Són les 10:30 d'aquest vespre de finals de Juliol. Fa tan sols uns minuts que és negra nit.
Tot seria fosc dins del nostre bungalow si no fos per la tènue llum de la tauleta de nit de l'habitació de matrimoni.
En aquesta habitació hi estic confinat amb la dona i les meves filles.
Cada 5 segons guaito nerviosament per la finestra. Una munió de gent nua s'acosta cap a la nostra caseta de fusta.
La meva dona i jo ens mirem. Llegeixo la por en els seus ulls. Ambdós contenim el pànic que ens envaeix per tal de no assustar a les nenes.
Potser no venen a per nosaltres. Potser es paren al Bungalow d'abans o passen de llarg per parar-se al següent.
És una possibilitat que ara mateix entenc com a remota tenint en compte els fets que s'han anat desencadenant al voltant meu i de la meva família aquests dies. Dies de vacances que havien d'ésser de descans i pau.
La massa humana que se'ns acosta duu espelmes a les mans.
La meva ment aterrida em regala imatges del “Geperut de Notre Dame”. Concretament del moment on una massa enfurida amb torxes a les mans s'acosta a la catedral per demanar el cap d'en Quasimodo.
No tenim escapatòria, així que quan sentim picar a la porta de la nostra caseta, els 7 ens despullem i capcots anem a trobar el nostre destí.
Potser abans del desenllaç de la tragèdia, us hauria d'explicar els fets que ens van menar a una situació tant desesperant.
Així podríeu jutjar per vosaltres mateixos si érem mereixedors dels càstigs que se'ns infligiren.
La proximitat dels esdeveniments i la vergonya que vàrem passar no em deixen veure de manera objectiva la voràgine d'aconteixements que ens engoliren.
Testimoni d’excepció dels extraordinaris fets dels que us parlo en va ésser el meu diari.
No se m'acudeix una manera mes directa i fidedigna a la realitat que reproduir-vos fragments de les entrades que en ell hi he anat abocant:
Dia 11 de juliol de 2011:
17:30h
He rebut avui una trucada a la feina on m'han comunicat oficialment allò que ja em temia.
L'incendi proper al càmping de somni on havíem reservat un bungalow, fa gairebé un any, s'ha vist afectat per les flames.
El Bungalow que teníem assignat s'ha malmès i no ens poden oferir una alternativa.
Sé que la noia que m'ho comunica no en té cap culpa però em sorprenc a mi mateix quan m’escolto entrar en còlera i cridar-la donant-li les gràcies per res.
Dia 12 de Juliol de 2011:
19:00h
Ens hem passat tot el dia amb la dona buscant per Internet opcions per salvar les nostres vacances en família.
Els càmpings clàssics estan plens desde fa mesos, i tot i que es mostren comprensius quan els explico la nostra situació desesperada, insisteixen en que no poden ajudar-nos però que resaran per nosaltres.
Les que no es mostren tant comprensives són les nostres filles quan els expliquem que no podrem fer les vacances amb les que havíem estat fantasiejant tots junts.
Mirant els seus ulls veig que les hem decepcionat i que ha arribat aquell punt en que el papa ja no és el “Súperpapa” que tot ho pot. Sabia que arribaria aquest moment, però sincerament creia que seria d’aquí a mitja dotzena d'anys aproximadament.
Dia 15 de Juliol de 2011:
12:30h
Neix l'esperança!!!!!!!!!!!!!!
En una web que m'ha regalat Google quan tota esperança estava perduda, he trobat un càmping ecològic a una zona costera de Catalunya. M'asseguren que per una cancel·lació d'última hora ens poden llogar una caseta del 17 al 31 de juliol.
No m'ho penso dues vegades i la reservo a l'acte.
Un quart d'hora desprès ja tinc feta la transferència de la paga i senyal que em sol·liciten. Amb un somriure d'orella a orella truco a la dona.
13:30h: DONES!!!!!! Hi ha una llegenda urbana que diu que un amic d'un amic d'un conegut, es va donar un cop molt fort al cap i com a conseqüència va entendre les dones durant 15 minuts i mig!!!!!!!.
A la meva li ofereixo unes vacances quan tot estava perdut i em contesta amb la desconfiança cap a la meva reserva!.
“-Vols dir que no t'has precipitat?”.
GRGRGRRGRGRGRG!!!!!!
Dia 16 de juliol de 2011:
22:30h
Tot i que ahir li vaig dir que no ho fes, que un cop reservat ja ens ho trobarem, la Cristina (la meva dona) ha anat mes enllà de fer un cop d’ull a la web del càmping ecològic (que té una pinta fantàstica) i ha estat buscant a fòrums de campistes opinions i experiències sobre persones que hi han estat.
Es veu que és un ressort molt nou i encara hi ha poques opinions a la xarxa. Malgrat això, la Cristina, me'n destaca una que m'inquieta una mica. Evidentment dissimulo i li’n trec importància.
La pregunta la fa una noia que ha d'anar al ressort ecològic i demana:
“Encara que el càmping sigui ecològic permeten que hi entrem carn per consumir-la?”.
L’entrada és de dos dies ençà i encara ningú ha contestat la seva pregunta.
Per tal de tranquil·litzar-nos tiro de la Viquipèdia on hi busco les paraules “Turisme ecològic”:
“El Turisme ecològic o eco turisme és el conjunt d'activitats turístiques enfocades en les pràctiques sostenibles, la preservació i l'apreciació del medi (tant natural com cultural) que acull els viatjants. Encara que existeixen diferents interpretacions, en general el turisme ecològic es promou com a un turisme "ètic", en el qual també es considera primordial preservar el benestar de les poblacions locals, que es veu reflectit en l'estructura i el funcionament de les empreses/grups/cooperatives que es dediquen a oferir aquest servei”.
