s’adormi just desprès del cop respon a que el nano cada dia a aquella hora fa la migdiada.
Les dones d’altra banda habitualment són una mica mes alarmistes. La noia patia per si el fet que el seu fill s’adormís immediatament desprès del cop no fos el senyal de que quelcom anava malament.

Les dues converses em van fer recordar una màxima de la que en el passat havia estat completament convençut: la ignorància, el desconeixement, la incultura i segons com la inconsciència són una gran cosa pels que en són posseïdors.

Quantes vegades heu estat patint esperant un resultat d’una analítica o una radiografia repassant mentalment totes i cada una de les malalties que Internet diu que us podrien trobar?. En la majoria de les ocasions oi que ha sortit tot bé?.
Si no hagués sabut per la meva formació acadèmica fins a quin punt dramàtic es podien complicar les coses, no hauria estat mes feliç?.
Perquè ens cal estudiar història si sempre la humanitat acaba repetint els mateixos errors una i altra vegada?.
Potser si que cal fer fora a educadors dels centres i alliberar gossos al carrer per aprendre del miracle de la vida. I de pas fer estalvi públic en aquests temps que corren.
Perquè ens cal saber escriure bé si amb unes nocions bàsiques ja faríem? Per relacionar-nos ja etzibem cada dia ganivetades al nostre idioma:
Al Facebook queda molt graciós i enrotllat eskriure de manera dibertida i poc akurada ;).
Al Twitter sempre e d fer miracles x q les meves frases càpiguen als 140 caràcters q permet. De la mateixa manera passa = en els SMS q envio pel mbil.
A mes a mes com mes educada i culta és una persona, mes difícil ho té per navegar per la vida del dia a dia. Fa poc vaig rebre una gran resposta de suport i se’m van presentar els bombers, la policia i el SUM a la feina per evitar que cometés Suïcidi quan en realitat a les xarxes socials tot pensant en el dinar havia escrit: “Sovint penso amb desig en el Surimi”. Està clar que si hagués fet servir per comptes de Surimi, el seu sinònim popular (Barretes de Cranc) això no hauria passat.
Ja no us dic el difícil que és ser drogodependent si tens una mica de domini de la terminologia mèdica: avui he demanat a un camell de confiança una mica de tetrahidrocanabinol, uns milil.litres d’àcid lisogenic i opiacis variats i m'ha engegat a la merda.

En resum on vull arribar és que per fi un govern i una nació veu com jo tota aquesta mandanga i fa un primer pas valent: deixar desert el lloc de ministre de kultura.
El que ha d’entendre tot ciutadà preocupat per la cultura és que sán de fer concessions en temps de krisi.
Em consta que en breu es suprimirà la secretaria d’estat de Cultura, i el ministeri d’educació.
Rumors diuen que aviat ATV deixarà d’emetre com a tal i que com a mesura anticrisi es limitarà a fer de repetidor de programes de cultura general com Sálvame Delux o Supervivientes. I finalment que les biblioteques i museus del país s’habilitaran com a discoteques i afters.

Vaaaaaaaaa, ja paro. Suposo que no us he pogut enganyar del tot oi?
Llàstima, m’estava divertint.
M’imagino que no cal que segueixi, que la meva protesta per no tenir ministre de cultura ha quedat prou clara.
D’acord, potser no és el ministeri estrella, ni un ministeri massa atractiu al costat d’altres.
Però és precisament en aquests temps difícils on no s’hauria d’abandonar.
La cultura própia és el que reforça la nostra identitat com a país.
I és aquesta identitat cultural que compartim entre tots, la que no és estàtica ni immutable. Sinó que és dinàmica (i manipulable) i que per tant cal mimar perquè no perdi la riquesa que la caracteritza.
Si no cuidem la cultura potser si que poc a poc es debilitarà i quan ens donem compte del desastre haurem de començar a construir-la de zero. Evidentment perdent tot el bagatge que ens han regalat desinteressadament els nostres precedents.
No seré jo qui farà canviar la situació però si que se sent una certa remor de descontent i un astorament generalitzat en certs cercles en veure que van passant els dies, les setmanes, els mesos i no s’hi posa remei.
Si us plau Sr. Marti, posi-se’l, posi'ns-el al cap davant de la secretaria d’estat. Un ministre, em vinc a referir......................

Cogombrónimus

2011-08-01T12:26:00.003+02:00

El silenci era absolut dins la furgoneta negra que restava estacionada davant el mercat central d’Hamburg. Passava totalment desapercebuda enmig el caòtic moviment d’altres vehicles i camions de transport de mercaderies que aconteix cada matí abans que el mercat obri al públic. En Hans, el cap d’operacions del GSG-9 alemany (considerat actualment com el millor grup antiterrorista del món), maleïa sempre aquests moments d’espera.
Dins la petita zona de càrrega de la Mercedez Vito negra s’hi amagaven el mateix Hans i 4 dels seus homes. Homes que ell mateix havia triat personalment per aquesta delicada operació.
La calor, la tensió en cadascun dels seus músculs preparats per a l’acció i la sensació claustrofòbica no era el pitjor d’aquests moments previs a l’atac. El pitjor de tot, allò que el tornava boig, era sentir dins les orelles l’eco del batec del propi cor enmig del silenci absolut de l’espera.
Va mirar els seus homes dissimulant l’orgull que li inspiraven. Cada un embotit dins l’uniforme de camuflatge, inclosa la malla antibales, el casc amb les ulleres de visió nocturna i el rifle d’assalt M16 ben ferm entre els braços.
Si avui aquesta operació sortia bé els membres del seu grup es convertirien en herois nacionals.
De sobte els seus pensaments van ésser interromputs per l’ordre alta i clara que arribava a traves de l’altaveu integrat dins el seu casc. “Endavant! teniu llum verda!”.
En Hans va obrir ràpidament la porta posterior de la furgoneta. El grup de 5 militars va sortir corrents del vehicle per entrar en una corredissa ordenada i perfectament estudiada per la porta principal d'accés al mercat. Qualsevol errada podria significar el fracàs estrepitós de l’operació i probablement la pèrdua d'algun dels seus homes. No, no ho permetria.
El grup va anar recorrent paradeta rera paradeta assegurant la posició. Atents a qualsevol moviment o fressa que els permetés descobrir l’enemic abans que fos l’enemic qui els detectés a ells.
De sobte en Hans va divisar el seu objectiu. Dues paradetes mes endavant reposava tranquil·lament el grup enemic.
Semblava un miracle que encara no els haguessin descobert, doncs varis propietaris i treballadors del mercat havien sortit corrents cames ajudeu-me alarmats pel desplegament militar.
El veterà capità va aixecar la seva mà esquerra totalment oberta. L’equip sencer va parar i es va agenollar. La tensió era màxima.
En Hans va anar tancant un a un els dits de la mà alçada en un silenciós compte endarrere.
En amagar l’últim dit l’equip va començar a córrer cap a la parada de fruites i verdures i a uns escassos 5 metres va obrir foc contra l’enemic. Enmig del soroll eixordador de les armes repiquetejant, tot era caos. Trossos del cos de l’enemic volaven arreu i sang verda sortia disparada de la paradeta esquitxant les parets.
En Hans va aixecar el dit índex del gallet del seu M16 i va alçar una vegada mes la seva mà esquerra.
Els trets van cessar gairebé a l’instant. Els cossos esberlats dels seus enemics s’escampaven per tot arreu, taques verdes cobrien la resta de fruites i verdures a la paradeta.
Sota les capses on havien reposat els seus enemics encara s’hi podia llegir “Cogombre Espanyol: 0.55 euros el quilo”.
Va mirar els seus homes lluïn un ampli somriure als llavis.
A través del micro del seu casc va dir el codi que indicaria als seus caps que l’operació havia estat un èxit: “-El tenim!. Tenim al Cogombrónimus!!!!”
A kilòmetres de distància Angela Merkel al seu despatx oficial va somriure i va tornar a respirar. En els 15 segons que havia durant aquest atac quirúrgic, la Merkel havia aguantat la respiració. La cúpula dirigent alemanya que s’havia concentrat al voltant seu, la felicitava ara per haver acabat amb l’amenaça terrorista espanyola.
Mentrestant els científics del centre de control de malalties alemany procedien al reconeixement dels cossos dels cogombres caiguts. En van prendre ràpides mostres per tal de confirmar al laboratori mòbil el que ja sabien: Havien eliminat d’arrel el problema de l’arma biològica que els cogombres terroristes espanyols havien entrat al seu estimat país, el temut E. Coli.
En Hans controlava ben d’aprop el continu anar i venir dels savis. De seguida va veure que quelcom no anava bé. Els científics de bata blanca que ara omplien el lloc del tiroteig negaven amb el cap els uns als altres en veure els resultats de les analítiques que havien practicat als cadàvers cogombrers.
Els cogombres no eren, de manera definitiva e inequívoca, els responsables de les morts pel bacteri E. Coli a Alemanya.
En Hans va tornar a fer ús del micro: “-Angela tia, ens hem equivocat. Els empollons de bata blanca diuen que els cogombres espanyols eren innocents”.
La veu seca, clara i potent de la Merkel ressonà dins el seu casc de combat una vegada mes: “-Merda, tinc al Zapatero al telèfon molt emprenyat! Diu que vol compensacions!”.
Tensos e inacabables segons de silenci van seguir a la conversa fins que la veu de la primera dama alemanya va mostrar-se mes freda de l'habitual en dir: “-Soldadet, ja saps el que has de fer”.
En Hans va rebre la ordre com un cop de martell al cap. Una cosa era disparar convençut contra l’enemic i l’altra el que ara li demanaven. Calia buscar un cabró expiatori.
Era un soldat, devia respecte i fe cega a una ordre superior. Així que va aixecar un cop mes la seva arma contra la paradeta de fruita mentre cridava als científics: “-Fora d'aquí merda de laboratori!, marxeu abans que us engegui un tret o una patada al cul!”
Va apuntar amb la mireta a les pinyes, va deixar que el canó de l’M16 rellisqués sobre elles passant de fruita a fruita i d’hortalissa a hortalissa fins que va parar-se encanonant als brots tendres de soja. Aquests, atemorits, demanaven clemència aixecant els extrems dels seus verds brots.
En Hans no tenia un bon record de la soja que la seva mare li obligava a menjar abans de l’hamburguesa. Hamburguesa que si devorava amb delit. Així que no s’ho va pensar dues vegades i va descarregar tot el carregador del fusell sobre la soja de la baixa Saxònia mentre apretava amb ràbia els seus dents i cridava com un nen “-Moooooooor amanida verda!!!!!!”.

Suposo que desprès d’una cagada com la dels cogombres espanyols, els alemanys havien de sacrificar quelcom nacional perquè quan en Zapatero els demanés responsabilitats pel drama dels productors del vegetal, poguessin parar el cop lamentant-se pels propis productors de soja de la Baixa Saxònia!

Tots sabem que a les grans cimeres europees o mundials mentre els becaris i becàries fan la feina bruta amb l’ajuda dels apunts del darrer any de carrera, els grans dignataris mengen i forniquen sense parar.

Potser si que el cogombre espanyol del Zapatero no va convèncer a l'Àngela ( acostumada a les pessigolles que el bigoti de l'Aznar li feia a la coliflor alemanya ) i prefereix el Hotdog americà de l'Obama ( Yes we can!") o el frankfurt nacional.
O tal vegada va ésser a l'inrevés i el que no va agradar al presi espanyol van ésser els brots tendres de soja que la Merkel té a la baixa sexonia. Últimament diuen que confia molt en la seva eròtica del poder i que s'ha deixat molt. Si no hi ha una mania directa cap al ZP per un afer de llit, no em queda cap dubte que hi ha certa xenofòbia en la precipitació d'acusar als sudaques europeus.

A vosaltres apreciats lectors fer-vos saber que ningú se salva del dimonitzat E. Coli.
Oi que heu vist “Alien el 8é passatger?”. Doncs com a la peli, el tenim dins!.
El bacteri Escherichia Coli forma part de la nostra flora intestinal normal. Els homes i els animals el compartim com a propi. El descobriment d’E.Coli en un aliment cuinat o cru és indicació directa de contaminació fecal de l’aliment.

Des d’un pagès que rega el seu hort amb aigües fecals tot i saber que està prohibit.
Des d’un cuiner que passa pel lavabo enmig del seu horari de treball i no es renta les mans de manera adequada.
Des d’una cuina on utilitzen la mateixa superfície per treballar amb aliments crus i cuinats sense rentar-la entre uns i altres.
Fins a un camió de transport o un mercat on dilluns s’hi posa bestiar i dijous s’hi exhibeixen o transporten aliments.

Que fa diferent aquest E.Coli mortífer ALEMANY de la resta?.
Tots els E. Coli surten de la mateixa fàbrica, però com els cotxes cada un pot sortir amb diferents extres.
Els nostres no son mortals sinó que ans al contrari son essencials per un correcte funcionament intestinal.
Altres ens poden produir diarrees o infeccions genitourinàries.
Una capacitat que té tot E.coli és la possibilitat d'intercanvi d’informació de manera horitzontal. És a dir com faria un nano intercanviant cromos al pati, els esmentats bacteris poden bescanviar i aplicar com a seva l’ informació de com ser mes dolents, o mes resistents als antibiòtics o sobreviure en un medi que abans del chivatasso que li fa un altre E.Coli, li haguès estat letal.

En concret aquest E.Coli dolent (tornem-hi perque quedi clar: ALEMANY) té la capacitat de ser mes agressiu que la resta, envair-nos l’’intestí i alliberar un verí que pot causar la mort. Que el fa mes inquietant encara? que ha adquirit per transmissió horitzontal (chivatasso d'un col.lega) la capacitat de passar d’individu a individu sense necessitat d’aliment de per mig. És a dir, no cal ingerir l’aliment que el cuiner marrano que no es renta les mans ha cuinat, sinó que tan sols per donar-li la mà en felicitar-lo pel tiberi, ja pringues.

No té massa sentit culpar tooooots els cogombres espanyols o tots els brots verds de soja o tots els restaurants del món. Probablement sols va ésser un lot concret d’un aliment (cogombre o no) que va embrutar-se (deixeu-me ser clar) de merda i que van menjar varies persones. Aquestes persones van emmalaltir i com que ja us he explicat que pot passar directament de persona a persona aquests primers malalts el van passar a les seves famílies, als seus companys de treball o als seus amants i ja la tenim liada!.
Entenc que un cop els científics aconsegueixin parar aquest brot inicial tot hauria de tornar a la normalitat. Probablement mai se sabrà a ciència certa d'on va sortir l'E.coli agressiu o quin aliment el va passar a les persones afectades. Fins i tot amb una mica de sort mai en tornarem a sentir parlar.
Per tant no entenc que els governs no hagin mitjançant explicacions parat aquesta psicosi europea.

Com ens en podem defensar? Amb una correcta higiene personal i dels aliments. Perquè tot, gairebé tot pot ser susceptible de dur E.coli si no compleix condicions higièniques. Així que cal seguir confiant en els nostres productes i en els nostres hàbits d'higiene.

I tranquils que ben aviat algú se n’aprofitarà. Ens pocs dies segur que al súper o a la farmàcia trobarem un líquid que ens asseguraran que mata tot E.Coli vivent a l’amanida. O un gel nou que ens pot eliminar el bacteri de les mans en segons si ens hem vist obligats tant si com no a donar la mà a un desconegut.

Visca el cogombre, visca la soja i visca la informació neutra i no alarmista.

Una nit boja

2011-06-04T11:54:00.001+02:00

I de cop sense mes preàmbul que l’avís sonor d’una campaneta digital, m’ha aparegut del no res.
Mireu-lo. Allà el tinc, mirant-me burleta des de la pantalla del meu mòbil.
DÉU MEU!!!. Calfreds em recorren el cos tan sols de pensar que se’m podia haver oblidat.
No hi havia pensat en absolut!!.
L’agenda insisteix en que és avui. Però necessito seguretat absoluta.
Així que miro a dreta i a esquerra per assegurar-me que la dona no està rondant a prop meu i em trec l’anell de casat.
Dins hi ha la “Chuleta” que m’ha salvat de mes d’un disgust important. Gravat a la cara interna de l’aliança hi figura la inscripció: “CRISTINA 25-04-2001”.
DÉU MEU (de nou). Ni mes ni menys que 10 anys!. Per aconseguir que una dona perdoni a un home per un oblit com aquest cal un miracle dels bons.

Encara mig marejat per l’ensurt inicial, el meu cap comença a treure fum tot cercant idees que ens permetin celebrar l’aniversari com cal.
No podrem marxar i desaparèixer en una paradís tropical pels compromisos a la feina, però com a mínim haurem de fer quelcom que estigui a l’alçada de l’ocasió.

Passos ressonen a l’altra punta del pis. Aquest mati abans d’entrar a la rutina de barallar-se amb les hereves perquè esmorzin, emprenyar-se amb les petardes perquè es vesteixin i cridar-les perquè per comptes de llegir el Cavall Fort es deixin arrossegar fins al cole, ens hem donat el bon dia amb la dona com cada dia amb un petó fugaç entre badall i badall.
El problema és que no li he dit res del súper aniversari i ja deu fer estona que està mosca.
És del tot irracional ho sé, però tinc por.

Que faig?. Quan ara vegi la dona la felicito efusivament i li faig un petó de pel·lícula? o dissimulo i deixo que estigui mig mosca tot el dia i la sorprenc quan cregui que tot està perdut amb un regal especial o una activitat romàntica?.
Sóc un covard així que evito la primera opció per temor a que em pregunti amb un gran somriure: que m’has preparat?. Deu anys de convivència han convertit la meva cara en una pissarra on les emocions que s’hi reflexen són tant fàcils de llegir per ella com la portada de qualsevol diari de premsa escrita. Sabrà al primer cop d’ull que me n’he oblidat del tot.

Així que sense donar l’oportunitat a trobar-me-la per casa escapo amb els mitjons plegats entre les dents, les sabates a la mà, totalment despentinat i sense l’abric d’entretemps que en aquesta primavera d’Andorra és molt recomanable de bon matí.
Prego a algun ésser superior que el mosqueig per aquesta fugida rastrera s’esvaeixi amb la sorpresa, amb l’obsequi, amb..............allò que no tinc ni idea del que és o serà però que m’ha de salvar el coll avui.

A la feina no hi ha manera que em concentri i passa allò que mai en 12 anys de professió m’havia passat abans. Per comptes de vacunar al “Boby” punxo accidentalment a la “Carme”, l’orgullosa propietària del Bull Dog Francès. Gos que ara juraria que em dedica un ampli i triomfant somriure des de la taula d’exploració de la consulta.

No tinc encara una idea clara del que li regalaré a la meva dona, però si que tinc clar que hi ha un pas important e imprescindible a fer: trucar als avis per endossar la carretada de fills en comú amb que hem estat obsequiats.
Com aconseguiré col·locar les 5 hereves als sogres amb tant poc marge de temps?.
Són els mateixos padrins als que ja hem agredit amb les nostres 5 joies altres vegades i que ja han après la lliçó de que el contacte continuat i crònic amb el repòker de reines produeix escurçament de l’esperança de vida de la víctima en qüestió.
Se m’acudeix una solució desesperada però a priori espero que efectiva: el xantatge.
Sabia que algun dia trauria profit de l’enganxada que vaig fer al meu sogre. El vaig sorprendre amagat al soterrani de casa seva degustant un puret havà. Purets, cigars i derivats que els metges li havien prohibit radicalment uns mesos endarrere.
Avui és el dia!. Així que quan el sogre intenta balbucejar una excusa sols he d’utilitzar una frase per capgirar la situació: “-Vas a la teva dona”.
La seva resposta? “-Les nenes: Quan i on?”.

Quan hom ha viscut una relació de parella de mitja-llarga durada, hom sap que de tant en quant per lluitar contra la rutina del dia a dia cal refrescar l'atenció a la persona que t’aguanta.
Això en general els homes ho entenem. Però potser, malauradament, ho entenem d'una manera lleugerament (per utilitzar un eufemisme) diferent a la que ho conceben o esperen les dones.

Els homes i les dones no ens entenem sovint per un problema de conceptes.
Disney, els contes clàssics i les pelis romàntiques han fet molt de mal a les dones. Aquestes davant dels desastres que fa l’animalot amb el que comparteixen vida, sovint es pregunten: “-on és el meu príncep blau?”.
Per altra banda si culpo alt i clar a Hollywood del préssing al que ens veiem sotmesos els homes per les nostres parelles, és just que culpi a la lucrativa indútria del sexe del préssing que els homes exercim sobre les nostres parelles pel que fa a la nostra obsessió per horitzontalitzar a duo: “-on està la meva actriu porno?”.

Aquesta diferència conceptual ha donat lloc, dona i donarà problemes a innumerables parelles.
On vull arribar amb tanta xerrameca?
Doncs que com a home emparentat encara de massa a prop amb l’home cavernícola del que descendim, se’m va acudir un clàssic: sopar en un bon restaurant i festa final a dos en una caríssima suite d’un bon hotel.

Primera parada: buscar una indumentària picant i especial que faci sentir sexy a la meva dona i que a mi em faci somiar en una nit mogudeta. Així que m’escapo al sex-shop que un amic m’ha comentat que està de moda i on hi ha vestits i disfresses suggerents de bon gust per a la parella.