Amb tal de no quedar-me sense vacances jo sóc ecològic, ètic, benestador de poblacions, reflectidor d’estructures i funcionaments o el que fagi falta!.
Dia 17 de juliol de 2011:
16:00h:
MARXEEEEEEEEEEM!!!!!!
M'ha costat molt encabir l'equipatge, la parella, les nenes i la gossa al cotxe. Però ara que ja estic en ruta he de dir: OE! OE! OE! Als que treballen.........QUE ES FOTIN!!!! Jo ja estic de vacanceeeeeees!!!!!
22:00h:
Dificilíssim de trobar el puto paratge.
Les nenes han estat pesadíssimes amb els “quaaaaaaan faltaaaaaaaaa” i fins i tot una d’elles ens ha fet l'honor de vomitar.
Malgrat li he escridassat els insults mes crus dels que en soc capaç, la immutable veu del GPS no fa mes que repetir: “-Cuando pueda, dé la vuelta”.
22:50h:
En Dieter (l'amable recepcionista), ens fa els tràmits pertinents de benvinguda: Identificació, fotocòpia dels nostres passaports i entrega de la clau de la nostra llar de vacances.
De sobte sense cap mena d'avís previ, comencen els fenòmens paranormals.
En Dieter sense perdre el somriure ens insta a que “voluntàriament” li donem qualsevol tipus de carn o peix destinat al consum propi perquè el custodiï fins el moment que abandonem les instal·lacions vacacionals.
Mentres ho rotulo tot amb el meu nom i cognoms, se m'acudeixen varis insults i paraulotes que rimen per rima malsonant amb veganisme.
Hi deixo packs d'embotit ibèric, pernil dolç a les fines herbes i la botifarra que havia d'acompanyar a les seques. Seques que si que em deixen entrar.
Sense donar-nos temps a que ens refem de l'ensurt, ens assenyala una línia vermella gruixuda al terra a l’extrem de la sal.la on estem situats i ens anuncia que desde la línia cap a dins de les instal·lacions s'espera de nosaltres que respectem la naturalesa ecològica, vegetariana i naturista del càmping.
En veure que no entenem del tot allò que ens està explicant, ens assenyala un cartell enclavat just a sobre d’uns canviadors amb cortina on despullar-se.
Al cartell?: “Si Us Plau respecteu la norma de nuesa integral mes enllà de la línia vermella”.
23:00h:
Les nenes estan encantades corrent despullades a la plaça de terra i arbres fruiters que hi ha davant del porxo de la caseta. La nostra és la caseta número 10.
En aquesta esplanada on s’aixeca la nostra llar temporal hi ha 12 casetes rodejant l’esmentada placeta.
El porxo de cada caseta dona de cara a la plaça, de tal manera que des del teu porxo pots controlar visualment tot detall que s’esdevé a la mateixa plaça o en cada un dels porxos.
L’habitatge té 2 habitacions, un WC, i una cuina menjador força gran.
En cada una de les estances hi ha finestres generoses per les que es pot veure l’interior de la caseta que tens a cada costat de la teva.
Em sento nu.
MERDA! no tan sols me’n sento metafòricament ,sinó que n’estic de despullat!.
Dia 18 de juliol de 2011:
01:15 a.m.:
No puc dormir! He sortit nu a tancar els maleïts porticons de fusta que, com no!, solsament són accessibles desde l’exterior de la casa.
Creia que era una bona hora per fer la maniobra ja que no quedava ningú als porxos. La gent deu ja dormir nua al seu llit de nudistes en aquest collons de càmping nudista!.
Gairebé ho aconsegueixo!. Sols em quedava tancar els porticons d’una habitació quan la veu greu del guarda de seguretat m’ha sorprès:
-Bona nit. Sóc en Jan, el guarda del càmping. Heu entrat avui oi?.
L’educació que malgrat situacions desesperades com aquesta encara funciona en mode automàtic, ha fet que giri tot el cos cap a ell per mirar-lo a la cara. M’he girat dècimes de segon abans d’adonar-me que vaig nu i abaixar ràpidament les meves dues mans per tapar-me les vergonyes penjants.
Però ha estat la visió d’aquest home d’uns 50-55 anys amb gorra similar a la que duu la Guardia urbana amb la paraula “Vigilant” brodada en daurat, la que m’ha fet xisclar de por.
De coll cap avall l’home no duu res mes enllà de les seves eines de feina. Les duu penjades amb corretges de pell negra al cos: un joc de manilles, un walkie Talkie, i una porra. Sembla una versió mes vella i panxuda del típic noi que es disposa a fer un striptease en sortir del pastís de comiat d’una soltera.
En tot cas en Jan per manca de roba que treure’s, no pot fer cap mena d’estriptís a menys que es tregui la gorra de manera sensual.
No puc evitar el xiscle que s’escapa de la meva gola i les llàgrimes que baixen rodolant per les meves galtes. Corro cap a la porta de la meva caseta.
04:45 a.m.
Segueixo mirant el sostre de l’habitació de matrimoni. No vull tancar els ulls. L’imatge d’en Jan, el guarda, em tortura cada cop que tanco les parpelles.
Dia 19 de Juliol de 2011
23:15:
Les nenes fa una estona que dormen. Estan rebentades d’haver corregut tot el dia d’aquí cap allà.
Han anat a la piscina, han donat de menjar a les gallines, als conills i a l’euga “Princesa”.
Han collit ous ecològics, han muntat a lloms del poni i els han donat un parell de voltes a les instal·lacions del càmping damunt el carro que estirava el cavall “Simba”.
Encara ara volien anar a veure les granotes que a la nit cacen mosquits a la bassa sobre els nenúfars, els peixos taronges que neden aliens al que els envolta a l’estany ecològic i mirar les estrelles.