Arribats aquí em veig obligat a fer una pausa en el relat per posar-vos en situació.
A Andorra ara mateix hi ha tan sols dos sex-shops.
El que m’han aconsellat està just a la vorera de davant de l’entrada principal de l’edifici on s’allotja el ministeri d’Interior, el departament d’Immigració del govern d’Andorra i la caserna principal de la policia andorrana. Per tant es tracta d’una zona amb molt moviment de gent del país. Com que la societat andorrana és força petita no hi ha estona que surtis al carrer que no et trobis amb varis coneguts. I quan vols passar desapercebut o executar tasques de natura delicada és quan has de prendre mesures per tal d’evitar el fatal encontre.

Per tant un cop he aparcat el cotxe al pàrking públic del ministeri d’Immigració, comença la meva tasca de mercenari. Al quiosc de la cantonada compro el diari d’Andorra i entro a la cafeteria que hi ha a prop de la botiga-objectiu. M’assec a la taula mes propera al vidre des de on hi ha una privilegiada vista de la porta del sex-shop. Mentre fullejo el diari vigilo carrer amunt i carrer avall.
Demano un tallat i el pago a l’instant. Aquest deute saldat em permetrà sortir corrents al moment oportú, per entrar sense ser vist per coneguts a l’ansiada botiga de perdició.
Als deu minuts d’observar la situació ja he calculat exactament quanta estona tinc un cop el semàfor s’ha posat vermell per creuar corrents el pas de zebra fins a la desitjada porta.

De cop els astres s’alineen: el semàfor de vianants està a punt de posar-se verd. No veig cap ànima carrer amunt o carrer avall i parat al semàfor sols hi ha un Seat Ibiza, el conductor del qual sembla que s’esbaralli amb una estesa de papers que ocupen el seient de l’acompanyant.
M’aixeco com un llampec, trigo dècimes de segon en guanyar el carrer a través de la porta de l’establiment i creuo trencant la barrera del so el pas de zebra. Pocs metres em separen de la porta d’entrada al paradís sexy. 5 metres, 4 metres, 3 metres, 2 metres, 1 metre i KABOOOOOOM!
Les meves mans i braços es dobleguen incapaços d’obrir la porta. L’energia cinètica que duc s’encarrega que el meu nas primer, les meves dents desprès i la meva galta dreta finalment impactin brutalment contra el vidre de la porta produint un soroll eixordador. Caic de genolls atordit per l’impacte. No entenc res del que acaba de passar i em sento estúpid.
La veu d’una padrina em treu d’aquest estat de xoc. “-S’ha fet mal jove?”. Li sagna el nariu dret”.
La velleta em mira sorneguera mentre m’assenyala amb el bastó que l’ajuda a caminar, el rètol que penja de la porta d’entrada al paradís truncat: “-Torno en 20 minuts. Perdoneu les molèsties”. Avergonyit em poso a buscar per terra la barrera física imaginària amb la que intento convèncer la iaia que he entrapussat mentre caminava tranquil·lament pel carrer rumb al ministeri a fer “-no sé quina gestió molt important”.
Recullo la meva cartera del terra i en trec un mocador mentre torno al bar d’abans per córrer a netejar-me al lavabo la sangarrera. Un cop decent torno a la taula a llepar-me les ferides a l’ànima i a l’orgull. Orgull trepitjat magistralment per la “padrina cachondeo”.

Al cap d’uns 10 minuts veig arribar el propietari del sex-shop que treu les claus de la butxaca i obre la porta de la botiga.
Aquest cop pago el segon cafè amb llet sense pressa i em dirigeixo asserenadament i amb el cap ben alt (però bonyegat) a la botiga. Que carai!, sóc major d’edat i no m’he d’avergonyir d’anar a buscar llenya amb la que alimentar el foc de la parella.
L’atent dependent d’accent marcadament francès em demana de seguida si necessito que m’ajudi. Li demano que em meni fins a la secció de roba sexy i disfresses picants femenines. M’hi perdo una bona estona imaginant quin dels vestits (o millor anomenem-los desvestits) afavorirà millor els encants de la meva dona.

De cop la porta de l’establiment s’obre i veig entrar al ministre de l’edifici de davant. És un vell conegut del meu pare i encara que havíem coincidit bastant essent jo una criatura, assumeixo que no se’n recordarà de mi. Malgrat aquest convenciment no puc evitar agafar una màscara d’inspiració veneciana d’una disfressa d’època i amagar-m’hi darrera.
Increïble! L’efecte estruç dóna una seguretat que mai m’hauria imaginat. Així que quan casualment el molt ilustre en qüestió se m’acosta mentre va mirant el gènere i jo noto la seva mirada sobre meu (aquest tio estrany que li torna la mirada des de darrera d’una màscara), no puc evitar deixar anar un “-BU!” infantil com si li volguès donar un ensurt.
No tan sols no aconsegueixo assustar-lo sinó que em deixa congelat quan em diu “-Marc, que carai fas? Quan et cansis de fer l’indi enrecorda’t de saludar al teu pare”.

Derrotat acabo deixant la màscara al lloc original. Pregunto educadament al ministre per la seva família i pago a caixa el clàssic pel que m’he decidit: un vestit de làtex que simula l’uniforme extremadament escotat, arrapat i curt d’una infermera.

2a parada: recepció d’un bon hotel del principat. Hotel que he jutjat amb bon criteri que si va estar bé per la visita del cap d’estat francès fa uns mesos, és el lloc ideal per donar-li un nou impuls a la nostra passió de parella.
Quan em dirigeixo a la recepcionista per explicar-li una mica la meva idea, m’adono que és la Laura.
La Laura va ser el primer amor de la meva vida. Varem compartir uns mesos les nostres vides fins que ella em va deixar per un aventurer francès que treballava pel National Geographic. Vam estar una bona estona posant-nos al dia dels nostres camins des que em va abandonar. Vaig ensenyar-li les fotos de les meves nenes. Va confessar-me que des que l’aventurer l’havia deixada plantada per una brasilera no havia tingut sort amb els homes. I que ara intentava trobar algú amb qui començar un nou projecte de vida.

Arribats a aquest punt al nen que duc dins li feia vergonya donar masses explicacions, així que em vaig limitar a explicar-li que necessitava una habitació romàntica. Li vaig remarcar que si com a favor es podria encarregar personalment de que m’hi esperessin dues copes de xampany francès, un camí de pètals de rosa des de la porta fins als peus del llit i aquest regalet a sobre del llit (mentre li allargava l’uniforme de làtexs). Aquesta última part la hi vaig explicar mentre feia un joc de celles amunt i avall per donar a entendre lo delicat de l’assumpte. Ens vam donar dos petons i ens vam acomiadar.
Mentre m’allunyava cap al meu pròxim objectiu no vaig poder evitar pensar en el fet que els dos petons de la Laura potser s’havien acostat massa als meus llavis com per fer-me sentir còmode. Segur que havia estat casualitat o imaginacions meves.

El proper pas tan sols em va costar mig minut: trucada al restaurant de moda i reserva d’una bona taula per les 10 del vespre.

Satisfet amb el preparatius ara si que em quedava un punt delicat al que havia estat donant voltes tota la tarda. M’he proposat depilar-me el pit, l’espatlla i l’òrgan de l’amor per aconseguir un efecte sorpresa i de novetat que faci que la passió es desfermi de manera huracanada.
La meva experiència en depilació d’un mateix és nul·la.
El primer problema és: “-com?”. L’ urgència de la proximitat de l'encontre fa que hagi de realitzar un intens treball d'investigació en una para farmàcia. Arribo a la conclusió de que tinc 3 alternatives: Escuma d'afaitar i ganiveta, cera calenta per escalfar al microones o crema depilatòria.
Soc un desastre fent petits treballs a casa i cada vegada que he d’utilitzar la cola de contacte acabo enganxant-me els dits a la porcellana o simplement dit amb dit. Amb la cera em fa por acabar enganxat a qualsevol cosa o no jutjar bé la temperatura de la cera i acabar amb cremades de tercer grau a zones delicades.
Amb la ganiveta em fa por tallar-me: un cos sexy no el concebo pler de tiretes aquí i allà. A mes a mes crec recordar que la depilació a ganiveta s’ha de realitzar en contra de la direcció del pèl. Als braços està clar, a les cames o al pit també. Però a l’escrot......quina direcció segueixen els pèls?.
No vull cremades, no vull talls......la crema depilatòria sembla l’elecció lògica: aplicar, deixar que faci efecte uns deu minuts i esbandir sota la dutxa. Crec que estic capacitat per fer-ho!.

Vint minuts mes tard miro amb aprovació i orgull l’escampada cremosa que de manera uniforme em cobreix. He deixat el tub que contenia la crema del tot buit. Fa una estona que una idea em neguiteja una mica: a la foto que il·lustra les instruccions d’ús de la crema depilatòria hi ha impreses unes impressionants, fines i delicades cames femenines perfectament depilades. Però jo no tinc ni fines, ni delicades, ni femenines cames ( que és el de menys), però els pèls que habiten en les meves cames, pit i entrecuix tampoc són delicats i fins (això ja em molesta mes). Així que faig una regla de tres: si els pèls femenins la crema se’ls puleix en deu minuts, els meus pèls gruixuts i espessos necessitaran com a mínim el triple de temps. 3x10=30 minuts.
Així que programo el cronòmetre del mòbil i em poso a fantasiejar amb la nit que ens espera a mi i a la meva dona.

Cap als vint minuts d’espera noto una escalfor i una lleugera picor a tot arreu on l’empastifada em cobreix. Anem bé! sembla que l’efecte de la crema comença a notar-se. “-Si pica cura” deia la meva àvia. No puc evitar somriure en pensar que “-si pica, pell de culet de bebè”.
Entro a dutxar-me ansiós per comprovar el resultat, però del primer que m’adono (i que no diu a les instruccions) és que amb aigua calenta la molèstia és important. Així que poso al màxim l’aigua freda i continuo amb la maniobra de redescobrir-me el cos. Increïble! Pell fina, lluent, sense ni uns sol pèl. “-Ostres, que bó que estic!”.
No puc esperar mes i sense eixugar-me salto de la dutxa per mirar-me al mirall. Efectivament ni un sol pèl, però em preocupa una mica que la meva pell s’assembli sospitosament a la d’un alemany “acaronat” en excés pel sol a qualsevol platja de la costa catalana.

És en intentar assecar-me amb la tovallola quan les meves pors es confirmen. Quelcom no va bé. La tovallola sembla paper d’estrassa. Intentar assecar-me es converteix en una tortura. Pot ser que a l’última rentadora ens haguem oblidat de posar-hi el suavitzant?.
M'intento posar els meus texans però el dolor que em produeix aquesta operació fa que ho abandoni per impossible.
Ara si que molt assustat i completament histèric intento pensar de manera lògica: dubto entre utilitzar un pijama ample o fins i tot els pantalons amplíssims de surfer pirenaic. Pijama i pantalons surferos que he de rebutjar també per impossibles de col·locar sense posar-me a plorar com un nen.
Dubto si trucar al 116 perquè em vinguin a buscar en ambulància i se m’enduguin cap a urgències però m’aterra fer el ridícul mes absolut. Quantes menys persones se n’assabentin millor. Caminar en el meu estat és del tot impossible, així que me les he de manegar per arribar al cotxe.
Hi arribo en espardenyes d’esport (Bikenbergs, que us penseu eh?), i la funda de seda blava del coixí de matrimoni al voltant de la meva cintura. Engegant l’aire condicionat enfocat directament cap al meu entrecuix tot sembla ésser una mica mes fàcil.
Visc molt a prop de l’hospital. La pega és que els escassos tres-cents metres que em separen de l’entrada a urgències són en direcció contrària malgrat que hi ha dos carrils. Sols hi poden circular en direcció contrària els taxis, les ambulàncies i els vehicles dels veïns immediatament propers. Per arribar-hi de forma “legal” he d’anar a donar la volta al centre d’Andorra, superar 3 o 4 semàfors i per tant exposar-me enormement a mirades indiscretes cap a la meva nuesa gairebé total.
Passo de públic extra. La direcció contrària és la drecera mes curta a la fi dels meus problemes.
Mira que no hi son mai eh? PERÒ AVUI SI!
A uns 50 metres de la porta d’entrada a urgències un cotxe patrulla em dona l’alto perquè m’aturi. Fantàstic. A mesura que veig pel retrovisor que l’agent s’acosta també entenc per fi que en una altra vida vaig ser segur un ésser despreciable per merèixer tot el que em passa avui.
Quan l’agent guanya la porta del meu cotxe i es treu les ulleres de sol, puc veure com els seus ulls es fixen en la meva cara abonyegada tunejada a la porta de vidre del sex-shop. Aleshores es fixa en el meu tors nu, i mentre la seva vista segueix baixant cap al meu baix ventre cobert amb la funda de coixí, desenfunda la seva arma reglamentària.
El xou que estem muntant gairebé davant de la porta d’urgències fa que la gent s’hagi congregat al voltant de l’escena que per desgràcia no forma part d’una performance assajada. El company del primer agent s’ha acostat alarmat per la reacció del seu col·lega per la finestra de la porta d’acompanyant del meu cotxe. Els dos m’estan cridant mentre m’encanonen, “-Baixa del cotxe amb les mans darrera del cap!”.
Un bram se m’escapa per la gola a la vegada que començo a plorar. M’adono que no se m’entén gaire mentre els crido: “No puc sortir!, la delicada peça de roba de seda que em cobreix les intimitats no aguantarà tant moviment!”.
No volia cridar l’atenció de ningú. Però és difícil no fer-ho en entrar a la sala d’espera del servei d’urgències de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell completament nu, emmanillat i custodiat per dos amables policies.

Un parell d’hores mes tard entens allò de que les coses no materials són les que mes et reconforten. Plorar abraçat a la meva dona que m’ha vingut a rescatar sense fer gaires preguntes realment no té preu.
Sanglotant li confesso que he li he preparat sopar i nit boja al Park Hotel.
Desprès de les cures dels infermers e infermeres que amb prou feines podien aguantar-se el riure em trobo molt millor i encara que amb dificultats i molèsties continues m’he pogut vestir.
La meva mitja toronja m’anima convencent-me que com a mínim aprofitem la nit pagada a l’habitació de l’hotel. Poca nit boja podrem executar, però com a mínim ens mirarem amb amor i brindarem amb el xampany perquè el dia en que ens en puguem riure de tot això arribi aviat.
Així que ens dirigim a l’hotel xerrant animadament. No em veig amb cor d’anar a sopar al restaurant però segur que trobarem quelcom que ens farà feliços i que el servei d’habitacions ens podrà pujar al llit.

La 102. M’agrada el número de l’habitació que ens han assignat!. És tot un presagi de l’agradable nit que ens espera.

Somric amargament en obrir amb la clau la porta de la suite. No havia pensat mes en el vestit de làtex d’infermera. Menys adequat no el podia haver elegit a la vista dels fets de la tarda. Així que potser preferiria que la recepcionista no hagués entès el que volia dir en aixecar exageradament les meves celles dues vegades i posar cara d’interessant, o simplement que se n’hagués oblidat i el vestit no fos a l’habitació.

En entrar a la cambra per comptes de haver-hi el sexy vestit de làtex posat amb gràcia sobre el cobrellit, hi ha la meva ex i recepcionista amb la disfressa arrapada al seu cos i en una actitud explícita i suggerent. Actitud que ràpidament canvia a terror quan veu que darrera meu entra a l’habitació la meva dona.
Quan la meva parella s’adona de la situació em dona una bufetada. I em diu: “-Ves-te’n a la merda, com pots haver pensat en un trio com a regal d’aniversari?. Tots els tios sou iguals. Un altre dia li dius a ta mare que et vingui a recollir a l’hospital!”.

L'Ogre

2011-05-19T17:23:00.002+02:00

He hagut d’obrir armaris, regirar calaixos, passar escombres per sota dels llits i apartar cortines per demostrar que no hi eren.
Encendre llums, obrir finestres i cridar “fora ara mateix!” per si de cas n’hi havia algun, foragitar-lo.
He ofert armes a les meves filles per que dormin mes tranquil·les i per si el fatal encontre es dona, que puguin defensar-se d’ells.
Llanternes, escombres, mirallets o cabeces d’alls s’amunteguen als seus llits frisant ser emprats en batalles nocturnes.
M’he fet farts de assegurar, jurar i perjurar a les meves filles que no existeixen.
Desenes de nits m’he quedat adormit abraçant a una d’elles per protegir-la de l’amenaça.
El problema és que no sols existeixen sinó que campen entre nosaltres.
No sé els fantasmes, ni les presències del mes enllà o els esperits dolents, però el que si que sé és que els ogres existim!.

Els ogres existim, però no ens alimentem de nens. No es la seva tendra carn el que busquem. No son les seves ànimes el que desitgem.
Si no ens alimenten de nens, aleshores amb que ens nodrim els ogres?
Ho fem a base de cansament, de rutines, de frustracions i d’incomprensions. De decepcions, de presses, d’il·lusions trencades i de traïcions a un mateix.

Els ogres també vam néixer nens fa una eternitat. Com nens vam jugar, com nens varem riure i per sobre de tot com a nens vam somiar.
Jocs que oblidàrem, riures que se’ns feren estranys i somnis que se’ns van rovellar en contacte amb el pas del temps.

Com mes em miro les meves filles, mes enveja tinc.
Quan vaig perdre jo aquesta espontaneïtat? Quan va ser l’última vegada que vaig explicar amb els ulls brillants per l’ il·lusió una anècdota que m’havia passat?
En quina ocasió vaig contraure el virus que començaria el procés de conversió?
Potser se’m va infectar aquella esgarrapada que em va fer assabentar-me que els reis i el papa Noel no existien?
I si va ser aquella ferida tant lletja que em va aparèixer al cor quan el meu primer amor no em va correspondre?
Desprès va venir aquell riure que vaig contenir per por a ser mal interpretat.
Mes tard vaig presenciar aquella injustícia a classe contra un company i malgrat que vaig intentar defensar, no vaig poder evitar.
Perdre una germana va ser una mina antipersona. Esclatar en mil bocins. Haver-me d’aixecar i recollir-me tros a tros per tornar a reconstruir-me, a reinventar-me una manera de sobreviure a una cicatriu que encara avui a estones sagna.
Poc a poc a mesura que la meva innocència i la meva espontaneïtat van anar-se fent fonedisses, l’ogre que hi ha en mi va anar prenent forma.

És en la manca de paciència davant una de les meves nenes quan l'ogre es percep.
És en cridar-les, quan em veig emmirallat com a ogre a la seva cara.
És en oblidar quelcom que els havia promès on puc veure que em creixen pèls llargs, gruixuts i negres al cos.
És en contestar de manera absent i automàtica preguntes que em formulen, que se m'endureix i torna verda la pell.

Avui m'he promès lluitar amb totes les meves forces contra la natura de monstre que tinc dins. Intentar enquistar-la dins meu en algun racó perquè no molesti.
Provar de vomitar-la, o tal vegada eliminar-la del meu cos en una d'aquelles rialles que et deixen sense al·lè.
M'he promès riure mes i lamentar-me menys.
Abraçar mes les meves filles. Escoltar-les amb atenció. Fer-les riure fins que llàgrimes brollin dels seus ulls o em demanin amb la veu trencada per la rialla que pari.

M'he escrit amb bolígraf al palmell de cada mà "ogre", però us necessito també a vosaltres perquè em recordeu la meva condició.
Si us plau, si em veieu pel carrer anomeneu-me “Bestia verda” en creuar-nos.
Si coincidim a la caixa d'un supermercat xiuxiuegeu-me a cau d'orella "Monstre".
Si em descobriu dins un ascensor, encara que la resta dels ocupants us mirin estranyats, grunyiu-me!.
Us prometo un ampli somriure i amb alta probabilitat una rialla.
Necessito recordar i que em recordeu cada dia el que sóc i que la conversió a ogre es pot parar e invertir.
Treballaré per tornar a ser un nen, per riure amb ganes i fer riure a altri.

Aquesta és la meva declaració d'intencions i el començament de la meva croada personal contra els ogres.
Aquesta nit quan les nenes em reclamin com a guarda personal de la seva seguretat nocturna, els explicaré que he ferit de mort l’únic ogre que els podia afectar, fer enfadar, desil·lusionar o decepcionar. I que espero en breu, quan el monstre estigui mort del tot, que junts podem anar a enterrar-lo o a escampar-ne les cendres a la mar o simplement a oblidar-lo en unes vacances en família.

Ojalai Callí

2011-04-28T16:47:00.003+02:00

A una certa edat que podem definir com a "taitants" un té la sensació i el convenciment de que ho té tot controlat.
De que a aquestes alçades ja he après a pedalejar per la vida amb una certa facilitat. Que poques coses poden sorprendre'm i que l'experiència que he anat acumulant a base de disgustos, calbots varis i alguna que altra alegria és el GPS definitiu per anar trampejant els paranys i giravolts que té això d'estar viu.
Com m'havia d'imaginar que tot havia de canviar?. Com podia predir que necessitaria noves brúixoles o indicadors per saber què diantre estava passant, on era el nord o el sud, la dreta o l'esquerra o simplement dalt o abaix?.
Però anem a pams, deixeu-me que comenci pel principi.
Començaré per l’inici de tota la voràgine de fets que m'han obligat a replantejar-me de nou tot allò que m'envolta i a buscar desesperadament noves eines que hauré d'aprendre a utilitzar per encarar la resta de la meva vida.
Tot va començar quan Dimecres passat empenyent el carret de les bessones a l'alçada de l'Hotel Carlton d'Andorra la Vella, vaig notar una sensació estranya que em va obligar a mirar cap a la zona on sempre hi ha un gran número de motos aparcades en bateria a l'entrada del pàrquing dels grans magatzems Pyrenees.
Uns ulls foscos de mirada intensa m'escrutaven des de darrera de l'escampall de ginys de dues rodes.
La propietària dels ulls n'era una noia d'uns vint-i-tants o trenta anys, de cabell negre intens, pell fosca colrada pel sol i vestida de manera arreglada però informal a la vegada.
Sovint quan ho explico la gent se'n riu, però sóc molt tímid, així que no vaig poder evitar que se m'encenguessin les galtes i que defugir la mirada es convertís en una necessitat imperiosa. Tot i així m'ho vaig manegar per mantenir-la.
La noia lluny d'evitar els meus ulls tampoc afluixava.
Casat, 35 primaveres, amb una carretada de fills i estressat tot el dia, un accepta amb naturalitat aquestes situacions com una pujada d'autoestima.
Ja us he dit que de tímid e insegur en sóc una estona llarga, així que el següent pensament lògic és: Si em mira tant potser hi ha una raó que se m'escapa!.
Així que vaig iniciar el protocol d'anàlisi de riscos i punts de control que en situacions d'emergència com aquesta són de rebut:
A) Bragueta: Cremallera ben apujada i assegurada.
B) Mocs penjant, trossos de menjar a la cara o entre les dents: el meu reflex al mirallet del retrovisor d'un cotxe aparcat no em torna situacions delicades d'escampalls facials.
C) Cap ventada inoportuna ha convertit el poc pèl que tinc al front (pèl que treballo a consciència cada matí per cobrir el màxim d'àrea frontal) en una imatge de devastació forestal digna d’un reportatge del National Geographic sobre l’Amazones. Res. Tot al seu lloc.

Un cop recuperada la meva seguretat, busco de nou la mirada de la noia. La trobo!, però ens els següents segons s'esdevé la desgràcia: la noia sense raó aparent (els meus encants potser?) trontolla i per recuperar la posició s'aferra al manillar d'una moto. Moto que sembla en el moment inicial que aguantarà el pes de la noia, però finalment cau de costat impactant amb la moto immediatament propera.
Com que fer la ona és sempre divertit, les motos s’apunten a l’alegria i el moviment de caiguda es va contagiant de moto a moto en un espectacular dominó sobre rodes.
Soroll eixordador, conjunció de mirades de tot ésser viu que gampava aprop cap al desastre.
La noia ja no em mira. Els seus ulls denoten ara estat de xoc, de no entendre res, de sorpresa i vergonya a la vegada.
No me’n puc estar i tot i que ho intento evitar esclato en rialles.
Ho sé no va estar bé però el riure i el plor són instints bàsics que sovint escapen al nostre control.
Quan ja a uns escassos dos metres de la noia els seus ulls es claven de nou als meus, puc veure llàgrimes rodolant galtes avall. M’ho manego per dir-li "-Estàs bé?"
La noia s'asseca les llàgrimes amb una serenor envejable tenint en compte el que acaba de passar i em diu "-Ho estaré". I és aleshores quan endureix la mirada i asserena la veu. Sense deixar de mirant-me em diu "-Tu t'ho has buscat, de mi no se'n riu ningú".
Abans de donar-me temps a balbucejar una disculpa, la noia comença a entonar un càntic en un idioma del tot desconegut per a mi.
No entenc cap paraula però la contundència, la manera de recitar i la ràbia als seus ulls fan que passi una mala estona.
Dit això la noia dona mitja volta i desapareix corrents carrer avall entre els crits dels primers propietaris de les motos que s'han apropat a veure la magnitud de la tragèdia.

Hores desprès quan cap a la una de la matinada em desperten calfreds i tremolors varis, no em puc treure del cap la noia dels ulls negres i la seva prosa rabiosa.
Tinc molt de fred malgrat que el termòmetre de l'habitació indica 26ºC.
Em noto cansat i marejat. Agafo el termòmetre i l’abraço fins que pita sota el meu braç dret: indica 40,2ºC. Feia anys i panys que no passava dels 38,5. Així que em prenc un Frenadol (Com poden assegurar al prospecte que té un “Agradable gust a taronja”?) i m'estiro al llit de nou.
Voltes i mes voltes i fred intens, suors i malsons on la noia se m'apareix amb variants diverses: a voltes amb serps al cap, a voltes molt envellida, o fins i tot amb els ulls cosits. El que mai varia és que en tots aquests malsons em torna a repetir l’intrigant cançoneta.
Ja son les 3:08 i m'he desvetllat definitivament. Segueixo amb febre alta (39,7ºC), l'antipirètic no acaba de funcionar així que passo per la farmaciola i em prenc un Paracetamol d’un gram. No em veig de nou al llit així que me’n vaig al menjador i obro la tele. La Sexta: Aida Romero "-La única que puede ayudarte y abrirte los caminos" està cridant a una trucada entrant que ella (l'Aida) es la mes guapa i amb mes collons i li ha dit a la que s'està deixant una pasta al telèfon 806 50 20:
"Eres una blandengue y mas fea que un culo de mono pero te envio mi fuerza para que tu hijo supere sus problemas".
No estic segur si és efecte de la febre o de la medicació o les altes hores de la matinada. Però aquesta tia és la meva ídol. Aída, vull un fill ( bé, serà filla segur) teu i que envellim junts insultant i cobrant a la gent!.
De cop m’entra la por i penso “-Vigila amb el que desitges Marc, amb tant de poder com té l'Aïda d'uns 60 anys igual la pots deixar embarassada amb solament l'anhel que en tens”.
Així que per si de cas em poso un condó. Malauradament la febre no és prou alta perquè eviti que m’adoni que la meva imatge és del tot trista: amb la febre no hi ha qui trempi i el preservatiu sembla mes una trista prolongació del meu encongiment que no pas la funda anti-tret accidental d’una arma de fecundació massiva.....
I de cop sense previ avís se’m fa evident la connexió!.
M'imagino que amb la temperatura corporal una mica mes baixa, el meu cervell escalfat al bany maria des de fa hores veu la relació. Relació que em deixa glaçat del tot malgrat els 40ºC de temperatura corporal.
L’Aída és una bruixa però la noia de la mirada intensa es gitana!. Com no me n’he adonat abans?.
El fet es que a Andorra encara ara estem poc acostumats a la variació ètnica i a l'enriquiment cultural que implica. Si be es cert que cada cop es veu mes gent de color, persones de pell bruna, faccions asiàtiques i dones amb mocadors al cap..., encara en són una immensa minoria.
Obro el portàtil i busco a Google: “Cançó Gitana”.
Entre les entrades que se’m suggereixen n'hi ha una que promet: “maledicció gitana”.
Un estona desprès de buscar i re-buscar trobo allò que la noia de llarga melena negra m’ha recitat. En llegir el text en una pàgina web en reconec trossos que se m’han quedat gravats de per vida al cervell:

Olajai Callí:
Panipen gresité lerele lucue drupo, camble Ostebé sos te diqueles on as baes
dor buchil y arjulipé sata as julistrabas, sos te merelees de bocata, sos ler
galafres te jallipeen, sos panipenes currucós te mustiñen ler sacais; sos
Cresorne te dichabe yesqui zarapia tamboruna per bute chiró, sos unga
quesarelas romandiñao tucue rumi te sugerete ler nogués, sos manques
sacaitos te diquelen ulandao de la filimicha, y sos menda quejesa or sos te
buchare de ler pinrés y sos ler bengorros te liqueren on drupo y orchi
balogando á or casinobé.

Es veu que és una de les malediccions gitanes mes emprades i mes efectives. Però allò que em treu la poca son que em queda i que probablement no em deixarà dormir durant setmanes és la traducció que l’esmentada web assegura com a certa del que la noia d’ulls negres em va regalar:

Maledicció gitana:
Mala fi tingui el teu cos, permeti Deu que et vegis en mans del botxí i
arrossegant-te com els escurçons, et moris de gana. Que els gossos se’t mengin, que mals corbs et treguin els ulls, que Jesucrist t'enviï una sarna de gos per molt de temps. Que si estàs casat la teva dona et posi les banyes, que el meus ullets et vegin penjat de la forca i que sigui jo qui t’estiri dels peus. I que els diables se t’enduguin el cos i l’ànima a l’infern.

Impressionat pel meu descobriment m’intento asserenar i busco desesperadament al científic que hi ha dins meu per auto convèncer-me que això són històries de velles, que la febre que tinc és degut a un virus que alguna de les nenes m’ha contagiat i que encara que no tinc mocs ni problemes digestius ja apareixeran en les pròximes hores per confirmar el meu diagnóstic de grip.
Me’n vaig al llit desitjant per primera vegada en aquesta vida aixecar-me vomitant o ofegant-me en mil mucositats.
06:30 i sona el despertador, amb prou feines he aclucat els ulls. Em trobo fet una coca i la febre m’ha tornat a pujar a 40ºC.
Paracetamol d’un gram + cafè doble + torrada de melmelada de maduixa= fa possible arrossegar-me fins al cole a dur a les nenes, i tornar arrossegant-me fins a la feina.
El dia passa entre combinacions:
Combino horitzontalitat al terra del despatx amb vacunacions i consultes a animals al mateix despatx, combino Paracetamol d’un gram amb Ibuprofé 650mg i combino acolloniment total de “-He de buscar ràpidament un epitafi digne i un notari per fer testament” amb moments de “de seguida milloraré del dichós virus”.
Així que quan de nou cap al vespre torna a pujar-me la febre a 40ºC (irradio mes que Fukushima i els meus laments estan a l’alçada dels pavellons de Guantànamo) la meva dona, tot i que jo insisteixo en que demà estaré millor, m’obliga a anar a que em vegi un metge.
Tinc però, la precaució d'afaitar-me i dutxar-me abans per evitar que en entrar al centre de salut el personal avisi a la policia i m'engegui un tret al front per sospita de humà en fase de conversió a zombie.

Les dones heu de saber que en relació al mal i al malestar els homes som bipolars.
Per una part els homes ens queixem a la parella. I quan dic queixar-se vull dir que ho fem saber ben bé. I per si de cas ben alt perquè no quedi cap dubte que aquesta vegada si que ens estem morint. Que si em fa mal aquí, que si això no hi ha qui ho aguanti, que si no et pots ni arribar a imaginar lo malament que em trobo......
Però a l’altra banda de la polaritat tenim la nostra autoestima com a mascle ibèric totipotent sense possibilitat de debilitat. És a dir, abans de reconèixer davant de l’atractiva metgessa d’ulls blaus del Centre d’Atenció Primària d’Escaldes que m'acaba de reconèixer que necessito estirar-me, aguanto fins que em desmaio (per molt que la noia hagi insistit 15 vegades en que “-et veig pàl·lid, segur que no et vols estirar?)”.
Així que quan torno a recuperar la consciència em trobo estirat al maleït llit d'exploració de la doctora.

Sento conversar a la meva dona i a la doctora sobre allò que sembla que em passa. I no m’agrada cap a on està duent la doctora la sospita de la meva diagnosi. Tinc por. Així que endarrereixo una mica mes el tràmit d’obrir els ulls i dir que estic viu.
No us fiqueu sempre nerviosos quan veieu la policia?, o als de l'aduana?, o els mossos o als que revisen per raixs X les nostres pertinences a l’aeroport?.
Sabeu que no heu fet res ni dueu contravan al cotxe, ni drogues ni explosius a la maleta. Però aquell neguiteig, aquelles papallones a la panxa et fan sentir com si visquessis al límit i els policies t’anessin a detenir en qualsevol moment mentre executes hàbilment una maniobra de distracció per emprendre una fugida de la que se’n parlarà durant dècades.

Doncs això es el que m'estava passant mentre la doctora anava explicant la seva sospita.
Por!, molta por. M’imaginava a la doctora i a la meva dona arraconant-me contra una paret cridant-me a duo i a acapel.la: “-PORC, COM HAS GOSAT? i amb fills. Quina Vergonya!”.
Nomes fa falta que et diagnostiquin quelcom que rimi per rima extra-conjugal amb "banyes" o “fer el salt” que la teva parella ja et mira amb foc a cada un dels seus ulls sense presumpció d'innocència ni ósties.
Mononucleosi infecciosa suggereix moltes coses. Però a algú se li va acudir posar-li el nom de “la malaltia del petó” i ja des d’aquest moment li professo la meva antipatia al que la va batejar. Gràcies amic científic enginyós. No li podies haver posat la malaltia de l’escopinada, o malaltia de re-utilitzar utensilis o del generós que comparteix aigua en una excursió?.
En tot cas la meva pregunta amb intenció de trencar la tensió que es palpava al despatx de la doctora no va fer mes que empitjorar la situació: “I digui’m doctora, la Mononucleosi Infecciosa pot contagiar-se per mal d’ull, bruixeria o maledicció gitana?”.

La doctora va receptar-me antibiòtics, mes analgèsics i antipirètics per anar aguantant fins que al matí següent una analítica pogués donar mes pistes sobre la meva malaltia i sobretot confirmés la sospita d’adulteri....perdoneu, volia dir la sospita del virus de “la malaltia del petó”.
La meva única coartada de moment? Que un parell de setmanes abans a la mes gran de les meves filles li havien sospitat també la mateixa malaltia però al final va començar a recuperar-se abans que li fessin l’analítica concreta.

Posats a que et fotin fora de casa si tot l’embolic hagués estat producte d'una tòrrida relació extra-conjugal, doncs com a mínim tindria al cos i a la ment alguna alegria que recordar mentre em preparo el llit improvisat al sofà del menjador, al costat del jaç de la gossa.

Segur de que seria fàcil demostrar la meva innocència, em teniu despert i vestit a les 7:30 del matí següent per tractar d’ésser el primer en arribar al laboratori. Laboratori que m’ha de retornar la meva credibilitat, el meu dret a un trocet de llit a l’habitació de matrimoni i una disculpa de la meva dona i de la metgessa.
Qui m’havia de dir que no tot seria tant fàcil com m’imaginava? encara hauria de suar la cansalada:
A la sala d'espera d'un laboratori del país quan hi entro les 10 persones que hi esperen estan estratègicament separades cadira si, cadira no. Tan sols hi ha una excepció: un individu que té 3 cadires per banda buides.
Així que em dirigeixo cap a ell per fer seguir el patró de malalt-cadira buida-malalt-cadira buida. Però quan ja gairebé sóc a metre i mig d’ell, comença a tossir amb una força huracanada i una generositat de dispersió salivar que fa que tothom s'encongeixi i que jo m’hagi de replantejar la meva estratègia d'ubicació.
Mirada panoràmica i em decanto per la cadira entre la dona de les exagerades ulleres de sol Chanel i l'home que llegeix el diari d'Andorra.
A mesura que m'acosto a l'elecció, un moviment suau però decidit fa que la bossa de mà de la dona d'ulleres impossibles salti del seu entrecuix al seient que jo havia escollit. La miro, i endevino la seva dura mirada darrera del vidre fosc, talment com en un duel en un Western.
Quina tia mes estranya, així que torno a triar. Ara el seient entre un executiu que no deixa de gesticular exageradament mentre parla per la seva Blackberry, i un home gran d’uns 70 anys que duu un bastó a la falda.
Altra vegada passa el mateix: quan m’hi acosto l’home del bastó decideix que la seva tercera cama de fusta necessita reposar on jo m’anava a asseure.
Busco la càmera amagada, ha d'ésser una broma, però no recordo que l’ATV tingui un programa d’aquest estil a la seva graella de programació.
Ara el fil musical de la saleta d’espera sense cap mena de senyal previa desperta sobtadament a la vida amb una cançó dels Black Eyed Peas.....Què és això el joc de les cadires?. La resta de malalts es posaran a ballar i quan la música pari hauré de lluitar contra ells per obtenir un seient? Al que no pugui asseure’s què li passa? Es queda sense analítica?

Una hora desprès ja m’han tret sang i m’asseguren que aquesta mateixa tarda tindré els resultats.
Ara sols em queda un petit tràmit abans d’anar a casa a esperar que passi el dia i em donin les analítiques.
Mentre em dirigeixo a la Casa de la Vall, repasso el material que duc a la motxilla amb la que he sortit de casa aquest matí: Una nina despullada de cabell llarg i negre, un pot de mel de “la Granja San Francisco”, i mitja dotzena de roses.

Es veu que és important realitzar l’operació en un edifici centenari, així que m’apropo a una porta lateral de la casa de la Vall, sota les escales de pedra i trec la nina. L'empastifo amb la mel i la refrego contra els pètals que he arrencat de les roses.
És aleshores quan enmig del ritual mentre crido: “Amb la meva saliva dissolc tota plaga i maledicció de qui amb la seva saliva va fer mal sobre mi” i tinc la nina alçada amb les dues mans per sobre del meu cap mirant al cel quan sento: “-ALTO! Policia! El meu company t’està encanonant amb la pistola!. Fes el favor de donar-me delicadament el bebè i d’alçar les teves mans per sobre del teu cap”.

Ho sento lectors i lectores però la meva detenció i el meu pas pel calabós són una altra història que potser algun dia quan ja no em faci tanta vergonya us explicaré.

L’analítica?: Negatiu a Mononucleosi Infecciosa. I una lleugera elevació dels neutròfils que suggerien potser infecció bacteriana suau. Però res que justifiqués tanta febre.

La dona?: Me’n deu una per haver dubtat de mi. Ja trobaré la manera de utilitzar-ho com millor em convingui.

La febre?: Potser van ser els antibiòtics o potser va ser el ritual que Google assegurava com a oli en un llum contra malediccions, però el cas és que tal com havia aparegut, va marxar.

En tot cas com a "Maleït" us regalo un consell: pel que pugui passar no feu emprenyar a una gitana, bruixa, sacerdotessa o similar.

Brossa, anxaneta i quimono de seda rosa:

2011-04-27T19:51:00.004+02:00

Fa estona que vigilo el replà de casa meva amb la tranquil·litat que dona fer-ho darrera l’espiell de la porta de seguretat.
La veïna sexy del costat ja deu fer uns 10 minuts que ha entrat a casa seva i la música que m’arriba a través de la paret que compartim, em confirma el que ja m’imaginava: que en una bona estona no sortirà del seu cau.
Tinc nul·la visió dels replans de sota i de sobre del meu, però endevino per la tènue llum que m’arriba que solament les bombetes d’emergència estan enceses. De conya: replans mes propers al meu lliures de presència humana.
Agafo valor per obrir la porta. M’exposo físicament a la desprotecció del replà. Tanco els ulls i aguanto la respiració per tal de poder percebre el mínim soroll que m’alerti de la proximitat d’un veí. Res, silenci absolut. Ni tan sols m’arriba el suau brunzit de l’ascensor en marxa.
M’acosto al forat de l’escala comunitària i miro furtivament cap amunt i cap avall. Res.
Premo l’interruptor de l’ascensor i espero pacientment a que s’obri al meu pis.

Ja fa dia i mig que aconsegueixo, amb excuses supèrflues ( però etzibades amb contundència, contra la meva parella) escapar-me de baixar la brossa que s’acumula impacientment en 6 bosses apilades al safareig de casa.
Que si “ara ja m’he posat el pijama”.
Que si “el barça està a punt de marcar”.
Que si “aquest episodi de House es la bomba i si no estic atent no el podré seguir desprès”....................

Fa una estona que resto immòbil davant el pilar de quatre amb folre i manilles que tinc muntat al safareig. L’anxaneta (una bossa del pyrenèes) té una brillantor oliosa que regalima d’un dels extrems. Clarament suggereix que avui és el moment de dur-les al punt de recollida.
És una imatge tant bonica que gairebé molesta haver de desfer aquesta pau que la brossa equilibrista inspira. Però la olor que desprèn la colla em persuadeix de deixar-ho per demà.
Això si, no me’n puc estar, foto amb el mòbil per penjar-la al Facebook.
Però no deixeu que la bellesa i la plasticitat d’aquesta imatge mental que us he descrit ens despisti del problema: el meu pijama i les meves sabatilles són donant voltes a la rentadora. Però no tinc valor per utilitzar aquest fet com a arma blanca contra la meva dona. Li ho dec a ella per la paciència que ha tingut. I els ho dec als veïns que tenen visió directa de les 6 bosses de brossa apilades en equilibri perfecte.