Peixos, granotes, euga, gallines, piscina, estany i un mai acabar de coses que no hem vist ja que amb la Cristina encara a aquesta hora no ens hem atrevit a sortir fora de la caseta. Maleïts salesians! em van ben enclavar dins del cervell el concepte del pudor a l’exhibició de la pròpia nuesa!.
La dona i jo hem muntat el gabinet de crisi a la taula de la cuina del menjador.
Ens estem fregint. Ens hem vestit de dalt a baix. Mitjons, sabates i jaqueta d’entretemps com a mesura de protesta i dignitat davant la norma d’anar en pilotes que ens ha estat imposada. Potser haurem d’anar nus fora de la caseta (ja en parlarem) però dins el nostre bungalow tot déu anirà vestit!.
Dia 20 de Juliol de 2011
01:15 a.m.
Fumata blanca: Havemus papa.
La meva dona i jo hem pres una determinació desprès d’arribar a la mateixa pregunta que li fas a la parella quan t’acaba anunciar que et deixa per un altre: “-Que te ell/ella que no tingui jo?”
Doncs això: que tenen ells que no tinguem nosaltres? Res!. Tenim el mateix!
Venim de la mateixa fàbrica homes i dones. Encara que amb mes o menys extres i mes o menys tunejos que ens apliquem a posteriori.
Com que veiem clar que no podrem canviar la situació fora del bungalow, demà plantarem cara a la vergonya.
Sortirem agafats de la mà amb el nostre millor somriure cap al paradís de la pilota picada.
P.D. També ho fem perquè ens fa vergonya haver de demanar a les nenes que ens portin queviures i aigua amb els que alimentar-nos.
Ja els han preguntat diverses vegades: “-Maca, que es troben bé els teus pares que no han sortit de casa des que vau arribar?”.
Dia 20 de Juliol de 2011
09:30 a.m.
Hem agafat aire i hem sortit donant alegres saltirons a l’exterior.
Ens hem sentit alliberats de prejudicis i contents de que el sol ens escalfi el cos. TOT el cos.
L’alegria ha durat poc i el somriure se’ns ha convertit en una ganyota quan des del porxo del costat una veu ens ha cridat: “Hombreeeeeee, si són els veterinaris!”
Mentres em girava per veure a qui li havia estat designat el Bungalow immediatament adjacent al nostre (l’onze), m’he preguntat que carai dec haver fet perquè un ésser superior em castigui amb tant d’humor cínic, àcid, sulfúric......amb tanta mala llet vamos.
Quina probabilitat hi ha de que et toqui en un càmping nudista, vegà, ecològic i reciclable el pediatra dels teus fills i la seva família a la caseta del costat?.
No havia encara parat el moviment rotatori del meu cos per deixar de donar-li l’esquena i oferir-li estrènyer la mà que he tornat a recordar la meva nuesa recent adquirida i encara no assumida. Així que no he parat on tocava l’esmentat moviment rotatori amb la mà estesa. He passat de llarg i he seguit rotant fins donar-li de nou l’esquena a la vegada que m’he encongit en un intent infantil de tornar a amagar el meu hiperexposat aparell reproductor.
Dec haver fet el moviment amb una gracilitat, frescor i naturalitat envejable, ja que el pediatra s’ha pensat que ha estat una manera original de saludar en plan torero. Tant és així que quan l’he tornat a mirar, ha deixat anar un sonor “-Olé!”, ha posat els índexs de cada mà al damunt del seu cap a mode de banyes i ha començat a bufar com un brau.
He buscat ajuda en la meva dona, que hauria d’haver estat immediatament al meu costat, però la seva mostra de suport m’ha arribat com un “PUM!, Tchlack! Tchlack! FRRRCH!”. Onomatopeia que reprodueix de manera fidedigna al soroll que fa la porta del nostre Bungalow nº10 en tancar-se bruscament, passar la clau dues vegades i rematar-ho apuntalant el pany amb una cadira.
Dia 23 de Juliol de 2011
15:30 p.m.
Estem encantats!!.
Les nenes s’ho passen bomba donant de menjar als animals, jugant amb amics i amigues de la seva edat i remullant-se a la piscina.
He fet quantitat de descobriments gràcies a aquesta experiència:
-La crema solar s’ha d’aplicar mes enllà dels llocs clàssics. El sol et pot cremar parts del cos que no hauria imaginat mai que es poguessin socarrimar i pelar.
-L’entrenament d’anys d’estius a la platja per evitar tremperes espontànies accidentals serveix també pels càmpings nudistes.
-Hi poden haver tants tipus, colors i formes de contenidors per separar i reciclar la brossa que estic segur que entre la impressionant filera dels que hi havia a l'aparcament del càmping, n'hi havia un per a reciclar a la iaia en cas de mort sobtada.
-Per matar mosques el mes ecològic és la pala de plàstic que penja en una paret de la cuina-menjador . També deu ser altament efectiva ja que a simple vista es veu plena a rebossar d’ADN de mosques i mosquits.
-El pediatra i la seva família són una gent encantadora, encara que com li he reconegut a ell mateix avui, la primera cosa que vaig pensar en veure qui tenia a la caseta del costat va ser canviar d'especialista. Entre la gent que concebo que em pugui veure nu del tot (ex parelles, dona, companys del gimnàs) no hi ha lloc per un pediatra. JA ESTIC CRESCUDET JO!
Dia 26 de Juliol de 2011
17:30 p.m.
La meva relació amb el pediatra ha anat mes enllà de la camaraderia. Ens entenem.