Un cop dins l’ascensor, als miralls que folren les 3 parets verticals de l’ascensor, hi puc veure un reflex dantesc i divertit alhora. La imatge que em retornen fa que se m’escapi el riure sota el nas.
Pel problema amb la rentadora he hagut d’improvisar. i l’única cosa que m’ha semblat adequada per l’hora i tasca que m’ateny és un quimono japonès de seda rosa amb flors pintades a mà de la meva dona. Què voleu que us digui. No vaig a l’última moda vestint, però sempre m’ha molestat molt barrejar colors impossibles així que opto per unes sabatilles roses a joc. Faig un 44 de llesca de calçat, la meva dona un 36, però si camino de puntetes tampoc serà un gran problema.
Hipnotitzat per la meva imatge rosada, no m’he adonat de que la porta de l’ascensor s’ha tancat darrera meu. I és el moviment descendent de l’aparell el que em fa tornar a la realitat.
Algú ha premut el botó i l’ascensor es precipita decididament cap al meu suïcidi social veïnal!.
En un gest pler de dramatisme pico repetidament amb els dos punys la porta automàtica de la cabina mentre un lament en forma de monosíl·lab s’escapa pels meus llavis. “NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!”
L’adrenalina que tant d’exercici ha alliberat al meu torrent sanguini em treu del xoc. Hi ha d’haver una sortida. HA DE SER-HI!!.
Miro el panell de comandament de l’ascensor. Indica que ara estic al pis 0 i que el veí toca nassos que l’ha cridat està al soterrani -2. En mil·lèsimes de segon el dit índex de la meva ma dreta es veu projectat amb violència contra el botó del soterrani -1 amb tanta força que una punxada de dolor se m’escampa pel cos........
Però ha pagat la pena, les portes s’obren al -1. Amb les cames tremolant per haver esquivat una mort segura m’ajupo i agafo les bosses de brossa del terra de l’ascensor. Com ja havia previst la bossa que regalima oli ha tacat el terra. A grans mals, grans remeis. Així que fent equilibris amb les bosses (per no tacar-me i no caure alhora) em descalço la sabatilla del peu dret i amb el mitjó blanc immaculat que duc frego l’oli. En aquesta complexa maniobra l’únic que aconsegueixo és acabar fent un escampall d’oli pel terra de l’ascensor i sortir deixant petjades llefiscoses e incriminatòries al rebedor de l’ascensor del pàrquing -1.
Avaluo la situació: les petjades són d’un 36, i en cap cas podrien relacionar-se amb el meu 44 per tant una cosa menys de la que preocupar-se.
Obro acuradament la porta tallafocs que em dona accés al pàrquing i torno a repetir la operació d’escoltar les remors. Res, tot resta en silenci.
Les múltiples portes tallafocs d’accés al pàrking respecten la pau de l’aparcament.
Miro la meva fita, la porta hidràulica d’entrada i sortida de vehicles està a uns escassos 20 metres, i el botó que em permet accionar-la a tan sols uns 18 metres. D’allà sols queda una carrera d’uns 5 metres fins el verd i flamant contenidor comunal.
Em poso a córrer amb decisió cap a la fi dels meus problemes i és en intentar frenar per prémer el botó d’obertura del giny hidràulic que l’oli que encara ara suquegen les sabatilles roses, reclama el seu protagonisme en aquesta història. Rellisco e intento executar un complex i arriscat ball per tal de recuperar l’equilibri. Ball que fracassa estrepitosament quan els meus ossos s’escampen per terra tot barrejant-se amb el contingut de les bosses de brossa que no han pogut aguantar tanta ballaruga.
Vull desaparèixer, vull fer-me fonedís i per damunt de tot vull saber què carai és la substància gelatinosa que traspassa a través del delicat teixit del quimono i em regalima a l’entrecuix.
Això no està passant!. Potser si tanco els ulls i em quedo quiet amagat entre la brossa, el malson passarà.
M’aixeco amb llagrimons rodolant-me galtes avall. A LA MERDA!. L’únic que vull és arribar a casa i plorar sota la dutxa. Em sento brut, desgraciat i avergonyit. Miro amb rancor l’escampall i li crido “AQUI ET QUEDES!”
Coixejant torno sobre els meus passos per passar de llarg la porta de l’ascensor i enfilar-me escales amunt.
Em fa mal la cama, el cul i el cor.
I és enmig d’aquest exercici d’auto compassió i d’ascensió a casa que la veu del president de la comunitat em paralitza: “-Marc, vine un moment que et vull ensenyar una cosa si us plau”.
El joc s’ha acabat, l’enemic m’ha detectat i probablement en junta extraordinària es votarà la meva expulsió fulminant de la comunitat per incivisme, exhibicionisme, per porc i per tenir un dubtós gust a l’hora de vestir-se.
Però sorprenentment ni tan sols em mira, resta aliè a tot allò que l’envolta i manté la vista clavada en una de les portes dels trasters comunitaris.
Derrotat m’acosto ranquejant a la porta del traster oberta. A mes de les habituals rajoles de recanvi del terra de la comunitat, dels estris de neteja de la dona de fer feines, i de la màquina de fregar el sòl del pàrking, hi ha un nou habitant: una nevera antiga en lamentable estat de conservació.
Dubto si posar-me a córrer però la seva mà palpa el buit fins que s’aferra al meu braç dret.
“-Has vist? Tu que creus?”. Sense donar-me temps a contestar torna a atacar: “-Oi que ets Veterinari? No tens guants de làtex a casa? Em jugo el que vulguis a que dins hi ha una iaia o similar esquarterada..............perquè l’havien d’amagar aquí si no?. No la vull tocar per no deixar-hi empremtes i m’hi incriminin”.
El món és boig i el “presi” n’és l’embanderat!.
Em puc imaginar perfectament els nois joves que van fer el trasllat de pis a una altra comunitat la setmana passada. Me’ls puc imaginar mentre deixaven la seva nevera tronada al traster comunitari entre riures i alegres saltirons.
Asseguro al preocupat president que ara torno amb els guants i el mòbil per trucar als del CSI Andorrà i m’escapo cames ajudeu-me cap a casa.

El matí següent en aixecar-me d’una nit de malsons on la meva actuació memorable d’anit es repetia amb tot tipus de variants, tot sembla mes fàcil. Un somriure d’orella a orella se’m dibuixa a la cara pensant en que potser enmig de la tasca de dur les nenes al cole hauré d’apartar la brossa que algun energumen ha escampat pel garatge. No, segur que no, n’hi ha de mes matiners que jo.
No hi ha hagut trucades insistents a la porta de casa per demanar explicacions de l’escampall, ni sirenes vermelles de cotxes de Policia envaint el Hall de l’edifici.
Així que quan coincidim a l’ascensor: la veïna sexy de la porta del costat, jo i la meva dona i el carret de les bessones, la conversa és del tot normal: que si “-que grans estan les bessones”,”-que si quin gust no haver-nos d’abrigar tant ara a la primavera”, “-que si”...
Però és en apartar-me per deixar passar a la veïna un cop les portes de l’ascensor s’obren, que ella s’ho fa venir bé per dir-me a cau d’orella: “-La bata de seda et quedava com un guant.”.

Mudança

2011-04-27T19:42:00.002+02:00

Doncs això, fer-vos saber (als que encara no ho sabeu) que durant una temporada publicaré els meus escrits en un altre blog.
El fet és que m'he deixat enredar per col.laborar en un projecte d'un diari online.
L'idea és fer una publicació cada quinze dies (els Dijous) i el meu repte és aconseguir publicar cada setmana.
Els que em seguiu espero que hi guanyeu, que a vegades tinc aquest estimat blog aburrit sense publicacions durant mesos.
De totes maneres no puc mes que considerar el "paranoyas y lamentos" com la meva llar, així que us posaré sempre un link als escrits que vagi publicant a www.andorradirecte.com
Qui sap on em durà aquesta aventura......
En tot cas donar-vos les gràcies als que m'heu anat seguint per aqui i no descarto en absolut publicar aqui aquells textos mes íntims o mes esbojarrats, potser massa esbojarrats per fer-ho al diari.

Una abraçada a tots i moltíssimes gràcies per la vostra complicitat :)

Guiris, neu, tangues i tombarelles:

2011-03-11T02:46:00.003+01:00

Mes que el temps, mes que l'última noticia impactant, o l'últim safareig sobre problemes de faldilles d’un polític, allò que mes uneix i fa teràpia de grup és comentar anècdotes sobre guiris.
Pot ser una actitud, la manera diferent de vestir o una clara falta d’adaptació al medi no habitual. Però és aquesta diferència, que es fa obvia a l’autòcton, la que és fàcilment convertible en motiu de festa i diversió popular.
Al Pirineu com a bons homínids acostumats a les condicions climàtiques adverses, duem amb orgull una extraordinària adaptació al medi.
Recordo a la facultat com vaig convertir-me en llegenda per anar en màniga de camisa quan tothom anava en roba d'abric al suau hivern Barceloní. Llegenda que em vaig treballar a base de galipàndries, constipats, grips i sobredosis de Frenadol.
Ara, si el clima es el nostre aliat, la neu ja és el súmmum. Es la cirereta del pastís d'una conversa de locals, l'orgasme d'una dissertació sobre guiris. Com no hauria d’ésser així?.
Sense anar mes lluny, a Barcelona i voltants, la norma no escrita és que quan neva no hi ha classes ni a coles ni a facultats perquè es paralitza el país. Si un Pirinecà ho presencia, no pot evitar posar-se les mans al cap: Cotxes aquí i allà produint constantment aquell só: l’apagat soroll característic de les rodes derrapant sobre la finíssima capa de neu que serà seguit pel sentit i contingut bram de la carrosseria en arrimar-se i petonejar-se violentament amb un altre cotxe o mobiliari urbà variat.
Però no ens despistem. Centrem-nos!!!!: Cap de setmana passat. Camí a unes pistes d'esquí del país, equipat amb el meu tot terreny calçat amb rodes de contacte, no vaig poder evitar convertir-me en un nen gaudint amb els derrapatges controlats que jo mateix provocava sobre el gel i la neu que hi havia a la calçada.
Entrar a la corba força embalat, reduir marxa ràpidament i accelerar quan notes que el cotxe derrapa lleugerament per produir un lliscament espectacular de les rodes posteriors sobre el glaç..........maniobra que amb una mica d'experiència permet superar la corba amb un culeig del turisme digne d’un professional de la conducció. Per acabar convençut de que si no t'haguessis dedicat a allò que et posa el pà a la taula, de ben segur tindries un nom en el món de les curses de cotxes.
Al voltant teu? que us he d’explicar! Dante es quedava curt en les seves descripcions de l’infern: Cotxes amb matrícula estrangera al bell mig de la carretera amb turistes exasperats no sabent si intentar posar les cadenes al cotxe o fuetejar-se l’esquena amb elles com a penitencia per no haver fet cas del senyal de “Poseu cadenes si us plau” que 500 metres abans havia col·locat la Policia local.
Xocs en cadena amb homes fets i drets plorant com criatures per l’ensurt i la factura de planxisteria que es veuen venir. Crits, insults i algun que altre cop de puny per pirinencs emprenyats per la predible falta de prudència del conductor del cotxe entravessat que bloqueja l'accés a casa seva.
Forans enfadats per la poca paciència dels locals que a cop de pito els desconcentren de la lectura de les instruccions de les maleïdes cadenes de neu. Turistes agenollats ajuntant les mans pregant humilment a nostre Senyor una i altra vegada que la puta roda i el collons de cadena s’entenguin.
I com no, els (im)pacients locals intercanviant mirades de complicitat, comentaris sucosos i rialles en veure l’espectacle, a l’espera que la policia local posi ordre en l'apocalipsi que presencien. Desbloquejant per fi la carretera per poder continuar la marxa.
Personalment no veig el moment d’arribar a pistes on he quedat amb els col·legues per comentar el Seat Ibiza vermell que donant voltes sobre si mateix s’ha menjat al Mercedes classe E i com tots dos junts abraçats venien directament cap a mi. I com en dos cops de volant els he deixat endarrera sense que ni tan sols m’hagin acaronat els retrovisors laterals. Però sobretot vull fer saber d’aquella noia joveneta de bon veure a la que degut a l’esforç d’empentar el cotxe de la seva parella, se li veia ara si, i ara també, un tanga d’encaix moníssim.
Hores desprès, cansat i rebentat d’esquiar mentre el meu fidel jeep em torna a casa, repasso mentalment com de celebrades han estat pels meus amics les meves anècdotes.
És aleshores quan passa: error garrafal!!!. Error que em convertiria en la riota dels que abans escoltaven el meu relat hipnotitzats: a 10 sota zero se m’acudeix netejar el vidre de les restes de neu i potassa que hi ha amb els neteja parabrises.
Error de principiant! Em nombraran guiri de l’any en la meva própia terra!
L’aigua que ha llençat el sistema de neteja contra el vidre del meu cotxe es barreja amb la potassa ajudat pel massatge dels braços mecànics fins cobrir el 100% de la superfície del vidre.......i en pocs segons es congela. Resultat? El vidre passa de transparent brutot a totalment opac.
Paro en sec al mig de la carretera. Poso els quatre intermitents per seguidament desesperar-me i deixar anar insults i malediccions de tan nivell que si hagués dut la Duquesa d’Alba de copilot hagués mort a l’acte i m'haguessin acusat d’assassinat en primer grau.
Desesperat m’he posat a buscar la mínima transparència, el mínim gruix de brutícia al vidre per poder orientar-me en conduir i no acabar en un barranc. I si! a la zona mitja inferior del vidre hi ha una petita area que miraculosament ha escapat de l’emmerdada.
Aquest feliç descobriment m’asserena una mica i començo la sessió de probes:
Si mantinc el cul el mes a la punta que puc del seient del conductor, un peu a cada pedal, allargo el coll tot el que puc cap al forat de netedat del parabrises i poso la mà esquerra al volant.........el meu cap no es pot estirar tant com per tenir visió pel forat. Segueixo sense veure res.
Segon intent:
M’assec immediatament darrera la caixa de canvis, peu esquerra a l’accelerador, cama dreta “agenollada” sobre el seient de l’acompanyant, mà esquerra al volant, barbeta recolzada sobre el salpicadero, llavis besant el fred vidre i mà dreta protegint el meu estimat entrecuix del canvi de marxes (zona delicada com no hi ha!)..........si, SI, SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII. Arribo just-just a la zona neta de vidre!!!!!! Així que poso la primera i.....m’adono que en aquesta còmoda (per dir-ho d’alguna manera) posició no puc prémer ni l’embragatge ni el fre. AAAAAAAAAARRRRRRRRRRRGGGGHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!
Merda de clima i merda d’aclimatació a ell, a qui vull enganyar?. En el fons sóc un urbanita..........
És aleshores quan recordo una història que el meu pare sempre m’explicava: Quan fa anys els panys de les portes dels cotxes de l’època es congelaven, l’única e immediata solució al problema era orinar-se al pany. La tibió groga dissolia el gel i al cap de pocs segons podies encabir la clau al pany.
Mes animat surto a l’exterior del cotxe, cotxe de color vermell passió i acabats esportius que van costar-me tots i cada un dels rals que havia estalviat en anys de dura feina i sacrificis........ me’l miro amb resignació i mentalment em disculpo amb ell per la solució desesperada que estic a punt de ruixar-li.
Em descordo el cinturó i els dos primers botons de la bragueta, faig silenci per assegurar-me que no s’apropa cap vehicle. Com collons justificaria estar de peu sobre el capó del meu cotxe orinant-lo alegrement? Si fossin altes hores de la nit i fos el cotxe del degà de la facultat fins i tot t’animarien. Però no és el cas.
Així que amb totes les meves forces demano ajuda al cel perquè cap dels meus amics presenciï les meves maniobres tàctiques.
Amb esforços ja soc dalt del capó, i tot i que ho provo, no puc evitar un atac de riure en recordar Di Caprio a la Proa del Titanic cridant “Sóc el rei del mooooooooooooooooon!”.
Quan el riure remet ja estic preparat: pantalons i calçotets pels turmells i el meu aparell descongelador sostingut fermament amb les dues mans per no errar el tret.
Apunto i..............relliscada amb el líquid de neteja que TAMBÉ s’havia congelat a la part del capó. Caic endarrera essent el meu cul nu el primer en impactar amb el capó, per seguir amb la part baixa de l’esquena.
La part alta de l’esquena i el meu cap sobresurten per davant del cotxe de tal manera que l’inercia de la caiguda fa que el meu cos executi una graciosa tombarella anomenada mortal endarrera. Per aterrar, de manera ja no tant graciosa altra vegada, amb el meu pompis.
Resultat: assegut però molt i molt atordit.
El fred de la neu en contacte directe amb el meu cul i la part baixa del meu aparell reproductor em tornen ràpidament a la realitat.
Malgrat que em fa mal tot, m’aixeco d’un bot. Em torno a vestir a corre cuita i torno a entrar al cotxe convençut que potser és millor re-intentar postures de l'afamat kamasutra que intentar porcades al vidre.
El cop m’ha deixat adolorit i amb l’orgull ferit de manera important però el sotrac neuronal que acabo de rebre m’ha donat una idea.
Així que tornem-hi:
Aquest cop em sec una vegada mes tocant al canvi de marxes però aquest cop amb el cul just darrera d’ell i en el sentit contrari a la marxa, encorbat fent “el pont” fins a que la meva nuca reposa al plàstic de sota el vidre i miracle! els meus ulls cauen tan sols a mil·límetres del forat transparent a la brutícia del vidre. Ara sols cal poder arribar als pedals i al volant. Aviam....braç dret arriba bé al volant...i......taló del peu dret arriba bé i pot alternar-se entre el fre, l’accelerador i l’embragatge. I finalment la meva ma esquerra pot maniobrar amb la palanca del canvi de marxes inmediatament per darrera dels meus glutis.
ACONSEGUIT!!!!!!!!! Tan sols hauré d'aprendre a conduir cap per avall però segur que en un parell de quilòmetres ja li hauré agafat el tranquillu.

Sabeu que? La veritat és que des d’aquesta experiència traumàtica no puc evitar veure d’una altra manera tot aquest guirigall. Intento evitar les converses sucoses amb forans com a protes i si no tinc escapatòria llueixo el mateix somriure que quan m’expliquen un acudit que no entenc.
Us prego a vosaltres estimats lectors que em guardeu aquest petit secret, i recordeu que tots podem ser estrangers en un país llunya i necessitar l’ajuda dels experimentats habitants de la contrada, o fins i tot esdevenir momentàniament inadaptats a casa nostra.
Cal ajudar al guiri a posar cadenes Pirinencà!!!!!.

"Aztec Connection"

2011-02-08T17:57:00.003+01:00

Doncs ja està. És oficial. Catalunya va sortir ahir al Finacial Times com a la dolenta de la pel·lícula.

El Financial Times? Ja sabeu….aquest diari de noticies econòmiques en el que es basen grans decisions a nivell mundial. Diari que Brussel·les té molt en compte alhora de empendre accions sobre els seus estats membres.

A l’article en qüestió un tal Victor Mallet (una autoritat en el món econòmic) va confirmar el que en Rajoy i jo ja sabíem: que Catalunya té la culpa de tot i mes.

Que aquest fet indiscutible surti al Financial Times, l’eleva a qualitat de vera veritas a Europa i als EEUU. Aquest matí a Catalunya Ràdio el mateix autor de l’article s’ha reafirmat en les seves paraules. El que defensa el Senyor Malle és que el deute català amenaça seriosament tots els remeis amb els que el senyor Zapatero estava a punt de salvar Espanya de la crisi.

Però el Sr. Mallet va mes enllà: Catalunya és capaç ella soleta no tan sols d’esfonsar Espanya a la misèria sinó que podem torpedinar tots els esforços de la eurozona per resoldre la crisi. I suposo que amb tant de poder a les nostres mans, si ens hi esforcem un xic mes podem fer que el món se’n vagi literalment a la merda.

Arribats a aquest punt ja estic mes tranquil. Els Azteques tenien raó en que al 2012 s’acaba el món. Però m’imaginava be bombes nuclears , be alienígenes invaïnt la terra per utilitzar-nos com a condiment exòtic que posar a les amanides interplanetàries o zombies gambant i menjant lliurement supervivents que corren desesperadament per salvar la seva pell.

Res de res!, serà Catalunya la que ho engegarà tot a rodar.

Segur que si Einstein encara visqués hauria trobat una relació entre els forats negres i Catalunya, i em consta que en varis temples azteques on hi ha escrit a la paret el vaticini de la fi del món, s’hi pot trobar una senyera o en altres l’himne dels segadors escrit a la paret en Aztequí.

Però es que no ho veieu? He de ser jo qui us tregui la bena dels ulls?. La connexió està clara.

El president en funcions de la generalitat protegeix amb la seva vida un secret guardat curosament de segles ençà. Aquest secret és revelat de president sortint a president entrant enmig d’una atmosfera de suspens.

Precisament fa quatre dies en Montilla va fer-li saber a en Mas la “Aztec Connection”: Som els descendents directes dels maies, així com a la seva vegada els maies eren els descendents directes dels alienígenes que van aterrar fa uns quants milions d’anys a Sud Amèrica.

Sota la Plaça Sant Jaume els catalans tenim una nau mare on hi cabem els 6 milions.

A la meva feina cada dia diagnostico problemes importants de salut i hi intento posar remei. Però quan es tracta de càncers no em tremola la veu a l’informar al propietari de la mascota que el millor una vegada diagnosticat el tumor és extirpar-lo.

La humanitat en pes (finacial times mitjançant) s’està posant d’acord en que som el problema. Constituïm com a poble una amenaça potencial pel món tal com el coneixem. Si el diagnòstic és clar………perquè no executen el que és evident?

Extirpeu-nos d’Espanya i si ho desitgeu d’Europa també!.

Si no ho feu així, pel voltant del 2012 concretament, ens extirparem nosaltres i no mirarem endarrere en allunyar-nos en la nostra flamant nau groga i vermella del vostre món que es consumeix en l’odi i la culpa a altri.

El “Yo no he sido, ha sido él” ja fa ferum. Una mica d’imaginació SI US PLAU!!!!

Mentidiridetes:

2011-01-20T18:27:00.001+01:00

Finalment s'estavella contra el terra amb un "crack!" descomunal. Et descobreixes amb els dits als llavis fent un "shhhhhhhhhhhhhh!" com si estiguessis a la biblioteca. No vols despertar el monstre d'aquestes contrades.

Busques el culpable del terrabastall per terra. Quan deixa de moure's, li obsequies la mirada mes gèlida que mai has fet. Ell, allà terra, sembla que et torni un somriure sorneguer amb l'agulla minutera a les 10 i la horaria a les 2.

Un calfred et recorre el cos. Contes els segons enmig d'un silenci sepulcral i quan ja comences a tenir esperances que no exploti la bomba, t'arriba un crit clar i nítid des de l'altra punta de la casa que et converteix la sang en glaçons vermells. -"Que has trencat ja? Es que sempre se t'ha de caure tot de les mans?".

El teu cervell reacciona amb el bombeig d'adrenalina que allibera el teu cos per la por. Talment com si t'empaités un lleó en una selva africana. No deixes de repetir-te que hi ha d'haver una sortida a la situació, que encara vols donar-te un parell d'alegries, que ets molt jove per morir.

Hi ha d'haver una sortida, HI HA D'HAVER UNA SORTIDA. Els passos accelerats de la teva fi ressonen al passadís, el mostre que t'engolirà enmig d'una tempesta de llamps i trons s'acosta, en fi.................que la teva dona està a punt de descobrir el desastre.

Reculls la joia mes preuada de la teva mitja taronja del terra: el seu rellotge de marca. Rellotge que li vas regalar quan va néixer el primer dels teus fills. Rellotge que ara duu una ratllada lletja recent nascuda al vidre.

T'acomiades del món. I sí! és veritat, puc afirmar rotundament que toooota la teva vida passa en uns segons per davant dels teus ulls. Baixes el cap, disposat a confessar. I és en deixar el seu rellotge al prestatge des d'on "l'has" caigut......que veus la llum. Al costat del rellotge de la teva dona hi ha el teu. Rellotge amb el que va correspondre al teu regal, en aquest cas pel naixement del segon dels teus hereus. EUREKA!

La teva dona arriba a la teva alçada. Et deixes caure al terra vençut i comences a plorar com un nen. Entre llàgrima i llàgrima sanglotant li expliques que se t'ha caigut el rellotge propi però que funciona amb normalitat i que no s'ha ratllat.

Segueixes fet una bola al terra mentres ella fa un minuciós examen del teu rellotge i tornes a respirar quan veus que s'allunya de tu i sense girar-te et diu "va, mou-te que encara arribarem tard al sopar".

No t'ho pots creure!, ara veus la vida d'una altra manera! Has sobreviscut a una mort segura!

El que en aquell moment no sospites és que l'univers té un humor cínic i pervers. El rellotge de la teva dona funcionarà durant anys. El teu es para a les 26 hores 35 minuts de l'incident.

Estupefacte contemples el cadàver immòbil del teu rellotge descansant plàcidament al teu canell, el sacseges i en veure que la teva maniobra de reanimació resulta infructuosa, el pànic t'envaeix de nou.

Sospeses la situació, en un troç de paper Dina4 escrius els pros i contres de confessar i en un altre els d'amagar la parada cardio-respiratòria del teu rellotge a la teva dona.

Si li expliques que rellotge s'ha parat, entrarà en combustió espontània per haver vigilat poc i haver-lo trencat quan se't va caure al terra. Si aleshores fen-te el txulo li dius que no se't va caure el teu i que per tant ha estat fruït de la casualitat, et crucificarà (amb raó) per haver-la enganyat amb la mentidirideta.

Si calles l'incident i utilitzes el rellotge del mòbil per saber quina hora és et fa por que l'univers torni a castigar-te per ser un mentider compulsiu. I a mes...com tornaràs a mirar als ulls als teus fills i els diràs allò de "no s'han de dir mentides"?. Els remordiments se't mengen viu, et costa respirar, notes que el cor se t'accelera i comences a suar desmesuradament. Et prens el pols, et mires al mirall i el reflex que et torna t'acolloneix encara mes. T'adones que estàs patint una crisi d'angoixa. La vista se t'emboira i caus a terra en perdre el coneixement.
Et despertes en una habitació blanca d'hospital vàries hores desprès. Tot és pau al voltant teu. La teva dona et mira amb una cara de dolçor i de comprensió. Cara que no veies des que festejàveu.

Amb un gest automàtic consultes l'hora al rellotge al teu canell esquerra. L'hora impossible que marca et recorda l'origen de tots els teus mals. Però et recuperes ràpidament, poses veu de circumstància i et dirigeixes a la teva dona: "Amor, em sap greu, amb la caiguda del meu desmai dec haver malmès el rellotge perquè està parat".

Dones gràcies a l'alineament de planetes que ha permès el teu alliberament i promets a l'univers que no tornaràs a rendir-te a la fatal seducció de la mentida.............

Promesa que s'enduu el vent quan dies desprès "Tuneges" el teu cotxe contra una columna del pàrking comunitari de casa. Columna davant de la qual sovint la teva dona t'ha fet saber: Apures massa! Un dia ratllaràs el cotxe!".

P.D. Com pot ser que les dones SEMPRE tingueu raó en allò que ens vaticineu? Estava avisat de que el prestatge des d'on vaig fer caure el rellotge de la meva dona no era lloc adequat per guardar els maleïts rellotges. I tampoc havia fet cas a l'avís de que entre el meu cotxe i la columna hi havia una tensió sexual que acabaria en consumat contacte carnal entre el para-xocs i el ciment.

Hi ha una llegenda urbana que diu que un conegut d'un conegut té un conegut, el pare del qual diu que una dona va equivocar-se en vaticinar a la seva parella que si feia A, s'esdevindria B.

Mamelles, Quim Monzó, trios y pel.lícules pornogràfiques

2010-10-18T00:04:00.004+02:00

Com cada dia des que vaig automatitza-ho així, a la meva bústia d’entrada de gmail m’hi espera el missatge amb l’assumpte “Estat de la nació”. Mati rera matí aquest recordatori m’estira de les orelles per tenir un blog que fa mesos vaig abandonar a la seva sort. Temps endarrere esperava amb ànsies aquest informe que em mostra quantes persones han llegit els meus textos al blog, de quin país són, les pàgines concretes que han mirat, i l’estona que han estat a cada pàgina. Si, ho se, la vanitat s’havia apoderat de mi. Però què hi farem? Cadascú es veu com a especial, com a inimitable, i bona part d’allò que fa ho considera tant especial com ell. Encara que necessita i desitja el reconeixement dels altres per alimentar la il·lusió de la inmortalitat. Inmortalitat que esperem ens sobrevingui a través del nostre llegat (un cop que com a “no tant especials” al cap i a la fi, abandonem aquest món).
Fa ja gairebé un any que vaig penjar l’últim text al meu estimat i oblidat blog. Aquest fet m’ ha fet conscient de la traïció cap a mi mateix. Traïció per haver abandonat el somni d’escriure quelcom que sigui remarcable. Així que aquí em teniu, tornat a estomacar les tecles per intentar demostrar-me un cop mes que sóc capaç de fer quelcom amb cara i ulls.
Tornant als informes que cada dia rebo al meu email sobre el meu blog, he estat repassant les visites que he tingut en els darrers mesos. M’ha sobtat enormement constatar que el text que mes es visita és el que vaig anomenar com a “Ajedrez XXX”.
M’agraden tots i cada un dels textos que he parit. En uns veig traces del llenguatge carregós i pompós del que cada cop intento netejar els esborranys dels meus pensaments impresos. En altres hi veig un moment d’inspiració alimentat per un fet que em va passar. I en uns pocs hi reconec l’estrés de viure el dia a dia i la necessitat de vomitar paraules en un full com a teràpia contra aquesta pressió.
Però a “Ajedrez XXX” a part de veure-hi una construcció amb pretensions enginyoses i una picada d’ullet al lector, no hi veig gran cosa mes. Com és aleshores que rebo tantes visites el text en qüestió?
Desprès de trencar-me la closca barrinant sobre aquest misteri sense arribar a cap conclusió, he decidit provar amb google. Amb les paraules clau “Ajedrez” i “XXX” el meu blog queda en 5é lloc (no està malament). Això si, per darrera de 4 enllaços per a descarregar-se un joc d’escacs per a ordinador on les figures abans de menjar-se les unes a les altres, es relacionen fent l’amor sobre el tauler de manera explícita i sense cap mena de pudor.
Un cop superada la impressió i xoc inicial de la troballa, tristament he arribat a la conclusió que el meu text és vist una mitja de 2 segons per adolescents hormonalment carregadillus amb ànsies de baixar-se un joc porno amb el que........ donar-se amor propi o ves a saber què.
Com al Blogger consumidor compulsiu de Blogs de la competència que una vegada vaig ser, sé que sovint es parla d’un escrit mes per la quantitat de faltes o errors gramaticals presents (en especial si la persona en qüestió és molt coneguda o famosa) que no pas pel contingut de l’escrit en si.
Així que (pits) e decidit aplicar la màxima de que cuantes mes persones (culs) vegin els meus (tetes) textes, mes poçibilitats tinc que algún escriptor famós es fixi en els meus (gemecs) eXcrits y em proposi quelcom (un clau) que aixampli (silicona) la meva banitat y pretesa immortalitat (vampiresa).
Sense (despullat) anar mes (mes! mes! mes! dona-me’n mes!) lluny un autor que admiro, en Quim Monzó és un col.lecionista i consumidor compulsiu de pelicul.les pornogràfiques. Entenc que tinc molt difícil sortir de prota en un film X recitant els meus relats a (ahh! aaaaahhh!!!) la vegada que estic per la feina. Així que com a mínim (35cm) deixeu que em fagi la ilusió (Rebeca Linares) de que buscant textes guarrindongos trobi el meu. L’il.lusió que en Monzó deixi per un moment la seva onanista afició y em proposi quelcom (trio) literari per convertir-me en l’escriptor de masses (orgia) que sempre he desitjat. Així (així! així! així m’agrada!) que per aconseguir-ho ompliré el meu text de faltes otogràfiques y paraules marranes.
Que aconseguiré mes visites al blog? sense cap mena de dubte. Que la Rebeca Linares acceptarà la meva sol.licitud d’amistat al facebook? perque no, que perdo provant-ho?. Que en Quim Monzó es fixarà en mi? Segur!!!!!!!!!!!!!!!!!!..................encara que serà mes fàcil si el proper Sant Jordi a la parada de torn de les rambles on en Quim estigui firmant els seus llibres, m’hi presento de bracet d’un parell de pornostars convençudes a base de sucosos talons.

(-Qui es el pringat aquest que va amb una mà a la cintura de la Rebeca i l’altra al pompis de la Tarra?
-Tranquil Quim, és el sonat aquest que t’acossa al Facebook i al Twitter. Els mossos ja venen cap aqui per reduïr-lo. )

Crisi dels quasi quaranta

2009-11-25T18:14:00.002+01:00

En tinc 34, dona, fills, hipoteca, un llibre a mig escriure des de fa un parell d'anys i mitja dotzena de cervesetes fresques a la nevera. Trentaitants donen una certa visió de la vida i també una col·lecció de pigues i taques a la pell. I és com a conseqüència d'aquestes taques que la meva crisi personal comença: amb una visita a la dermatòloga. Revisió exhaustiva de la superficie de la pell. Relaxament propi de la tranquilitat de saber que son taques sense importància que a cop de bisturí em trauran en uns dies. I de cop se'm va ocórrer, al veure el meu reflex en el mirall, la maleïda pregunta origen de tots els meus mals.

Escolti Dra hi ha quelcom que funcioni per la calvície?.

Abans de fer-vos cinc cèntims de la seva demolidora resposta assegurar-vos que ara veig de manera diferent les meves entrades........bé d'acord......les meves pistes d'aterratge.

Es veu que bàsicament hi ha dos sistemes per parar la caiguda del pèl. Un són locions d'un determinat principi actiu a aplicar al que quedi de la nostra impressionant melena. Encara que frenen una mica la caiguda, donen un aspecte de pèl greixós i repentinat que a mes a mes has d'aplicar sense pausa ja que si pares el tractament perds de cop tot el guanyat.

El segon tractament es realment efectiu, i a mes de frenar la caiguda fins i tot pot aconseguir com aigua al desert que broti nova vida. Tan sols té un ''petit'' efecte secundari. I es que com que la responsable de la caiguda del pèl es la testosterona, doncs les píndoles de la frondositat capilar tallen la producció de testosterona per part dels testicles deixant a zero la libido.

Fins que no torni el look que duia John Travolta a Grease, res de loció. I de tocar la font d'orgull de mascle pirinenc ni parlar-ne que pocs plaers hi ha a la vida com per anar renunciant als regals i extres que venen de fàbrica.

De la resposta de la dermatòloga en trec dues conclusions.

La primera que textualment ''per collons'' mes val que vagi acceptant-me físicament.

En segon lloc entenc que si se m'hagués acudit tirar-li els trastos a la dermatòloga e intentar algun tipus de flirteig discret. Aquest no hagués conduït a res. Per la senzilla raó que sense coneixer-nos de res em vol castrar. Fent un esforç-excès neuronal davant aquesta situació, arribo a mes conclusions.

Ni la Oprah, ni la dona d'Obama, ni la Hillary Clinton ni la Britney Spears. Les dones que haurien de sortir a les llistes de ''Dones amb mes poder del món'' haurien de ser les dermatòlogues. Tenen la capacitat de controlar l'incontrolable: la libido masculina.

Segons el cas i la relació amb el pacient angoixat que pregunta pel seu front ''cabrio'', m'imagino dues respostes diferents.

La dermatòloga al seu marit li recomanarà el tractament anti-testosterona tot dient-li: com m'agradava la teva melena! Semblaràs 10 anys mes jove!!. I en canvi al seu amant li recordarà fins a quin punt son sexies les entrades!!!.

Així que aquí estic, escrivint aquestes línies assegut en un banc de l'hospital esperant el meu torn perquè la dona amb mes poder que conec em tregui taques a cop de bisturí.

Però m'he decidit!!. Desprès d'un parell de frases de tipus conversa d'ascensor amb la dermatòloga per agafar valor, li etzibaré: "a mi tu tampoc em poses. Que t'has pensat? Que ets la afrodita del bisturí? Aquí et quedes, sense tallar-me a trocets, sense pacient i sense bon sexe, adéu-siau!"

Aquest rebuig frontal davant dels meus encants iressistibles m'ha fet entrar en un cercle viciós de decadència personal. Oi que ara ja hi ha crisis dels pre-adolescents? Doncs jo no em vull esperar!!! Jo reivindico pel sexe masculí la crisi dels quasi quaranta!!!

Als 10 minuts d'haver engegat la Dra. m'estic mirant catàlegs de cotxes descapotables de vermell llampant, m'he apuntat al cásting d'operación triumfo, sortiré amb els amics de sempre de dijous a diumenge fins la matinada i he posat un anunci a la secció de contactes del diari per trobar amant 10 anys mes jove. Imprescindible que dugui un vestit escotat a joc amb la tapisseria del superesportiu.

ARGHHHHHHHHHHHHHHHHHHH cop de puny a la taula! sóc un mascle ibèric que busca brega, sóc el rei d'aquesta selva! sóc.............uis! perdoneu, em truca la dona al mòbil.

-"Si, si, si amor, si, si, encara no he entrat"

-"si, de seguida que acabi et truco"

-"si jo també espero que no em facin mal"

-"si, si tot tornant compraré la baguette a la pastisseria i mitja dotzena d'ous"

-"Jo també t'estimo, fins ara"

Ben mirat queda lleig deixar la dona i les criatures. I a mes la moral cristiana que m'han inculcat al cole els salesians faria que em sentís molt malament, i les mirades de despreci de la gent, i...........

Saps què? Vaig a demanar-li disculpes a la Dra., i li demanaré de genolls que em dongui la medicació que fa rebrotar vida al cap.

Mai he estat de respostes desmesurades, i això de immolar-se fa molta por.

No tindré libido, però la meva protesta silenciosa i rabiosa serà una reivindicació per tots els mascles.

Em deixaré el cabell llarg, em tatuaré a la natja, compraré una furgoneta , això si, de vermell llampant per dur la criaturada i li compraré un vestit escotat a la dona.

Companys mascles ibèrics castrats d'envejable melena al vent! Fem una protesta pacífica i silenciosa. Fem un grup al Facebook . Fem reunions de alibidaires anònims!!!!!!

Vet aqui un gat.....vet aqui un gos......aquest conte ja s'ha fos

2009-06-19T12:39:00.001+02:00

Sembla estrany com pot arribar a molestar, la constància de l'aigua. Caient lliure un ínfim espai de temps per esclafar-se contra la pica, i aleshores comença de nou la gènesis de una nova gota que poc a poc anirà creixent, que anirà lluitant per mantenir-se agafada a la boca de l'aixeta, fins que perdent tota batalla amb la gravetat es veurà lliure de lligam altra vegada durant una fracció de segon que se li farà etern i morirà violentament contra el fred blanc de la ceràmica.
Jec immòbil al llit predint el proper impacte, preveient-lo gairebé amb dolor. Suro en el neguit d’insomni, sofreixo l’ irritació de qui sap el que necessita però entén que li ha estat negat avui. A milions de persones se'ls hi ha atorgat en les darreres hores i a tantes altres se'ls hi permetrà en les properes. A algunes ha estat, està essent o serà sense ajuda, a d'altres ha estat, està essent o serà amb fàrmacs, i a la resta ha estat, està essent o serà mitjançant la lectura........però totes elles dormen, s'estan adormint o s'adormiran.
De nou el molest impacte, el silenci eixordador que el segueix, que el precedeix, que el seguirà i que el precedirà una i altre vegada.
La matemàtica, l'exactitud del ritme, la dolorosa bellesa de la perfecció temporal tan sols s'esmorteeix si em concentro en la respiració aparentment regular de l'ànima que descansa al costat de la meva ment torturada, del meu cos tens, dels meus ulls oberts de bat a bat escrutant en la foscor del dormitori. A aquesta ànima que reposa a escassos centímetres també li ha estat regalat l'estat que ansio, que necessito i cada respiració que conto l'entenc com una rialla burleta dirigida a la meva condició d'insomne. L'aparença de la constància es fa real en sobreposar cada gemec de l'aigua en esclatar amb la inspiració i espiració del cos veí. En fer-ho es rebel·la la inconstància, la imperfecció, el caprici i el desordre que regnen en els tempos dels automatismes de la carn.
De fet el aquesta manca de precisió descoberta en la respiració em tranquil·litza. M'hi concentro i poc a poc la sentència d'absència de descans a perpetuïtat es fa menys ferma. La dolçor de la consciència diluint-se, el tacte suau del mon de transició entre la vetlla i el somni........
Es aleshores quan em sobta el pes d'un cos a sobre del meu. Estic atrapat. La meva esquena reposa en la massa flonja però ferma del matalàs i les meves cames, el meu abdomen i el meu pit estan coberts per la sensació de la carn d'altri a sobre la meva. Sorprès, el meu cos reacciona instintivament recorrent el motiu de la opressió que sento. Els meus dits, les meves mans van descobrint un cos nu de formes deliciosament arrodonides, de tacte suau i calent, que no resta immòbil, si no que busca pas a través de la tela fina del llençol que ens separa mitjançant moviments suaus i delicats. El meu cos comença a reaccionar als moviments, pren consciència de la fermesa de les cames que abracen les meves, de la pressió del sexe contrari sobre el meu, de la opressió de la voluptuositat de uns pits contra el meu pit.
Unes mans apareixen, es fan presents acaronant-me el cabell i dirigeixen la meva mirada cega per la foscor cap a uns llavis generosos que envaeixen els meus, cap a una llengua calenta i humida que deixa enrere els meus llavis i es fon amb el seu semblant dintre la meva boca. Els llavis ara s'allunyen per notar-los roçant la pell de la meva orella esquerra i xiuxiuegen ''shhhhhhhhhh!!!''.
Mentres m'adono del familiar dolor d'una erecció del meu sexe, el cos s'aparta lleugerament de sobre meu per retirar la fina peça de tela que separava els nostres cossos.
S'asseu a les meves cames, noto els teus glutis en elles i les seves mans comencen a recórrer el meu cos amb tanta dolçor que m'envaeixen calfreds i la meva pell s'esdevé suau granissa. El seu cos busca el meu i s'estira a sobre meu de nou. Les seves mans i la seva llengua juguen al meu pit una bona estona. I és en escalar-me, quan els seus llavis busquen de nou els meus, que els nostres sexes es troben i s'entenen.
L’ humitat, l'escalfor i la suavitat del seu sexe envolta el meu i la dolçor, la constància i de nou la suavitat es tornen desig, es transformen en sed, es materialitzen en agitació, en una guerra sense sang, en un clam a la vida. Els seus mal.lucs s'acosten rítmicament als meus, esclato en rialles en recordar la tortura del ritme de l'aixeta, que n’és de diferent la sensació en el meu cos del ritme que ara m'ocupa. Les meves mans busquen els pits, em perd acariciar la pell del voltant tot fent cercles per evitar el pit en si fins que no pugui mes i ja les meves mans necessitin acariciar suaument la pell de l'aureola, per centrar-se desprès en els mugrons. El moviment dels mal.lucs sobre els meus s'ha accelerat i ara és ràpid e intens, no puc evitar que els meus mal.lucs també es moguin gairebé violentament contra els que m’envesteixen. I és quan sospeso un pit al palmell de cada una de les meves mans i els apreto suaument que hi torno a sentir, fins ara no era conscient de la fressa de tota l'operació........i sento les respiracions agitades, els esbufecs, els gemecs que se'ns escapen, la meva rialla de nou en sentir la gota esclafant-se a la pica, la respiració regular de la parella dormint al costat..........
Un calfred em recorre una vegada mes la pell però aquesta vegada un calfred de caire diferent. Allargo la mà i obro la llum tènue de la tauleta de nit i.....la veig. Seguda a sobre del meu sexe, una dolça criatura feta dona em mira clavant-me els seus ulls desafiadorament, amb un somriure burleta de nena dolenta als seus llavis petoners, amb les galtes enceses de l'activitat intensa que en cap moment hem parat i la vermellor del plaer a la cara. La seva mitja melena roja li cau sobre els ulls mentres sacseja el seu cos a sobre el meu. Les meves mans deixen els seus pits que ara es mouen lliures amb cada empenta dels dos i agafen fermament els seus mal.lucs per ajudar-la a intensificar el moviment. I aleshores una flamarada em cega, torno a estar sord, no noto, no sóc el propietari del meu cos i el temps es para. Es para uns segons que voldria es fessin minuts i que aquests es fessin hores.....i m'escorro.
Poc a poc disminuïm el ritme fins quedar-nos parats, exhausts l'un per sobre l'altre, la suor que ens regalima pell amb pell i les respiracions encara agitades que trigaran una estona en regularitzar-se.
La guerra s'esdevé pau, la pau es transforma en relax i el relax es converteix en una son necessària que m'engoleix i que amb prou feines permet que m'adoni que la meva pèl-roja s'aixeca i si no fos perquè probablement les meves parpelles s'han tancat ja un parell de vegades, juraria que fa un moment hi era i com si s’hagués fos ja no hi és.
I cada vegada tot té menys sentit, i cada vegada tot té mes sentit, i cada vegada tot es fa llunyà: la gota, la respiració de la parella, la dolça criatura.......
Unes quantes hores de inconsciència mes tard quan la molesta llum de la finestra m'estira perquè abandoni el món del somni, en aquell punt en que costa diferenciar allò que es real d'allò que genera la confusió del mon irreal que s'allunya......juraria que he vist com la meva parella es despedia llençant un petó amb la mà d'una forma d'home que també ha tingut la mala idea d'evaporar-se abans que m'hagi pogut fregar els ulls.
L'únic que sé es que no em puc esborrar aquest somriure imbècil dels llavis......i de fet sospito que com vegi que la meva parella aquest matí en llueix un als seus llavis potser si que se m'esborrarà el meu de cop.