Tots dos tenim famílies nombroses amb nanos d'edats similars, tots dos tenim dones amb caràcter, i a tots dos ens ha fotut un calbot la dona per enganxar-nos mirant a l'actriu porno d'un cert renom que estiueja cada any al càmping (caseta nº7).
Així que quan estàvem els dos junts compartint un cafè al seu porxo, ha estat inevitable que els nostres ulls s'hagin trobat. No ens hem hagut de dir res. Ambdós hem sabut el que desitjàvem ferventment.
M'ha convidat a entrar a la seva caseta i desprès de córrer tota i cada una de les cortines de les finestres ha obert la nevera d'on ha tret amagat d’entre la fruita un fuet. L'ha partit per la meitat i me l'ha ofert.
Hem delinquit!. I el que és pitjor, ambdós hem fet el salt a la dona amb un porc. (El del fuet s’entén...........)
Allà mentre rosegàvem la carn prohibida s'ha segellat la nostra amistat queixalada a queixalada.
Dia 28 de Juliol de 2011
15:30 p.m.
Començo a veure compromesa la nostra seguretat al càmping.
En Gerardo (el pediatra) i jo, ens estem envalant.
Hem convertit la ingesta d'embotits a mitja tarda en un costum.
Corre la història al cámping de que l'any passat van enxampar a un paio menjant-se una costella de xai.
Al dia següent la seva caseta l'estaven netejant les dones de fer feines de l’organització. Mai ningú ha tornat a saber res del tio ni de la seva família.
De ben segur històries que s’han inventat els gerents del cámping per espantar a la gent i a les criatures. Tot per evitar que caiguin en la temptació.
Sigui com sigui ahir vam tenir un ensurt. Feia calor dins la caseta del pediatra i vam decidir sortir al porxo amb un grapat de llesques de jabugo amagades entre el paquet de tovallons de paper.
En Jan ens va enganxar en plena maniobra de deglució del pernil. En Gerardo i jo vam empassat ràpidament les probes incriminatòries que estaven a mig mastegar a la nostra boca.
Però jo ho vaig fer amb tanta mala sort que el jabuguito se’m va encallar a mig coll.
Qui havia de dir que d’estar al cel proteínic a ennuegar-me aparatosament hi ha pocs segons?.
He començat a tossir. Els ulls se m'han omplert de llàgrimes mentre lluitava per la meva vida.
Diuen que en aquestes situacions et passa tota la teva vida en segons per davant dels teus ulls. No ho sé, jo l'únic que no em treia del cap era “Marc no estosseguis mes o el troç de pernil sortirà projectat fins als peus del guarda”.
Finalment me’l vaig poder empassar i tornar a respirar.
Sort n'hi va haver que el metge dels meus fills va estat ràpid i aclucant-li l'ull al guarda li va deixar anar: “Tranquil Jan, es que estàvem fumant uns porretes i el meu amic que mai fuma, creu que s'ha d'empassar tot el fum saps?”.
Aquesta explicació va complaure en Jan que se’n va anar somiant en els seus anys de joventut desprès de dir-nos “Aiii, si jo us expliqués......”
Dia 29 de Juliol de 2011
19:30 h
La nostra relació carnívora comença a fer-me por de veritat.
Avui hem estat fantasiejant i conspirant per fer una mini barbacoa a dins de la caseta.
A dos dies de que s’acabin les vacances hem decidit que no hi pot haver millor comiat que la barbecue de les dues families.
A les dones no els ha semblat malament encara que creuen que potser seria mes segur fer una paella a la terrasseta d’un restaurant al port esportiu.
22:00 h.
Decidit! Comencem les maniobres d’avituallament. El que veiem mes complicat és entrar la barbacoa i el carbó.
Jo m’encarrego de la teca i en Gerardo entrarà la barbacoa. Diu que té una idea genial per aconseguir que no li vegin a recepció.
Dia 30 de Juliol de 2011
19:30 h
És estrany. El pediatra i la seva família han sortit aquest matí a comprar la barbacoa i encara no han tornat. Però allò que fa que em preocupi de veritat és que el metge ha faltat a la nostra ineludible cita d’ingesta a duo de colesterol.
Estic molt neguitós i no puc deixar de pensar en desfer-me del bé de Déu de xistorra, botifarra, costelles i entrecots de bou que reposen a la meva nevera. Impossible llençar-los pel WC.
22:05 h.
Confirmat. A la caseta dels nostres amics han aparegut un parell de dones de neteja que la renten.
He resat per les seves ànimes allà on estiguin. No he pogut evitar llàgrimes als ulls.
CABRONS! Segur que els han torturat. Em fa por que els hagin arrencat una confessió sobre les nostres pràctiques carnívores.
Amb la dona hem sortit a buscar a les nenes per tal de fer ràpidament les maletes i sortir pitant d’aquest lloc de bojos. Les hem trobat buscant granotes a la bassa.
22:15 h.
Massa tard. Venen a per nosaltres.
Deixo aquest diari sota el matalàs de l’habitació de matrimoni amb l’esperança de que un proper hoste pugui aportar la veritat i assenyalar els culpables de la desaparició de dues famílies completes.
Li serà fàcil a la policia fer justícia mitjançant aquest document amb la meva inconfusible (i gairebé il·legible) lletra i el meu ADN imprés en taques d’amargues llàgrimes de desesperació.
Què va passar desprès?
Vam treure’ns els pijames mentres veiem la massa nua i enfurida, però sobretot enfurida, aproximar-se al nostre bungalow. Ens varem despullar per intentar mantenir les aparences malgrat sabíem que ho havien descobert tot. No ens perdonarien la traïció d’anar vestits dins la caseta, ni l’ingestió de proteïna animal.
Ens van fer sortir de la caseta sense dir res. Ens van donar uns barnussos que ens van aconsellar que ens poséssim i ens van fer entrar a la zona de càrrega d’una furgoneta Mercedez Vito. Sense mes explicació van tancar la porta de càrrega.