Que le den la oreja!

2009-06-08T19:26:00.006+02:00

Fer-vos saber que vaig demanar que s’inclogués aquest punt un la reunió d’avui perquè quan vaig rebre l’acta de l’anterior reunió comunitària extraordinària no m’ho podia creure.

Constatar que degut a l'impacte i la sorpresa inicial de la lectura del punt nº1, va fer que em calguessin tècniques mèdiques avançades de reanimació gracies a les quals avui puc estar aquí en qualitat de presumpte.............perdoneu! volia dir en qualitat de culpable.

No hi puc fer mes. És el costum d’esperar presumpció d’innocència com a pràctica legal habitual en països civilitzats.

Per cert records a la infermera moníssima que em va reanimar.

En referència al punt nº1 que fa un moment ha estat llegit per el Sr. administrador m'hi sento identificat perquè vaig coincidir en espai i temps amb els fets que el Sr. X exposa en la seva acta/denuncia.

En el dia, lloc i hora en que succeïren els fets exposats jo mateix, la meva dona i la mes petita de les meves filles vam tenir una conversa amb el Sr. X. Com que no vam veure a ningú mes sospito que la situació descrita es refereix a mi.

Aquesta situació dantesca ha fet que, en primer lloc, jo fos el primer sorprès. Davant tot plegat, hi vaig veure dues possibles sortides: una era emprenyar-me davant de la meva lapidació pública. L'altra, era tirar de cinisme i prendre-m’ho a catxondeo.

Així que aquí em teniu amb la mala llet convertida amb humor gris tirant a negre.

Vull deixar clar que, en cap moment aquesta situació ha tingut a veure amb la gestió de l'actual Junta.

En cap moment aquesta situació ha estat d’interès per la Comunitat i per tant, m'ha sorprès enormement que fins i tot calgués una reunió extraordinària per tal de magnificar uns fets, fins al punt de convertir-los en un “teatre” per desacreditar-me davant la impassibilitat d’un públic que m'imagino devien cridar: “Que le den la oreja! Que le den la oreja!”.

No puc entendre que un tema personal entre dos veïns s'esdevingui d'interès comunitari. De fet pocs problemes devem tenir a la comunitat perquè picabaralles entre veïns arribin a aquest punt d’interès general.

En tot cas, des del moment en que la picabaralla es fa pública en una reunió de Comunitat, com a gairebé únic punt a tractar, vaig decidir compartir amb vosaltres la meva reflexió al respecte.

El motiu pel qual vaig anar a picar a la porta del Sr. X va ser explicar-li, això si, sense embuts, que ens deixés en pau a mi i a la meva família ja que s'ha dedicat sistemàticament a deixar anar bajanades sobre nosaltres a qui ha tingut la santa paciència d'escoltar-lo.

No estic especialment orgullós de la conversa que vam tenir. A nivell personal tenim diferències des de fa temps. Ara bé, una cosa és parlar en to alt, fins i tot us concedeixo que vam discutir, però d’aquí a Insultar? Amenaçar?:

Com que estic convençut que, segur que ha estat degut a un malentès, m'he permès la llibertat de refrescar-nos la memòria:

Segons el meu amic Ramón Llull:

Insultar: Ofendre amb actes o paraules ultratjosos

Amenaçar: Donar a entendre (a algú) la intenció de fer-li mal. Anunciar (a algú) un perill, un càstig, etc., si fa això o allò.

Opinar sobre una probable situació econòmica: Ho sento! Això no surt, em sap greu, el Sr. Llull com tots nosaltres tenia les seves limitacions.

Precisar que ni vaig insultar, ni molt menys vaig amenaçar. I la meva opinió sobre la seva probable situació econòmica es va limitar a proposar-li que si creia que gastàvem massa llum comunitària que no es preocupés que la diferència la pagaríem nosaltres.

Fer-li saber al Sr. X que les amenaces són denunciables com a via legítima per fer-hi front. I recordar-li també que les injúries, calúmnies i comentaris malintencionats vers algú, també poden ser objecte de denúncia.

Recordar-li al Sr. X i en especial a la Sra. Y un cop mes que aquesta situació fins que ambdós van decidir elevar-la a pública en l'anterior reunió extraordinària sempre s'ha tractat de un tema personal, personal i estrictament personal. I per tant en cap moment m'he sentit molest o ofès per la seva tasca.

I cito textualment de l’acta anterior: entenc que ho fan única i exclusivament pel bé de la comunitat representant estrictament el seu càrrec nomenat i aprovat per la resta de propietaris de l'edifici. (entre els quals,per cert ,hi figuro).

Pel que fa al Sr. Z fer-li saber que el que realment és lamentable es que es convoqui una reunió extraordinària COMUNITÀRIA per convertir-la en un circ, en un teatrillu de barri des del qual es va fer una execució sumaria en la que mes d'un dictador feixista s'hi hauria trobat com a casa. Sense donar ni tan sols a l’altra part la oportunitat d’exposar els seus arguments ja que és ben sabut que sempre, hi ha dues versions de la mateixa història.

Com el Sr. Z també estic molt satisfet amb el treball que la junta ha realitzat i que en cap cas em sento representat per la història de terror que es va explicar a l'esmentat punt nº1 de l’assemblea general extraordinària anterior.

I que de cap manera el Sr. Z es podria sentir representat per la lamentable situació descrita, pel simple fet que no hi era present.

Com la resta dels assistents a l’assemblea extraordinària a la que fem referència destaco la bona tasca realitzada fins al moment per la junta i demano que continu........ Ejem ejem!.........uis perdó m'he ennuegat.

Resumint: per tots aquells als que ja hagi aconseguit adormir amb aquesta exposició: ara es el moment de escoltar:

1.- Prego a tots els assistents, al Sr. President i a la Sra. Vicepresidenta que s'abstinguin de portar a les assemblees disputes personals que no afectin directament als interessos de la Comunitat i menys encara que en creïn d'extraordinàries amb tal finalitat.

2.- Vull recordar a tots els presents que cada reunió extraordinària té un cost econòmic que s'hauria de valorar abans de decidir si la fem o si podem ventilar el tema tot fent un cafè o una til·la doble segons el cas.

3.- I, finalment, voldria demanar, si us plau que en el futur s'intenti instaurar el seny, ja que hi ha punts molt més importants a tractar, que són un veritable problema, afecten de ple a la Comunitat i, realment li causen greuges, sent susceptibles, aquest cop si, de convocar les reunions que calguin per tal de solucionar-los pel bé i bon veïnatge de tots els presents.

Em plauria, doncs, donar el tema per tancat i espero que així ho facin les altres parts implicades.

Avui no toca

2009-05-14T10:22:00.002+02:00

Quan finalment t'alliberes del teu cos el terra s’esfondra als meus peus. Alguna cosa se’m trenca per dins amb un soroll eixordador que tot ho omple, que em colpeja violentament. No hi veig, no hi sento, no sento res. Cremor als ulls on neix la salada humitat de camí capritxós que em recorre les galtes. Em manca l’alè sense esforç previ, se'm tanca la gola, m'ofego. Necessito escapar d'aquesta cel•la, d'aquesta maleïda habitació on hi he deixat esperances durant mesos. Habitació blanca d'hospital on hi vaig confiar allò que mes he estimat i que fa segons m'ha estat arrencat.
Surto a l'exterior, l’intensitat de la llum de Juliol em cega. Com pot ser que el sol tot ho ompli si trona dins meu? Com és que tot continua si tu no hi ets? NO HI ETS.
Te n’has anat deixant-me orfe d’esperança. Bufetada de realitat i exploto: hi torno a veure, hi torno a sentir, torno a sentir. Soc conscient dels gemecs apagats que se m'escapen mentre sangloto. Es va despertant el ja intens dolor d'aquesta ferida que em sagna profusament.
Em poso a córrer. Estic corrent sense rumb, com si així, com si en posar frenèticament un peu davant de l'altre pogués deixar enrere la meva agonia. No arribo gaire lluny. El meu cos esgotat per la fugida, per llargues nits d'insomni, de precs i de silenciosos acomiadaments per si no hi havia futur per ambdós mes enllà de cada nit m'obliga a parar. Resto panteixant entre els carrers Cartagena i Dos de Maig. En recuperar l’alè els meus ulls topen amb l’entrada Hospital de Sant Pau del metro. Meno els meus passos escales avall fins l'andana. Necessito fondre'm, necessito desaparèixer entre la massa humana. Així quan em barregi amb la gent potser el dolor també ho farà. Em deixo caure al seient del vagó totalment aliè a les mirades de curiositat, als rostres desconeguts que intenten esbrinar que s'amaga darrera la meva màscara de tragèdia grega.
El xiulet segons abans de tancar-se les portes neumàtiques no és avui un avís. Avui es converteix en inici d'un viatge intern, en un tret de sortida d'una marató de sentiments.
El metro inicia el seu trajecte. Suau brunzit del vagó en lliscar sobre les vies. Hipnòtic moviment de balanceig. Repenjo el meu cap a la finestra i deixo que els meus ulls patinin sobre el difuminat exterior. No he tancat els ulls però et somio. Et torno a veure per primer cop. Torno a descobrir, a reviure la teva mirada intensa, el teu somriure burleta als llavis. T'he enxampat escrutant-me i no acates el codi no escrit de comportament al metro. No desvies la mirada en un intent maldestre de fer-me creure que no m'estaves observant. T'aguanto la mirada desafiant però no puc contenir-me gaire i esclato a riure. La teva insolència, la teva seguretat, la teva cara de gamberra s'esdevenen també rialles.
Tornar enrere. El meu cap viu de passat. Sóc feliç en aquest somni, em deixo portar. Ínfim consol que em dona esperances, que em fa entendre que no t'he perdut del tot. Que et puc reviure quan ho necessiti. Que mentre jo visqui viuràs en mi, amb mi. Em descobreixo rient amb rierols d'aigua salada a la cara. Per segona vegada t'he tornat a trobar al metro. M'has tornat a seduir.
El vagó s'atura. Plaça de Sants: hem arribat a la nostra parada, la que mena al nostre niu.
Avui no ens aixequem, restem asseguts mirant-nos. Volem jugar a explicar-nos coses amb els ulls. A somriure'ns amb amor, a mirar-nos amb desig. No, avui no toca. No estem preparats per dir-nos adéu. M'aixeco i feliç m'assec al teu costat.

Titella

2009-04-22T19:21:00.006+02:00

No vull obrir els ulls, no goso. Si ho faig aquesta sensació marxarà. Ara mateix em sento viu. Les gotes, les sento picar la meva testa i la pell de la cara per desprès recorre-la per un camí atzarós. Sempre m'ha agradat gaudir de la pluja a la pell. Mai he utilitzat paraigües i cada vegada que el carrer se n'omple de tots colors i que tot es converteix en corredisses i precipitacions, assisteixo trist i estupefacte a la carrera per salvar la vida, per arribar a arrecerar-se de la pluja, de les gotes, de les bales d'una guerra que no entenc. De debò és tan dolent mullar-se? Us prometo que l'aigua en tocar la pell no crema, no fa mal, i que si hom n’aprèn a gaudir es converteix en un cant a la vida.
L'esbufec sobtat, sec i contundent del mecanisme neumàtic de la porta del bus m'obliga a obrir als ulls. Abans que s'hagi pogut obrir del tot, s'ha format una cua improvisada i nerviosa per escapar un cop mes de l'amenaça humida. Sóc l'únic que mandreja, que es fa pregar abans de pujar els graons del Bus Exprés per assaborir fins el darrer segon pluja.
Carrer de la Unió. Dins del bus segueix l'encanteri, el soroll deliciosament blanc del repiqueteig constant al sostre es barreja amb la remor suau, sorda del motor. Em torno cec, sord, la meva ment vola cap a tu un cop mes. Ja no sóc lliure, ja no visc. Sóc una trista titella sotmesa als teus desitjos. Tu tenses les cordes sense previ avís, tu em mous, tu em dones la vida.
Carrer Maria Pla i malgrat que cada vegada intento que sigui la darrera, començo a torturar-me, inicio el suïcidi de reviure't, de pintar el teu cos, de recrear-te un cop mes dins del meu cap, de fer un collage teu d'imatges, de sensacions, de tresors guardats a la meva memòria.
Carrer Ciutat de Consuegra. La teva mata vermella, seda que duus en forma de mitja melena acariciant-te les espatlles, on els meus dits juguen. On juguen a perdre's mentre els meus llavis s'entenen amb els teus. L’olor d’aquesta vermellor omplint-ho tot quan el meu nas i la meva cara s’hi perden en jugar a xiuxiuejar-te a l’orella, quan els meus llavis insisteixen a llegir braille en el teu coll.
Avinguda Tarragona. Els teus llavis plens, deliciosament carnosos. Suavitat de somni que m'agrada recórrer amb la punta dels dits. Promesa emmetzinada, droga dura en contacte dels meus llavis, tret de sortida, preludi de la guerra de llengües humides per conquerir territori enemic. Llavis tremolosos, llavis entreoberts per l’ intensitat de l'excitació. Llavis traïdors que poden passar en segons de la promesa del paradís a la gèlida indiferència en perfecta consonància amb els teus ulls.
Avinguda Salou. Ulls de mel, faristol on descansa l’òpera, la tragèdia grega, el castell de focs de final incert que és a punt de començar cada cop que els meus ulls es retroben amb els teus. Ulls que espurnegen desig, ulls que m'exigeixen acció per suplicar-me treva segons desprès mentre els teus pulmons s'inflen buscant imperiosament l'aire que ha escapat per la respiració entretallada, pel deliciós ofec, pels gemecs inconscients que deixes escapar i que atien la brasa encesa en mi.
Pont de Madrid. Els teus pits generosos de pell suau somni, de pell granissa calfred, de pell suada gemec, de pell que trontolla riure. Pell que acaricio, que beso, que llepo al voltant dels turons de manera serena, sense pressa mes enllà de la que em crema per dins. Instant preciós en que ets meva en que m'exigeixo, m'imposo un tempo que et faci patir. Dolç moment de venjança, moment de poder on ets meva, on els teus ulls, els teus llavis i la teva respiració agitada em demanen amb insistència que avanci, que guanyi territori fins que sóc jo el que no puc esperar mes i la meva urgència es torna necessitat i ara si que les meves mans acaronen els teus pits, en sospesen el pes amb el palmell de cada una de les meves mans i la meva llengua s'obre via fins als teus mugrons. Cims conquerits des dels que contemplo la vall del teu melic.
Rotonda de la Margineda. La teva pell suau, a mig daurar pel tímid sol primaveral. Pell blanc trencat, dolça promesa, ferma extensió. Les meves mans s'obren camí al llarg i ample d'aquest territori verge, d'aquesta estranya terra a explorar, a conquerir per desprès reclamar com a meva. Un melic, un ventre, dues cuixes, dues natges.
Avinguda Rocafort. El teu sexe. Dolça humitat, promesa de plaers divins. Atracció fatal. Fusió unificadora. Traïdor inici del final.
Avinguda Francesc Cairat. La màgia, el somni es trenca amb un cop de bossa d'una companya de viatge maldestra. Ja gairebé hi sóc, m'aixeco bruscament, exageradament previsor abans que el Bus s'aturi.
Plaça Laurèdia. Meno els meus passos a la porta que un cop mes esbufega per obrir-se deixant-me via lliure al destí, a la perdició, a la meva raó de ser, a l'obsessió.
L'exterior; de nou la pluja, un semàfor en un pas de zebra que mai es posa verd, una porta d'edifici que en obrir-la m'avisa del perill grinyolant,
Les meves cames em menen escales amunt. Potent cant mut de sirena que em mana, que m'atrau al teu cau d'experta caçadora.
Escala B, 1er 3a. La meva ma pica a la teva porta. El batec del meu cor ensordint les meves pobres orelles. El pànic m'envaeix, em té paralitzat, no puc, no goso, no vull respirar mentre sofreixo el moment. I si ja t'has cansat d'aquesta nina amb fils? I si fer-me viure ja no et plau, ja no t'omple. I si ja no sóc la diana del teu caprici?.
Obres la porta serena, desafiant, com si la casualitat tingués cabuda en aquesta tortura. M'allargues la mà buscant la meva. Vull cridar, vull córrer, escapar del pou on m'arrossegues, d'aquesta obsessió malaltissa.....però les titelles no tenim capacitat de moviment propi, ens ha estat negada la voluntat, estem condemnats a moure'ns a estrebades, a l'estira i arronsa de l'art que desplega el titellaire i que tu domines a la perfecció.
Jugaràs amb mi una estona, et plaurà representar un espectacle per ambdós, seràs generosa i egoista, aplicada alumna i exigent professora, presa i caçadora, brusca i delicada, llop i anyell. Però el guió ja l'has escrit amb anterioritat i com una gata capritxosa et cansaràs de mi, de la teva joguina, i em mataràs un cop mes amb displicència, amb mirades absents, amb ulls de gel.
Torno a ser la titella aterrida pel record de l'absoluta manca de moviment. M'has donat vida a estibades fins que cansada del joc em deslliuraràs dels fils i restaré inanimat al terra. El meu cos doblegat capritxosament per la caiguda com a conseqüència, un cop mes, de la teva indiferència.
I mentre s'obren les cortines de l'escenari on la nena menuda que ets juga amb les seves titelles, em prometo altre cop, que aquesta serà la darrera vegada.

Golpe de ternura

2009-03-08T23:00:00.010+01:00

Jugar al escondite. Probablemente 15 o 20 años después de la última vez. Disfrutar, volver a ser niño una vez mas. La preocupación mas grande durante ése rato mágico: encontrar un buen escondite. Viaje al pasado, esconderse, saberse seguro, creerse invisible; lo mas parecido a conseguir estar solo cuando el alma lo pide a gritos. No poder evitar una sonrisa al oír pasos cercanos, dejar de respirar, conseguir la inmovilidad absoluta. Desear ser descubierto para que la calma explote en fiesta. Contar hasta cuarenta, cazador en busca de presa, contener la risa, golpearse con la ternura al descubrir un mediocuerpo que se cree al abrigo de miradas.

Quadrus Interruptus:

2009-03-03T10:48:00.001+01:00

Apreti el tap i giri'l a la vegada en contra de les agulles del rellotge fins que senti un click
Res, no passa res. Ho torno a provar una vegada i una altra fins que l'”homo casi erectus” que duc dins decideix aplicar el protocol d'emergència i obro el tap del maleït medicament a cops contra el cantell de la taula. Això si perdent la meitat del contingut de la caríssima ampolla pel terra de la cuina. Resto en silenci 15 segons i quan veig que la meva maniobra, la meva demostració de força bruta no ha alertat als de casa, que no han vingut corrent a veure si m'ha donat un telele o algo........desesperadament em llenço al terra a llepar el medicament escampat per les rajoles a la vegada que calculo quantes llepades equivalen als 5 mil•lilitres que m'he de prendre. Amb la concentració que requereix aquesta operació d'alta precisió no m'adono que fa mig minut que la meva parella contempla la meva “performance” amb la boca oberta.
I tot això gràcies als taps de les ampolles de certs medicaments que estan pensats per impedir que els nens en tinguin accés al contingut. El problema és que ni nens, ni adolescents, ni adults. Hi ha taps d'aquests que no hi ha qui els obri. No dubto que aquests sistemes han evitat molts accidents a nens però.....m'agradaria saber la mortalitat i accidents domèstics greus que han produït. Us imagineu que en mig de un atac greu et calgui obrir la medecina en qüestió per seguir pertanyent al món dels que encara no han de dir-li a Sant Pere “Toc Toc obre la portaaaaaaaa”?. Sense contar la de dits amputats que en un atac de ràbia ja personal contra l'ampolla que no s'obra s'han emancipat del cos del malalt, ganivet de tallar pavó mediante......
Potser no ajuda gaire el fet de que el bricolatge no és una de les meves passions. De fet no he estat obsequiat amb cap tipus de do en relació al tema arreglilllus a casa. Crec recordar que abans de declarar-me públicament inútil total com a “manetes” (aquí si però a la mili no va colar), l'últim que vaig intentar va ser clavar un quadre al menjador de casa. Encara no entenc com va poder relliscar la enorme broca amb la que havia armat el taladre amb el resultat de que vaig fer un tatuatge a la paret de metro per metro. I sorprenentment encara es veu que hi vaig tenir suficient traça perquè el quadrus interruptus a la paret tenia una increïble semblança amb el rostre amb que clàssicament es representa a Jesús clavat a la creu. Vaig estar rumiant si trucar a l'equip de ''Cuarto Milenio'', si cobrar entrada i viure del cuento o si posar-me a cridar miracle! miracle! i començar una astronòmica carrera com a sanador, exorcista, vident o similar.
Ara que ja us he posat en antecedents i que teniu una precisa idea de les meves virtuts en manualitats, us explicaré un secret que els mestres guarden zelosament i del que en vaig poder ser testimoni arriscant la meva vida i fent-me passar per un mestre mes d'educació infantil per tal d'aconseguir un reportatge d'impacte a la tele local. I és que de tant en quant els mestres es reuneixen en llocs foscos i clandestins plens de fum de cigarreta per tal de conspirar, per tal de teixir malicioses trames per venjar-se dels pares que els hem confiat l'educació dels nostres fills, que creiem en ells com un referent de valors, com els formadors de personetes, com...........bé com els que no tenen mes remei que empassar-se el marrón de aguantar els ''projectes de psicòpates'' que els endossem amb total impunitat i sense ni gota de remordiments.
Doncs en aquests aquelarres d'ensenyament les retorçades ments dels profes, o señus , es llencen en un brainstorming formidable a dissenyar petites venjances, petites batalles que els permeten seguir conservant la cordura amb tant nen suelto gambant lliurement per la seva classe.
Els dos últims atacs que he hagut d'entomar han estat hàbilment disfressats amb motiu de carnaval. Com a pare responsable que sóc vaig suar, vaig plorar i gairebé vaig vomitar sang per parir un barret de carnaval per cada una de les meves hereves en edat d'escolarització. La versió 4.3 dels barrets va fer el fet i fins i tot vaig rebre felicitacions de varis mestres que lluïen un somriure malèfic a la boca que no deixava cap lloc al dubte davant la seva satisfacció en veure les meves bosses sota els ulls producte de la privació de son per fabricació de barret casolà. Al barret li van seguir un collar amb forma d'estrella que havia de ser original, una túnica grega, unes sabates de pallasso i una perruca de globus. Us podeu imaginar que degut a la meva ja analitzada en profunditat capacitat manual, el resultat ha estat que les meves estimades bosses sota els ulls s'han convertit en útils butxaques accessòries on hi puc guardar tant les claus de casa, com un paquet de kleenex o el mòbil.
Però com en tot, a vegades s’alineen els astres, a vegades sona la flauta per casualitat i a vegades una acumulació de casualitats fan que un inútil en manualitats com aquest pobre aprenent a escriptor cutre faci una obra d'art. Si, ho heu llegit bé. Malgrat les limitacions amb les que vaig sortir de fàbrica vaig crear una meravella Per ser mes exactes una preciosa nina. Tot va començar a la festa d'aniversari, (llegeixis: orgia infantil de Txiquiparks, de caramels, d'espelmes enceses i de regals) de la meva hereva gran. En obrir un regal vaig poder contemplar aterrit un kit de construcció d'una nina a partir de fils de llana, roba per fer-li el vestit i betes per fer-li cinturons, trenes i sabates.
I efectivament les meves pors es van confirmar. Passant descaradament dels altres regals: tones de Barbies, milers de jocs educatius, centenars de ossets de peluix.......les tres molt menors de casa van sentir-se atretes hipnòticament pel maleït kit de nina under construction. Fem una proba: tanqueu un moment els ulls i recordeu la violència i a la vegada la bellesa de la lluita per la vida d'un reportatge de Hienes o Lleons en plena cacera al canal de TV ''National Geographic''. Ho teniu? Doncs aquesta seqüència cinematogràfica que ara reteniu al cervell és la més adient per descriure el que es va esdevenir al voltant de la capsa de la nina una vegada la vam obrir. Trossos de Nina escampats per tot arreu, nenes famèliques de mirada embogida intentant arrencar a estrebades un tros de nina que té la germana mes propera a la vegada que defensen els seus trossos fins ara aconseguits a base d'esgarrapades, de mossegades, cops de peu i d'estirades de cabell.......
Ara entenc millor les antigues escriptures.....en especial la part que fa referència a Caim i Abel.
En tot cas com a autoritat màxima present a la sala i desprès de llençar varis trets a l'aire......perdoneu volia dir cops de puny a la taula. Vaig optar per ser jo el que construís la cobdiciada nina no sense abans haver donat funcions específiques a cada fera: encarregada de la cola, encarregada de les tisores, encarregada del material, i un llarg etcètera que assegurava una pacífica convivència a la vegada que allò que havia estat tan sols pedaços de tela, llana i fibra s'anava convertint en una preciosa nina feta a mà. Encara avui quan miro la nina que presideix un lloc d'honor a la meva tauleta de nit, no puc evitar que el gust de l'orgull per una feina ben feta m'emborratxi els sentits. I què hi fa que a la capsa hi posés edat recomanada de 4 a 8 anys?. Algun problema?.

Consciència Global

2009-02-27T10:44:00.000+01:00

La desitjo, la necessito. No hi puc fer mes, estic totalment indefens davant de la seva terrible seducció. I es que ella em dona forces. És la que em permet seguir avançant. Així que als matins la meva veneració a la cafeïna és incondicional.
Necessito per funcionar un mínim de tres cafès ben carregats.
No fa gaire un matí el meu despertador va decidir que no necessitava comités ni autorització gobernamental per exercir el seu dret a fer vaga, així que no va sonar.
Com a conseqüència directa em tens a mi que privat de la primera dosis de Cafè matinal , i mentres la cambrera no es decidia a demanar-me la comanda, que no vaig poder evitar les mirades lascives de desig al café amb llet del pròxim amb el resultat de que desprès de assenyalar-me el cartell de “Reservat el dret d'admissió” em van demanar que abandonés les seves instal.lacions. De fet m'han vetat l'entrada amb l'estúpida excusa de que acosava als clients.
Estic dolgut amb els responsables de l'establiment doncs hi he passat moments inoblidables mentres la boira matinera que tot ho desdibuixa dins el meu cap s'aixecava a glops de cafè amb llet i a base de lectura accelerada i compulsiva dels diaris recent sortits del forn.
Ara que, com és ben sabut, le grans passions com la que ara ens ocupa, solen acabar en tragédia. I nit rera nit s'esdebé el drama, la tragèdia de l'insomni.
Insomne perdut el meu pobre cervell dopat a base d'estimulants legals no troba el moment de posar la carta d'ajust. Ni basolechecongalletas, ni ovinos practicant els 100 metres valla ni l'últim llibre que acumula pols a la tauleta de nit esperant que algú li foti mà. Res. Tot pensament té com a destí final el meu atacat, saquejat i repetidament violat compte corrent.
La dita popular diu: any de neu, any de bèns.
Aquest any de neu n'hi ha........ara de bèns, haver-n'hi, allò que es diu haver-n'hi.......
Casa, cotxe, vacances de somni, mòbil, pits nous.....perquè renunciar a res si ho podiem tenir tot? Ha estat molt fàcil ballar aquesta anys al sò de la bonança econòmica mentres els bancs ens anaven posant bitllets al tanga com si fóssim stripers a base de estampar signatures al peu de documents que ara ens han convertit en animals estressats, engabiats i privats de son, això si amb tele de plasma i canal satèlite digital a la nostra cel.la.
Ara que tampoc s'ha de ser agonies! Que la manca de liquiditat també té coses molt positives. Per exemple ara sóc un tio verd. Vaaaaaaaaaaaaa no m'ho feu això però de veritat que sóc tant predible? Deixeu d'imaginar-me babejant mirant les noies que passen!!!!! Em refereixo a que ara sóc ecológic. La meva consciéncia global ha entès que deixar el cotxe aparcat i caminar fa un gran bé al nostre planeta. Que no recarregar la bateria del mòbil, que donar de baixa l'adsl personal i utilitzar la de l'empresa on treballo per a fins personals, que fer dieta i aprimar-se, que okupar pisos d'altri són maneres altruistes de canviar poc a poc el món. Estic feliç perquè ara visc d'ideals....... .....mira que en torneu a ser de malpensats eh? Insisteixo, això no té res a veure amb els meus números vermells al banc, uiiiiiiiiiii que dolenta es la envejaaaa!!!!!!.

Estar a la última

2009-02-01T22:11:00.003+01:00

Sembla que ja no estan de moda. I mireu que un hi disfrutava eh? Però els programes on et disparaven un anunci enginyós rere l'altre que havien rebut innumerables premis han desaparegut de la graella televisiva. De fet sembla que la tendència a fer anuncis televisius enginyosos per aconseguir vèncer la indiferència del televident, del tros de cuir viu que ja es un anexe mes del sofà, està en decadència. I es que estic segur que la gran culpa dels mals de caps dels publicistes per que els censuren l’anunci (amb la conseqüent bronca de l’anunciant que fins a la notícia estava encantat amb la seva feina) és la poca capacitat que tenim de riure'ns de nosaltres mateixos. A part de guanyar concursos de creativitat, premis de publicitat, els esmentats anuncis serveixen per treure de polleguera a sectors concrets de la nostra societat.
Recordo un anunci en que una pugna per un tros de pernil dolç entre l'home i el seu millor amic de quatre grapes acabava en triomf del bípede per obertura estratègica de la porta de un armari contra la que s'enclastava el ca en qüestió. El col·legi de Veterinaris de Barcelona i varis col·lectius de defensa dels drets dels animals feren pressió i la creació va deixar d’entrar a les nostres llars juntament amb la música cridanera que l’acompanyava. A banda de anuncis de desodorants exageradament sexistes que fins i tot fan pujar els colors a una ànima perduda com la meva, penso que la vida tal com ens es revelada, a bufetades i calbots, ens l'hem d'agafar amb una mica mes d'humor i practicar això tan sa de riure'ns una mica de nosaltres mateixos.
I com que intento aplicar allò en el que crec en la meva vida diària.....doncs donc rienda suelta a aquesta necessitat de riure'm de gairebé tot al..........Carallibre.
Ah? Es que no ho sabeu? Ara per anar a la última no cal dur un modelet de passarel·la, ni un microordinador ni un mòbil d'última generació. El que cal és estar al Facebook. Si hom no té una petita parcel·la en aquest domini virtual, hom no és ningú.
Es tracta de una pàgina web a on després de obrir una espècie de fitxa sobre tu mateix, sobre on has nascut, estudiat, etc.... pots buscar amics que fa anys que no veus, amics amb els que et veus cada dia o simplement amors platònics amb els que mai has dirigit mes que mirades amagades i sospirs plens de desig. Desprès de buscar-los els demanes per la web si volen ser amics teus i apa! Es tracta de buscar, de col·leccionar amistats en les que sense moure’s de casa, de la feina o desde el wifi del teu cafè matinal pots compartir experiències, fotos, riures o comentaris enginyosos.
Ara bé i tornant allò de riure’s de tot i de tots incloent-hi un mateix......al carallibre hi ha perills insospitats:
anys de sacrificis a la Universitat i/o de treball dur, màsters, innumerables postgraus.....tot queda reduït al no res quan al facebook et publiquen una foto de la teva infantesa un dia de carnaval amb els companys de classe quan devies tenir 5 anys. Els comentaris sobre la teva cara de badoc i el teu impressionant tratju d'spiderman no tenen preu!!!. Així que o fas una llista negra de gent que t'ha felicitat i contactes amb una màfia de contraban de òrgans perquè et gestionin el post-visita nocturna de cortesia......o bé t'afegeixes a la festa, rius una estona llarga de l'abans i el desprès, treus el pic i la pala i rebusques a les golfes de casa dels pares per contraatacar amb fotos dels passats dels agreujants.

Zombies en mi comunidad

2009-02-01T22:11:00.002+01:00

Esa tortura, esa tormenta en la cabeza despues de la calma..........cada dia estoy mas convencido de que me va que me maltraten, definitivamente tengo que probar a buscarme una ama que me domine, que me ordene, que duzamente me torture.......pues aunque mi despertador puede darme el Buenos dias con la musica que elija, o incluso con la radio.......yo inexorablemente dia tras dia elijo el pitido ensordecedor.
Las 6:30 de la mañana de un sábado cualquiera, mi fiel compañera de 4 patas juzga que como no acabas de decidirte, buenos son los lametazos en la cara para exigir su paseo matutino.
Entras en el bucle matutino de afeite, ducha, lavado de dientes, extensión de cremitas varias y estudio critico ante el espejo del estado de la nación.
Y para cuando ya en el hall del edificio me dispongo a recorer los escasos 15 metros de pasillo que me separan de la puerta de salida al exterior, algo en el suelo en mitad del corredor me llama poderosamente la atención. No puedo evitar que un gritito ahogado se me escape al ver que justo delante de mi yacen estirados y dormidos 6 tios.
Perecen los típicos despojos de una despedida de soltero que decidieron montar el campamento base debido a la dureza, a la dificultad extrema de la marcha, del retorno al hogar para dormir la mona.
Al mirar con curiosidad propia de cientifico de laboratorio mas de cerca el fenómeno paranormal que yace ante ti, deduces que antes de caer inconscientes estudiaron las posibilidades del improvisado habitaculo. Yacen perfectamente alineados, aparcados en bateria.
Para cuando consigues recobrarte del susto y ya estas decidido a abrirte paso entre la muchedumbre, una imagen te asalta y te obliga a iniciar la retirada.
Anoche despues de una cena frugal a base del alimento favorito de tu generación para cenas improvisadas: la nocilla, devoraste la peli de zombies de moda. Y ahora la pregunta, cuando puedes percibir el absoluto silencio en tu edificio, y apenas algun ruido apagado de motor te llega de la calle es: habra escapado un virus mortal de algun laboratorio militar? Seran los fiesteros, los bellos durmientes: zombies que esperan oler carne fresca para despertar de su letargo y ejercitar sus ansiosas fauces?.
Dudas, el miedo irracional te invade.....te diriges al armario de la limpieza de la portera para esgoger algun tipo de arma antizombie. Despues de hacer una breve revisión te decides por una escoba cuyo mango juzgas duro para esgrimir contra zombies sedientos de sangre.
Atas a tu perrita en la barandilla de las escaleras comunitarias con un doble fin: defenderte con libertad, sin ataduras a escobazos de la amenaza caníbal y como parte del plan de huida en caso de necesidad. Esto es........que te dé tiempo a subir zumbando escaleras arriba hasta tu piso mientras los zombies se entretienen devorando tu amado can.
Te armas de valor, vuelves a acercarte lo suficiente para que el hedor te golpee de nuevo los sentidos. Sera su pútrida carne? Sera la mezcla de vómito, calcetines y zapato trabajado en la intensidad de la fiesta nocturna?
Con el palo de la escoba golpeas con saña el amasijo de ropa y carne que te queda mas cerca.
Y........Joder! Para horror tuyo la criatura suelta un gruñido que hace de nuevo que te lances a la carrera hacia la escalera. Nada.......no te siguen, no te amenzan con mirada inyectada en sangre. Nada! Asi que vuelves a acercarte y repites el experimento del escobazo hasta que oyes claramente: ''puedes dejar de tocar los cojones Joder?.
Te relajas, no recuerdas pelicula alguna ni documental de zombies basado en hechos reales que dé capacidad de habla a seres monstruosos como los que han okupado el suelo del pasillo.
Desatas a tu fiel can al que abrazas efusivamente y del que hace un rato te habias despedido mentalmente. Y aplicas la tècnica que has ido perfeccionando a base de saltar descalzo las brasas de la hoguera de San Juan abriendote paso a traves de la alfombra viva. Unos cuantos insultos y gemidos despues por fin el aire fresco te da el Buenos dias.
Al volver del paseo dudas si el pasillo vacio es debido a que los okupas han abandonado el campamento base por propio pie y decisión o bien si ha sido la eficiencia del presidente de la comunidad que ha obrado maravillas.
Y tomas nota mental de mirar el telediario por la noche para ver si tu comunidad se ha ganado con el asalto de los GEOs al pasillo ocupado, el derecho a los 5 minutos de gloria en la tele.

L'espectacle mes gran del món

2009-02-01T22:08:00.002+01:00

Fa poc vaig tenir el privilegi de que em convidessin al circ. I he de dir que si no heu tingut ocasió de anar-hi desde petits us ho penseu abans o bé que tant si com no hi aneu amb una o varies criatures. Si no correu el risc de que un l’amor platònic que molts sentim pel circ s’esmicoli com un gerro en caure al terra (ara ve quan la associació de circs units em posa una demanda).
Sorpresos? Va, m'explico que si no hauré de justificar als de l'assegurança la dubtosa història en que el meu cotxe ha resultat sinistre total perquè un elefant, 7 tigres i 3 búfals manats per pallassos i equilibristes han jugat una estona amb ell per desaparèixer corrent Avinguda Meritxell avall com si res.....
Sabeu? No se sap mai quan passarà, pot ser una situació, una sorpresa o la pura i dura materialitat d'un objecte que fa que es dispari aquell nerviosisme, aquella il·lusió continguda, papallones a la panxa.....i de cop i volta tornem a ser nens.
El meu catalitzador de la reacció que feu possible tornar als 8 anys va ser simplement unes entrades al circ.
Dit i fet: vaig carregar la família al cotxe per passar una vesprada diferent sota la carpa estrellada.
Però com sempre en les situacions com la que tenim entre les mans hi ha un elevat risc de catàstrofe en exposar a la llum records d'infantesa, amors platònics de joventut, vivències inoblidables que ens feren per sempre diferents......
La dolçor dels records, la idealització d'una experiència que ens feu vibrar queda deslluïda, desinflada, descolorida si la contrastem amb la crua, freda i gens misericordiosa realitat. Aquesta va ser la meva primera impressió: la decepció, la desil·lusió de uns records espatllats per la visió amb ulls d'adult de l'espectacle mes gran del món.
Com pot ser que aquells personatges que conduïen l’espectacle, aquells tratjus que duien propis de dies de carnaval, fumessin mig amagats darrera de la carpa a recer de les mirades menys curioses?, com pot ser que duguessin aquelles cares de qui està treballant i porta pintada a la cara una ganyota de circumstància?. Em van venir a la memòria els Freaks de Diane Arbus que aconseguia en les seves fotos que semblessin criatures sorgides de malsons o de un mal viatge de drogues de síntesi.
Com pot ser que tots aquests anys hagués viscut un amor platònic amb el circ quan la carpa és tan petita, com pot ser si la pista i el circ en general deixa entreveure clarament la seva condició de mudança permanent? Com pot ser que m’emocionés quan és fàcil pensar en el benestar de les feres que treuen a pista com a reclam?
Aleshores una altra vegada va passar!!!! Gairebé vaig poder sentir un click!, el d’un interruptor al meu cap en encendre’s.....i tot això en creuar mirades de complicitat amb la meva parella al adonar-nos astorats que les nostres hereves estaven al·lucinades, picant de mans amb entusiasme, amb aquella brillantor als ulls i amb un somriure enorme als llavis.
Va deixar de tronar al meu cap i em vaig oblidar de analitzar, de criticar, de buscar la trampa i el llautó.........vaig començar a jugar, a buscar la gràcia de l'espectacle, a disfrutar........ Llarga vida al circ!!
Per cert ja a títol informatiu dir-vos que l'assegurança s'ha fet càrrec de la destrossa......probablement mes per la patètica imatge de un adult dret i fet agenollat plorant desconsoladament i la pròpia vergonya que van passar per el meu dantesc espectacle (les mirades que es creuaven els agents de la companyia no tenien preu) que no pas perquè s'empassessin la meva història.