Dins de la maleta de la Vito sense finestres, una llum de sostre permetia que ens veiéssim els uns als altres. Les nenes ploraven, la Cristina i jo les intentàvem tranquil·litzar tot i estar morts de por.
No va ésser un trajecte gaire llarg malgrat que se’ns va fer etern. Tots abraçats en aquella llauna en moviment.
Als segons d’apagar-se el motor, ens van obrir la porta de la maleta.
En Jan, el guarda, era qui ens havia menat fins aquí.
Ens va ordenar que sortíssim.
En mirar al voltant em vaig donar compte que érem en un gran aparcament d’un complexe comercial.
Ens va assenyalar la gran M groga sobre fons vermell d’un Mc Donald’s i ens va dir:
“-Us estan esperant els altres traïdors. Us esperen en aquell infern d’hamburgueses.”
Sense dir res mes va tancar la porta de càrrega de la vito, va pujar a la furgo i va arrencar el motor.
Just en passar al nostre costat va abaixar el vidre de la finestreta de la porta del conductor per dir-nos amb ràbia “-Imagino que no cal dir que l’any que ve us heu de buscar un altre lloc on passar les vacances, oi?”.
Una estona desprès, mes relaxats, mentres ens cruspíem una Big Mag, en Gerardo i la seva dona ens van explicar que teníem el cotxe al pàrking amb totes les nostres pertinences a la maleta.
Ells havien passat per la mateixa experiéncia d’expulsió fulminant des que a mitja tarda el pediatra havia fet un error de càlcul i dels camals dels seus pantalons havien començat a caure tarrons de carbó mentre creuava la sal.la de recepció.
Un cop a casa 48 hores desprès del malson, d’entre la roba n’ha sortit un bulto que no reconec com a nostre. Està envoltat en paper de dairi relligat amb gràcia amb un cordill d’aspart.
L’he desembolicat amb cura, i amb una certa por. (A aquestes alçades no cal que us enganyi).
De dins en va sortir el diari que jo mateix havia amagat sota el llit del bungalow com a testimoni de l’horror.
A l’última pàgina sota la darrera anotació amb la meva lletra hi havia noves línies escrites amb una cal·ligrafia desconeguda per a mi. Deien així:
“Gràcies per haver jugat al joc. Aquest any heu estat vosaltres els que permetran que l’any que ve encara es parli de les dues famílies que van venir al càmping.
Famílies que per menjar carn i anar vestits van desaparèixer sense deixar rastre.
Això ens dona un aire de radicalisme que ens interessa d’una banda a nivell empresarial perquè vinguin extremistes de l’ecologia, el naturisme i el veganisme. I d’altra banda també afavoreix que aventurers i somiatruites intentin descobrir que va passar amb les desaparicions. Aquests últims venen àvids de trencar les normes per esbrinar-ho. Són els que en els propers anys permetran seguir amb la tradició de “la desaparició dels transgressors”.
Ha estat un plaer. Cuideu-vos molt.
Signat: Jan”.
Tot seria fosc dins del nostre bungalow si no fos per la tènue llum de la tauleta de nit de l'habitació de matrimoni.
En aquesta habitació hi estic confinat amb la dona i les meves filles.
Cada 5 segons guaito nerviosament per la finestra. Una munió de gent nua s'acosta cap a la nostra caseta de fusta.
La meva dona i jo ens mirem. Llegeixo la por en els seus ulls. Ambdós contenim el pànic que ens envaeix per tal de no assustar a les nenes.
Potser no venen a per nosaltres. Potser es paren al Bungalow d'abans o passen de llarg per parar-se al següent.
És una possibilitat que ara mateix entenc com a remota tenint en compte els fets que s'han anat desencadenant al voltant meu i de la meva família aquests dies. Dies de vacances que havien d'ésser de descans i pau.
La massa humana que se'ns acosta duu espelmes a les mans.
La meva ment aterrida em regala imatges del “Geperut de Notre Dame”. Concretament del moment on una massa enfurida amb torxes a les mans s'acosta a la catedral per demanar el cap d'en Quasimodo.
No tenim escapatòria, així que quan sentim picar a la porta de la nostra caseta, els 7 ens despullem i capcots anem a trobar el nostre destí.
Potser abans del desenllaç de la tragèdia, us hauria d'explicar els fets que ens van menar a una situació tant desesperant.
Així podríeu jutjar per vosaltres mateixos si érem mereixedors dels càstigs que se'ns infligiren.
La proximitat dels esdeveniments i la vergonya que vàrem passar no em deixen veure de manera objectiva la voràgine d'aconteixements que ens engoliren.
Testimoni d’excepció dels extraordinaris fets dels que us parlo en va ésser el meu diari.
No se m'acudeix una manera mes directa i fidedigna a la realitat que reproduir-vos fragments de les entrades que en ell hi he anat abocant:
Dia 11 de juliol de 2011:
17:30h
He rebut avui una trucada a la feina on m'han comunicat oficialment allò que ja em temia.
L'incendi proper al càmping de somni on havíem reservat un bungalow, fa gairebé un any, s'ha vist afectat per les flames.
El Bungalow que teníem assignat s'ha malmès i no ens poden oferir una alternativa.
Sé que la noia que m'ho comunica no en té cap culpa però em sorprenc a mi mateix quan m’escolto entrar en còlera i cridar-la donant-li les gràcies per res.
Dia 12 de Juliol de 2011:
19:00h
Ens hem passat tot el dia amb la dona buscant per Internet opcions per salvar les nostres vacances en família.
Els càmpings clàssics estan plens desde fa mesos, i tot i que es mostren comprensius quan els explico la nostra situació desesperada, insisteixen en que no poden ajudar-nos però que resaran per nosaltres.
Les que no es mostren tant comprensives són les nostres filles quan els expliquem que no podrem fer les vacances amb les que havíem estat fantasiejant tots junts.
Mirant els seus ulls veig que les hem decepcionat i que ha arribat aquell punt en que el papa ja no és el “Súperpapa” que tot ho pot. Sabia que arribaria aquest moment, però sincerament creia que seria d’aquí a mitja dotzena d'anys aproximadament.
Dia 15 de Juliol de 2011:
12:30h
Neix l'esperança!!!!!!!!!!!!!!
En una web que m'ha regalat Google quan tota esperança estava perduda, he trobat un càmping ecològic a una zona costera de Catalunya. M'asseguren que per una cancel·lació d'última hora ens poden llogar una caseta del 17 al 31 de juliol.
No m'ho penso dues vegades i la reservo a l'acte.
Un quart d'hora desprès ja tinc feta la transferència de la paga i senyal que em sol·liciten. Amb un somriure d'orella a orella truco a la dona.
13:30h: DONES!!!!!! Hi ha una llegenda urbana que diu que un amic d'un amic d'un conegut, es va donar un cop molt fort al cap i com a conseqüència va entendre les dones durant 15 minuts i mig!!!!!!!.
A la meva li ofereixo unes vacances quan tot estava perdut i em contesta amb la desconfiança cap a la meva reserva!.
“-Vols dir que no t'has precipitat?”.
GRGRGRRGRGRGRG!!!!!!
Dia 16 de juliol de 2011:
22:30h
Tot i que ahir li vaig dir que no ho fes, que un cop reservat ja ens ho trobarem, la Cristina (la meva dona) ha anat mes enllà de fer un cop d’ull a la web del càmping ecològic (que té una pinta fantàstica) i ha estat buscant a fòrums de campistes opinions i experiències sobre persones que hi han estat.
Es veu que és un ressort molt nou i encara hi ha poques opinions a la xarxa. Malgrat això, la Cristina, me'n destaca una que m'inquieta una mica. Evidentment dissimulo i li’n trec importància.
La pregunta la fa una noia que ha d'anar al ressort ecològic i demana:
“Encara que el càmping sigui ecològic permeten que hi entrem carn per consumir-la?”.
L’entrada és de dos dies ençà i encara ningú ha contestat la seva pregunta.
Per tal de tranquil·litzar-nos tiro de la Viquipèdia on hi busco les paraules “Turisme ecològic”:
“El Turisme ecològic o eco turisme és el conjunt d'activitats turístiques enfocades en les pràctiques sostenibles, la preservació i l'apreciació del medi (tant natural com cultural) que acull els viatjants. Encara que existeixen diferents interpretacions, en general el turisme ecològic es promou com a un turisme "ètic", en el qual també es considera primordial preservar el benestar de les poblacions locals, que es veu reflectit en l'estructura i el funcionament de les empreses/grups/cooperatives que es dediquen a oferir aquest servei”.
Amb tal de no quedar-me sense vacances jo sóc ecològic, ètic, benestador de poblacions, reflectidor d’estructures i funcionaments o el que fagi falta!.
Dia 17 de juliol de 2011:
16:00h:
MARXEEEEEEEEEEM!!!!!!
M'ha costat molt encabir l'equipatge, la parella, les nenes i la gossa al cotxe. Però ara que ja estic en ruta he de dir: OE! OE! OE! Als que treballen.........QUE ES FOTIN!!!! Jo ja estic de vacanceeeeeees!!!!!
22:00h:
Dificilíssim de trobar el puto paratge.
Les nenes han estat pesadíssimes amb els “quaaaaaaan faltaaaaaaaaa” i fins i tot una d’elles ens ha fet l'honor de vomitar.
Malgrat li he escridassat els insults mes crus dels que en soc capaç, la immutable veu del GPS no fa mes que repetir: “-Cuando pueda, dé la vuelta”.
22:50h:
En Dieter (l'amable recepcionista), ens fa els tràmits pertinents de benvinguda: Identificació, fotocòpia dels nostres passaports i entrega de la clau de la nostra llar de vacances.
De sobte sense cap mena d'avís previ, comencen els fenòmens paranormals.
En Dieter sense perdre el somriure ens insta a que “voluntàriament” li donem qualsevol tipus de carn o peix destinat al consum propi perquè el custodiï fins el moment que abandonem les instal·lacions vacacionals.
Mentres ho rotulo tot amb el meu nom i cognoms, se m'acudeixen varis insults i paraulotes que rimen per rima malsonant amb veganisme.
Hi deixo packs d'embotit ibèric, pernil dolç a les fines herbes i la botifarra que havia d'acompanyar a les seques. Seques que si que em deixen entrar.
Sense donar-nos temps a que ens refem de l'ensurt, ens assenyala una línia vermella gruixuda al terra a l’extrem de la sal.la on estem situats i ens anuncia que desde la línia cap a dins de les instal·lacions s'espera de nosaltres que respectem la naturalesa ecològica, vegetariana i naturista del càmping.
En veure que no entenem del tot allò que ens està explicant, ens assenyala un cartell enclavat just a sobre d’uns canviadors amb cortina on despullar-se.
Al cartell?: “Si Us Plau respecteu la norma de nuesa integral mes enllà de la línia vermella”.
23:00h:
Les nenes estan encantades corrent despullades a la plaça de terra i arbres fruiters que hi ha davant del porxo de la caseta. La nostra és la caseta número 10.
En aquesta esplanada on s’aixeca la nostra llar temporal hi ha 12 casetes rodejant l’esmentada placeta.