Creativitat blanca

2009-02-01T22:05:00.004+01:00

Un Dimarts de Juny, a la fi el dia s’acaba, la ciutat es relaxa, començo a notar que la seva respiració s’alenteix, la bogeria diària es torna menys caòtica i el meu cap s'allibera poc a poc de les obligacions, els problemes, problemetes i problemons que te això d'estar viu.
Portàtil sota el braç, em meno els passos al meu temple, al meu espai de reflexió, a la meva habitació creadora de fantasies que neixen a base d'estomacar les tecles.
M'encanta aquesta habitació, la cadira blanca Inmaculada, el silenci i la pulcritud ho omplen tot. El meu reflex, atent, controla els progressos aconseguits a base d'arrugar el front, de somriures i alguna que altra rialla.
I es que no us estic descobrint cap primícia, no sé exactament el perquè (i mireu que hi he donat voltes eh?) però l'habitació del wàter, el servei.....té quelcom d'especial que fa que ens hi trobem bé i deixem anar la nostra vena mes creativa.
Hi ha qui en una inspiració divina escriu porcades a la cara interna de la porta del bany comunitari, hi ha qui en la mateixa porta es declara a l'amor de la seva vida enllaçant el nom de la ( permeteu que utilitzi ''dubtosa'') afortunada amb el seu en un cor travessat per una fletxa, hi ha qui aprofita per posar-se al dia de la premsa escrita, i de ben segur que entre les parets d'aquesta habitació n'han sorgit grans invents, s'han solucionat grans enigmes (i no estic pensant precisament en els mots encreuats) i hi devem gran part de la literatura actual.
De ben segur que de no ser un tema delicat, susceptible de transformar-se en escatològic, en escabrós, tindríem varis estudis científics que analitzarien la situació i ens donarien una veritat absolutament e irrefutablement objectiva del perquè......fins que el proper estudi científic ho refutés amb estadístiques contundents......
De fet se m'acudeix que potser si els científics encaparrats en demostrar fets que ja sabia la iaia: el vi va bé per la salut i la migdiada tambe (i que consti que no tinc accions en cap empresa vinícola o empresa que fagi calers amb l’horitzontalitat) passessin mes hores en santuaris de cadira blanca potser ja gaudiríem de mes cures a malalties o de un apartamentet a la lluna.

Lágrimas y lubricante

2009-02-01T21:52:00.000+01:00

Hoy me gustaría explicarles, narrarles una historia de terror, un episodio negro en mi vida que marcará para siempre mi vida sexual. Domingo noche de Agosto, programación sólo apta para coma cerebral en la tele, calor asfixiante, fiesta chumba-chumba del vecino de al lado a la que no estás invitado por un desafortunado chiste que intentaste en conversación típica de ascensor donde dejaste el orgullo del equipo rival por los suelos........equipo del que tu vecino es ferviente seguidor...........
Al bajar la basura evitando el ascensor para disminuir la panza cervecera, cuando ya has decidido sucumbir las próximas dos horas al potente encanto hipnotizador de la tele tienda.....oyes el inconfundible sonido en el 3o 3a de una guerra, de la batalla por ganar al cuerpo ajeno, de la oda a la vida, del despertar de los sentidos.........vamos para que nos entendamos: del folleteo desenfrenado.Y después de pasarte 12.3 minutos (según un estudio de la duración del coito de la pareja española media) con la oreja pegada en la puerta del piso de los vecinos de moral discutible.....te descubres con envidia cochina y con una dureza bajovientrera importante que aconseja una retirada estratégica de la posición actual y unos tocamientos concretos y localizados en la intimidad de tu cuarto de baño.
Te desnudas mirándote al espejo, regalándote un auto striptease que sueñas haría las delicias de cualquier fémina, hasta que tanto bailoteo y un movimiento desafortunado junto con los slips que a medio bajar, unen tus dos tobillos te devuelve a la realidad cuando tu cabeza impacta contra el impoluto blanco del bidé (que dicho de paso no has usado en tu vida, pero que se empeña en dejarte cardenales cada vez que entras medio dormido a la sala blanca)........te rehaces, te deshaces de cualquier prenda que aún pende de tu cuerpo como esposas, te untas el ventiunavo dedo con tu lubricante favorito y empiezas el masaje, el movimiento reiterado, el ejercicio que te solivianta del stress diario hasta que de golpe cuando tu respiración esta agitada, cuando tus jadeos ya son audibles para los cabrones del 3o 3a, entonces..........se hace la oscuridad..............abres los ojos porque algún cambio casi imperceptible te hace salir de tu trance.....y nada, nada de nada.......vuelves a cerrar los ojos, vuelves a abrirlos y la oscuridad persiste......estas ciego!!
Un ente superior te ha castigado, la lujuria se ha apoderado de ti y debes pagar el precio de tantos solitarios con final feliz, de tanta promiscuidad con desconocidas, de tanto cargar a la pobre mula con descargas de pelis guarrindongas, de tanta escucha ilegal del polvo ajeno a través de la pared..........los curas de tu colegio de la infancia tenían razón ya te lo advirtieron...............y has sido castigado por tu osadía, por tu debilidad de espíritu, por manchar tanto sin fines reproductivos claros................
Preso del terror recorres las paredes de tu apartamento de diseño de 60m cuadrados hasta que das con la puerta, sales a la escalera desesperado por el sentido perdido, bajas como puedes las escaleras comunitarias hasta que justo cuando vas a llegar a la planta baja, al agarrarte a la barandilla para frenar el exceso de velocidad del desesperado descenso........el lubricante que aún recubre en fina capa tu mano de acariciamento, se hace real, pide su protagonismo en la película que nos acontece, y hace que despegues literalmente de las escaleras y aterrices en el hall de tu edificio, justo cuando el presidente de la comunidad (ante la atenta mirada de mayoría de tus vecinos congregados delante de cuadro general eléctrico del edificio) levanta la palanquita del magneto térmico que acaba con el apagón general de luz en el edificio. Y para cuando vuelve la luz, para cuando ese destello te ciega, para cuando oyes los gritos de horror de tus hasta entonces queridos vecinos.....tu yaces inerte en el suelo, completamente desnudo, con una generosa cantidad de lubricante resbalando desde tu sexo al suelo comunitario, llorando como un niño intentando levantarte patéticamente del resbaladizo suelo para volver a caer una y otra vez..........
Años después, un par de comunidades distintas, y después de cientos de pajas a la luz de unas velas, el científico que reside en mi ser, a base de auto experimentación, de abandonar su cuerpo a la ciencia, y corriendo graves riesgos de salud..............puede afirmar que la iglesia y la moral romana nos tienen atrapados por las criadillas con sus normas, y los castigos divinos que resultan de su incumplimiento.
En varios años de tocamientos reiterados.......no he notado efectos secundarios (a parte del destierro de mi comunidad de vecinos ocasionado por el incidente ya narrado) tales como caída espontánea de anexos corporales, ceguera súbita o impotencia masculina. Por eso os encomiendo la labor de investigar, de someterse a la vida para cambiar los adjetivos utilizados para referirnos a los pensamientos, a los actos que acontecen a este escrito........ni sucios, ni indecentes, ni marranoides......en todo caso.........pensamientos y actos lujuriosos o fantasías..........para uno mismo o para con otras personas.
Puntualizar también que estos actos son divertidos, y que si Dios no lo hubiera querido no habría puesto ciertas partes anatómicas donde residen, y no sería tan gratificante jugar con ellas.
Por cierto os imagináis que las partes estuvieran o estuviesen en la espalda? siempre necesitaríamos compañía para jugar. Si ya es complicado que nos rasquen la espalda donde queramos y como queramos..........imaginaros que no pudiéramos jugar solos.......

Contorsionismo

2009-02-01T21:47:00.000+01:00

Tengo que confesar que mi vida ha cambiado,que vivía dormido, que no entiendo quién era o qué clase de potente narcótico me sumia en una hivernación permanente.La vida es cínica, tuvo que ser la pérdida, la impotencia de ver a un ser consumirse, una despedida en silencio por si no había mañana para ambos, el dolor y el duelo que lo siguieron los que me sacudieron, los que cambiaron algo dentro de mi, los que abrieron mis párpados por primera vez.
De la cicatriz brotó la vida, desperté en plena primavera.
Como podia creer que alguien se interesara por mi, era imposible creer que las miradas buscaban mis ojos, y no los de mis amigos. Como creer que la chica mas popular se fijase en mi? Fui feliz pero.....ahora me ahogaria.
Confieso fuí tan tímido, que aunque una chica me bloqueara físicamente la salida, intentaba rojo como un tomate, y ardiente de deseo, pasar sin tocar, aunque para ello tuviera que hacer posturas increíbles de contorsionista. A la vez que pensaba ......será lo que parecía? Para luego al analizar la situación darme de cabezazos contra el mármol de la cocina. Y llegar a la única conclusión posible...seré Imbécil!....aunque por desgracia el momento mágico, el segundo en que el tiempo se detuvo, la oportunidad que ni tan solo fui capaz de imaginar, de soñar.....ya ha pasado e intentar recrearla, reconstruirla en vano es tarea imposible....y solo puedo torturarme soñando en que pueda volver justo al segundo antes en que perdi la oportunidad de tocar el cielo, de burlarme del futuro porque el presente es ya perfecto y me depare lo que me depare la vida en adelante siempre puedo volver soñando al pasado y recordar que pude, que lo conseguí y que nunca mas volveré a dudar, volvere a dejar pasar un trocito, un avance del cielo en la tierra.

Vivid!

Dejad que la lluvia os moje al final del dia al volver a casa después de un duro dia de trabajo, que aunque veais que todo el mundo corre, que los paraguas aparecen por doquier........os prometo que no quema, que no duele,que sentirla correr por la piel es un canto a la vida. Dejad que os moje.

Ajedrez XXX

2009-02-01T21:45:00.000+01:00

El ajedrez es un juego de mesa para dos personas. Más precisamente, es un juego de guerra. Se considera no sólo un juego, sino un arte, una ciencia y un deporte mental.
Los movimientos de cada pieza están perfectamente definidos, sabes lo que puedes esperar de una torre..........que te repasa de arriba abajo. Los peones entran directos y contundentes pero no llegan muy lejos.........los alfiles siempre te atacan las diagonales........el rey un calientabraguetas de cuidado provocando pero escapando todo el rato, y el caballo, aunque original en sus saltos del tigre, se acaba repitiendo más que el allioli. Pero la Reina!! Ay la reina! Esta hace lo que le da la gana!! Se adapta a las rectas, es experta en las diagonales y se come todo lo que le apetece.
Nunca he sido bueno en esto de las reglas..........las normas me aburren y la concentración requerida me agota. Prefiero ir a mi bola, investigar si puedo pervertir a la torre para que haga diagonales, atar al caballo con esposas, vendar los ojos al rey para que no pueda escapar de mis anhelos y enseñar a los alfiles a desear unas buenas curvas.
Ay la reina! A esa no hay quien la pare………………si eso, suplicarle con la mirada que me haga sufrir, que me dé lo justo, que me quite, que juegue conmigo hasta la agonía para luego comerme, matarme o simplemente hacerme desaparecer.
Juego para dos personas? Vale! Pero añadir uno o varios peones al juego o simplemente que miren, que deseen, es también divertido!

Estooooooooo........una partidita?

Sexo, ambulancia y corticoides

2009-02-01T21:37:00.000+01:00

Marisco en general, aguacates, espárragos, plátano, chocolate, rúcula, zanahorias, ajo, miel………….Voy a compartir con vosotros un hallazgo de aquellos que te hacen pensar en los mitos que dabas por falsos.

Mucho se ha escrito sobre las supuestas propiedades afrodisíacas de ciertos alimentos. Nunca me han llamado la atención, y lo máximo que he visto es una reacción brutal comiendo ostras en una damisela…………que mas que acabar quemando calorías presos de la lujuria, he acabado rezando para que no traspasase……….debido a una reacción anafiláctica brutal a el molusco en cuestión. (Por cierto tranquilos/as que una ambulancia, un par de pinchazos después y unas horas de ingreso en urgencias obraron el milagro de la resurrección………..bueno eso y el seguro médico.)

Pues habrá un antes y un después en mi vida de…………..de……………..de……………….de…………De……LA SEPIA PICANTITA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ya he probado la receta.

A priori y si consultáis el link que os dejo, claramente la venden sin receta médica y no he visto posts posteriores que hagan referencia a sus efectos secundarios.La he probado ya tres veces, ayer por la noche sin ir más lejos la última. Y en mi caso y con mi comensala (si se puede decir miembras, pues soltémonos, que caray!), la reacción fue inmediata en los tres casos.

El calor propio de las especias se va digamos……….generalizando hasta que acabar el postre es ya tarea de titanes, y el café ya es imposible.

Os pongo el post original (sed buenos que no saben de mi pertenencia a ambos mundos, y aunque aquí la cocina puede ser valorada como complemento ideal de la actividad que aquí nos acontece………el inverso no lo veo tan claro………a ver si van a preparar una pira a la antigua usanza y me van a quemar por hereje o pecador)

Aquí va la receta:

Sepia picantita

Ingredientes:

1 kilo de sepia en trozos

2 cebollas

2 anchoas (yo no puse)

50 gr. aceite

2 dientes de ajo

1 cayena (yo puse 2)

perejil

150 gr. tomate frito

Instrucciones:

Calentar el aceite en la thermomix, temperatura varoma, velocidad 1 durante 5 minutos

Añadir el ajo, el perejil. las anchoas, la cayena, las cebollas y trocear durante unos segundos a velocidad 3 y medio.

Agregar la sepia cortada en trozos y programar 20 minutos, varoma, velocidad 1, pasados 10 minutos añadir el tomate frito y la sal, dejar que se haga, si vemos que no estan todavía la sepia podemos programarlos otros 5 minutos más

P.D. Siento lo de la Thermomix…………..es que sin ella estoy perdido……...pero vamos que doy permiso a las/los propietarias/os de los comentarios que pusieron en mi post “Me habré vuelto pijo?” para modificar sus respuestas.

Supongo que por ahí andará una receta alternativa sin la dichosa maquinita.

Por cierto el científico que hay por ahí en mi os ruega que hagáis de conejillos de indias (no seáis egoístas y ofreced vuestro cuerpo a…….a…..a la ciencia) y me contéis si la respuesta es universal o tiene más que ver con que la sepia estaba caducada

Me habré vuelto pijo?

2009-02-01T21:27:00.000+01:00

El coche, un WC, un callejón oscuro, la montaña.............en cualquier sitio, ese calor, esa necesidad, esa hambre, ese ahogo..........para luego beber a tragos, comer con las manos, engullir sin masticar, mojarse con chapuzón........cuatro empujones, tres jadeos, dos gotas de sudor, un sólo final para dos inicios............media vuelta, un cuarto de beso, un octabo de balbuceo y una decima de "ha estado bien"............Pues la verdad es que esa época existió para mi y para sufrimiento de terceros. No es ficción y cualquier coincidencia con la realidad es diaria en lo ancho y largo de Google Earth.
Luego, poco a poco algo fué cambiando, no sé la causa exacta pero no recuerdo golpes fuertes, ni traumas importantes, ni enfermedades exóticas. Pero lo que si recuerdo es la generosidad, la delicadeza y la paciencia infinita de buenas profesoras.Por dios mamá cuelga el telefono!!! Que no estoy hablando de la enseñanza publica!! Dile al amable policia que ha sido un error.
Al principo pensé: me habré vuelto pijo? Porque ahora me hipnotiza el color rojo de un carmin en unos labios entreabiertos?Porque disfruto al prolongar la agonia previa al beso? Porque ahora adoro el olor afrutado de la piel despues del ritual de acicalamiento?Porque dejo la prisa para los atletas?Porque me encanta tanto dar y quitar para luego volver a dar al adivinar la súplica en unos ojos??Ah!!!! Y la música, la música de la risa...........que no falte.
No creo que sea pijeria. Creo que la explicación está en que todos y cada uno de los modelos en revistas y televisión son mucho mas jovenes que muá. En que sobre mi geneación ya hay libros. En que avanzar deja cicatrices. Y en que por fin me he aceptado!!!!

Tetris y muñecas hinchables

2009-02-01T19:42:00.000+01:00

El final de las vacaciones………………la vuelta a la normalidad, a la esclavitud del dia a día, a la monotonía, a la búsqueda del hueco temporal inexistente para el disfrute del propio cuerpo y el de la compañera de viaje mundano……………….todo esto vuelve a nosotros POR FIN!!!!!!!!!!!!!!! YA ERA HORA! Por fin hemos dejado atrás el suplicio de las vacas (no me refiero ni al vecino del 4º 2ª ni a la gruñona de la portera que se enfada por no tener uno la capacidad de levitar cuando acaba de fregar).

La vuelta a la normalidad!!!!!!!!!!! Uf!!!!!!!!!!!!!!!!

Por favor os ruego que si sufrís de angustias, de palpitaciones varias, de stress o simplemente del corazón no sigáis leyendo mas allá de esta línea, voy a introduciros en los horrores, en las torturas, en las pesadillas de LAS VACACIONES!!!!!!!!!

LAS VACACIONES!!!!

LAS VACACIONES!!!!

Joé……nada………..no pasa nada……………..estimado lector creía que al soltar esta frase oiría gritos de terror, desesperos varios, pupilas dilatadas, carreras hacia la salida de socorro no sé………..todo menos la indiferencia que mostráis………………pero bueno es que mis vacaciones son tan distintas a las de cualquier mortal?
Pues nada a por ello, os voy a narrar mi historia de terror, y luego si eso me contáis como conseguís vosotros sobrevivir a las vacas.
Mi pesadilla empieza siempre de la misma manera, estoy jugando al Tetris………….estooooooooooo perdón intentando complejas combinaciones matemáticas con toda una serie de figuras geométricas (llamémoslas figuras, llamémoslas maletas, flotadores, carrito, neverita, cajas de víveres, etc…) para dar con la combinación correcta que permita la introducción de los susodichos polígonos en el maletero de mi coche. Debemos estar predispuestos genéticamente al sufrimiento porque por pereza solemos hacerlo a las 12 del mediodia con un sol de justicia y habiéndole soltado con chulería un “serán 10 minutos” a nuestra pareja…………….hace ya mas de una hora.
Y por fin cuando estamos amarados en sudor, cuando nos creemos los reyes del Tetris, cuando nos dirigimos con paso chulesco de triunfador, sabiéndonos con los deberes hechos, caemos por el precipicio en caída libre al oír de nuestra pareja “te has dejado la maleta de la niña en la entrada, falta cargar el orinal de los niños y a la abuela”.

Ahá!!!! asin que he despertado vuestra curiosidad!!!!!

Pues nada, mi pesadilla sigue: tres churumbeles, y dos adultos (muá y mi media) en un coche……tras 10 minutos de viaje……….los cuervos………..perdón………..los niños empiezan una carrera de relevos, a pasarse el testigo de los vómitos, es como si estuviesen predestinados a evacuar innumerables fluidos por todos los orificios corporales…….la frecuencia de presentación de los síntomas es directamente proporcional a lo nuevo que es el coche, a las veces que tu pareja te dice lo mal que conduces, y a lo nueva y limpia que sea la ropa que llevan en ese momento…..y es inversamente proporcional a la cantidad de veces que tu coche ha pasado la ITV, así como a lo sucias que tengas las moquetas, tapicería y parte posterior de los asientos delanteros.

Mi humilde intención no es otra que la de no aburrir al paciente lector que ha llegado hasta este momento de mi redacción,………de mi llamada de socorro,…..tanto es así que solo me queda obsequiaros-torturaros con un par de reflexiones sobre los hinchables.
Noooooooooooooooooo nooooooooooooooooo noooooooooooooooooooooooo

Si es que siempre estamos igual, chicos, chicas ya vale, no me refería a la muñeca hinchable que en nuestros años de libertad, de soltería tan buenos momentos nos hizo pasar……………..

Repito Nooooooooooooooooooooooo

Me referia a hinchables varios, a aquellos que hacen tan felices a los niños, desde flotadores, a barcas, a pelotas de agua…………………….
En referencia a este punto he desarrollado algunas estrategias para ahorrarme problemas de otros años. Aconsejo al padre novato comprarse ya de entrada una mancha aunque sea la cutre salchichera de pié, especialmente si el sufridor progenitor fuma e ir a la playa con ellos ya hinchados. Mi experiencia de hinchador novato hace que aún hoy si lo recuerdo me entren sudores fríos.
Cada año con tal de unas cervezas mas que me hagan llegar al estado de coma etílico necesario para aguantar a niños de vacaciones en la playa saco del presupuesto la dichosa mancha. Tanto es así que me veo en primera línea de mar, una vez hemos conseguido pelearnos por un trocito de arena, hinchando a pulmón vivo varios hinchables, y me veo al padre experimentado en la toalla contigua con su mancha a pilas hinchando miles de útiles playeros, partiéndose el pecho viendo tu sudor, tus jadeos, y tus mejillas rosadas-azules por la privación de oxígeno después de tres flotadores, tres pares de manguitos, un par de pelotas playeras y un par de decenas de gritos “Que no levantéis arena!!!!! Cuidado con pisar a la señora de al lado!!!!”. Y entonces ya llega el colofón final: uno de tus herederos llorando y montando espectáculo en la tranquilidad de la playa porque se ha dejado su flotador favorito de Mickey Mouse en el apartamento.
Con tal que tu criatura deje de proferir alaridos abandonas la playa en busca del coche que has dejado en el quinto, y después de luchar con tu volante que esta ansioso por dejarte quemaduras de tercer grado en las palmas de las manos te acercas a por Mickey.
Con tan mala fortuna que el amable agente de circulación, policía o mosso d’esquadra de turno decide que tu forma de conducir es sospechosa……………….el tío te mira, y te ve con las mejillas rojas por haber recuperado algo de oxígeno post-hinchamiento masivo de enseres plásticos. Después de pedirte los papeles del camión te hace salir del coche y entre el mareo que llevas y que tropiezas con el cochecito que el nene parece haber escondido entre los pedales para ser utilizado como arma resbaladiza, haces una salida espectacular del coche que genera inmediatamente una sonrisa de complicidad entre el amable agente y su compañero que ya se ha acercado al ver tu show.
Después de hacerte soplar un par de veces en tres cacharros alcohol-chivatos dando 0.0 llegan a la conclusión obvia: que me meto algo ya sea por vía inhalatoria, ingestión o intravenosa…………………………………..

Que le den a las vacaciones!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!