El porxo de cada caseta dona de cara a la plaça, de tal manera que des del teu porxo pots controlar visualment tot detall que s’esdevé a la mateixa plaça o en cada un dels porxos.
L’habitatge té 2 habitacions, un WC, i una cuina menjador força gran.
En cada una de les estances hi ha finestres generoses per les que es pot veure l’interior de la caseta que tens a cada costat de la teva.
Em sento nu.
MERDA! no tan sols me’n sento metafòricament ,sinó que n’estic de despullat!.
Dia 18 de juliol de 2011:
01:15 a.m.:
No puc dormir! He sortit nu a tancar els maleïts porticons de fusta que, com no!, solsament són accessibles desde l’exterior de la casa.
Creia que era una bona hora per fer la maniobra ja que no quedava ningú als porxos. La gent deu ja dormir nua al seu llit de nudistes en aquest collons de càmping nudista!.
Gairebé ho aconsegueixo!. Sols em quedava tancar els porticons d’una habitació quan la veu greu del guarda de seguretat m’ha sorprès:
-Bona nit. Sóc en Jan, el guarda del càmping. Heu entrat avui oi?.
L’educació que malgrat situacions desesperades com aquesta encara funciona en mode automàtic, ha fet que giri tot el cos cap a ell per mirar-lo a la cara. M’he girat dècimes de segon abans d’adonar-me que vaig nu i abaixar ràpidament les meves dues mans per tapar-me les vergonyes penjants.
Però ha estat la visió d’aquest home d’uns 50-55 anys amb gorra similar a la que duu la Guardia urbana amb la paraula “Vigilant” brodada en daurat, la que m’ha fet xisclar de por.
De coll cap avall l’home no duu res mes enllà de les seves eines de feina. Les duu penjades amb corretges de pell negra al cos: un joc de manilles, un walkie Talkie, i una porra. Sembla una versió mes vella i panxuda del típic noi que es disposa a fer un striptease en sortir del pastís de comiat d’una soltera.
En tot cas en Jan per manca de roba que treure’s, no pot fer cap mena d’estriptís a menys que es tregui la gorra de manera sensual.
No puc evitar el xiscle que s’escapa de la meva gola i les llàgrimes que baixen rodolant per les meves galtes. Corro cap a la porta de la meva caseta.
04:45 a.m.
Segueixo mirant el sostre de l’habitació de matrimoni. No vull tancar els ulls. L’imatge d’en Jan, el guarda, em tortura cada cop que tanco les parpelles.
Dia 19 de Juliol de 2011
23:15:
Les nenes fa una estona que dormen. Estan rebentades d’haver corregut tot el dia d’aquí cap allà.
Han anat a la piscina, han donat de menjar a les gallines, als conills i a l’euga “Princesa”.
Han collit ous ecològics, han muntat a lloms del poni i els han donat un parell de voltes a les instal·lacions del càmping damunt el carro que estirava el cavall “Simba”.
Encara ara volien anar a veure les granotes que a la nit cacen mosquits a la bassa sobre els nenúfars, els peixos taronges que neden aliens al que els envolta a l’estany ecològic i mirar les estrelles.
Peixos, granotes, euga, gallines, piscina, estany i un mai acabar de coses que no hem vist ja que amb la Cristina encara a aquesta hora no ens hem atrevit a sortir fora de la caseta. Maleïts salesians! em van ben enclavar dins del cervell el concepte del pudor a l’exhibició de la pròpia nuesa!.
La dona i jo hem muntat el gabinet de crisi a la taula de la cuina del menjador.
Ens estem fregint. Ens hem vestit de dalt a baix. Mitjons, sabates i jaqueta d’entretemps com a mesura de protesta i dignitat davant la norma d’anar en pilotes que ens ha estat imposada. Potser haurem d’anar nus fora de la caseta (ja en parlarem) però dins el nostre bungalow tot déu anirà vestit!.
Dia 20 de Juliol de 2011
01:15 a.m.
Fumata blanca: Havemus papa.
La meva dona i jo hem pres una determinació desprès d’arribar a la mateixa pregunta que li fas a la parella quan t’acaba anunciar que et deixa per un altre: “-Que te ell/ella que no tingui jo?”
Doncs això: que tenen ells que no tinguem nosaltres? Res!. Tenim el mateix!
Venim de la mateixa fàbrica homes i dones. Encara que amb mes o menys extres i mes o menys tunejos que ens apliquem a posteriori.
Com que veiem clar que no podrem canviar la situació fora del bungalow, demà plantarem cara a la vergonya.
Sortirem agafats de la mà amb el nostre millor somriure cap al paradís de la pilota picada.
P.D. També ho fem perquè ens fa vergonya haver de demanar a les nenes que ens portin queviures i aigua amb els que alimentar-nos.
Ja els han preguntat diverses vegades: “-Maca, que es troben bé els teus pares que no han sortit de casa des que vau arribar?”.
Dia 20 de Juliol de 2011
09:30 a.m.
Hem agafat aire i hem sortit donant alegres saltirons a l’exterior.
Ens hem sentit alliberats de prejudicis i contents de que el sol ens escalfi el cos. TOT el cos.
L’alegria ha durat poc i el somriure se’ns ha convertit en una ganyota quan des del porxo del costat una veu ens ha cridat: “Hombreeeeeee, si són els veterinaris!”
Mentres em girava per veure a qui li havia estat designat el Bungalow immediatament adjacent al nostre (l’onze), m’he preguntat que carai dec haver fet perquè un ésser superior em castigui amb tant d’humor cínic, àcid, sulfúric......amb tanta mala llet vamos.
Quina probabilitat hi ha de que et toqui en un càmping nudista, vegà, ecològic i reciclable el pediatra dels teus fills i la seva família a la caseta del costat?.
No havia encara parat el moviment rotatori del meu cos per deixar de donar-li l’esquena i oferir-li estrènyer la mà que he tornat a recordar la meva nuesa recent adquirida i encara no assumida. Així que no he parat on tocava l’esmentat moviment rotatori amb la mà estesa. He passat de llarg i he seguit rotant fins donar-li de nou l’esquena a la vegada que m’he encongit en un intent infantil de tornar a amagar el meu hiperexposat aparell reproductor.
Dec haver fet el moviment amb una gracilitat, frescor i naturalitat envejable, ja que el pediatra s’ha pensat que ha estat una manera original de saludar en plan torero. Tant és així que quan l’he tornat a mirar, ha deixat anar un sonor “-Olé!”, ha posat els índexs de cada mà al damunt del seu cap a mode de banyes i ha començat a bufar com un brau.
He buscat ajuda en la meva dona, que hauria d’haver estat immediatament al meu costat, però la seva mostra de suport m’ha arribat com un “PUM!, Tchlack! Tchlack! FRRRCH!”. Onomatopeia que reprodueix de manera fidedigna al soroll que fa la porta del nostre Bungalow nº10 en tancar-se bruscament, passar la clau dues vegades i rematar-ho apuntalant el pany amb una cadira.
Dia 23 de Juliol de 2011
15:30 p.m.
Estem encantats!!.
Les nenes s’ho passen bomba donant de menjar als animals, jugant amb amics i amigues de la seva edat i remullant-se a la piscina.
He fet quantitat de descobriments gràcies a aquesta experiència:
-La crema solar s’ha d’aplicar mes enllà dels llocs clàssics. El sol et pot cremar parts del cos que no hauria imaginat mai que es poguessin socarrimar i pelar.
-L’entrenament d’anys d’estius a la platja per evitar tremperes espontànies accidentals serveix també pels càmpings nudistes.
-Hi poden haver tants tipus, colors i formes de contenidors per separar i reciclar la brossa que estic segur que entre la impressionant filera dels que hi havia a l'aparcament del càmping, n'hi havia un per a reciclar a la iaia en cas de mort sobtada.
-Per matar mosques el mes ecològic és la pala de plàstic que penja en una paret de la cuina-menjador . També deu ser altament efectiva ja que a simple vista es veu plena a rebossar d’ADN de mosques i mosquits.
-El pediatra i la seva família són una gent encantadora, encara que com li he reconegut a ell mateix avui, la primera cosa que vaig pensar en veure qui tenia a la caseta del costat va ser canviar d'especialista. Entre la gent que concebo que em pugui veure nu del tot (ex parelles, dona, companys del gimnàs) no hi ha lloc per un pediatra. JA ESTIC CRESCUDET JO!
Dia 26 de Juliol de 2011
17:30 p.m.
La meva relació amb el pediatra ha anat mes enllà de la camaraderia. Ens entenem.
Tots dos tenim famílies nombroses amb nanos d'edats similars, tots dos tenim dones amb caràcter, i a tots dos ens ha fotut un calbot la dona per enganxar-nos mirant a l'actriu porno d'un cert renom que estiueja cada any al càmping (caseta nº7).
Així que quan estàvem els dos junts compartint un cafè al seu porxo, ha estat inevitable que els nostres ulls s'hagin trobat. No ens hem hagut de dir res. Ambdós hem sabut el que desitjàvem ferventment.
M'ha convidat a entrar a la seva caseta i desprès de córrer tota i cada una de les cortines de les finestres ha obert la nevera d'on ha tret amagat d’entre la fruita un fuet. L'ha partit per la meitat i me l'ha ofert.
Hem delinquit!. I el que és pitjor, ambdós hem fet el salt a la dona amb un porc. (El del fuet s’entén...........)
Allà mentre rosegàvem la carn prohibida s'ha segellat la nostra amistat queixalada a queixalada.
Dia 28 de Juliol de 2011
15:30 p.m.
Començo a veure compromesa la nostra seguretat al càmping.
En Gerardo (el pediatra) i jo, ens estem envalant.
Hem convertit la ingesta d'embotits a mitja tarda en un costum.
Corre la història al cámping de que l'any passat van enxampar a un paio menjant-se una costella de xai.
Al dia següent la seva caseta l'estaven netejant les dones de fer feines de l’organització. Mai ningú ha tornat a saber res del tio ni de la seva família.
De ben segur històries que s’han inventat els gerents del cámping per espantar a la gent i a les criatures. Tot per evitar que caiguin en la temptació.
Sigui com sigui ahir vam tenir un ensurt. Feia calor dins la caseta del pediatra i vam decidir sortir al porxo amb un grapat de llesques de jabugo amagades entre el paquet de tovallons de paper.
En Jan ens va enganxar en plena maniobra de deglució del pernil. En Gerardo i jo vam empassat ràpidament les probes incriminatòries que estaven a mig mastegar a la nostra boca.
Però jo ho vaig fer amb tanta mala sort que el jabuguito se’m va encallar a mig coll.
Qui havia de dir que d’estar al cel proteínic a ennuegar-me aparatosament hi ha pocs segons?.
He començat a tossir. Els ulls se m'han omplert de llàgrimes mentre lluitava per la meva vida.
Diuen que en aquestes situacions et passa tota la teva vida en segons per davant dels teus ulls. No ho sé, jo l'únic que no em treia del cap era “Marc no estosseguis mes o el troç de pernil sortirà projectat fins als peus del guarda”.
Finalment me’l vaig poder empassar i tornar a respirar.
Sort n'hi va haver que el metge dels meus fills va estat ràpid i aclucant-li l'ull al guarda li va deixar anar: “Tranquil Jan, es que estàvem fumant uns porretes i el meu amic que mai fuma, creu que s'ha d'empassar tot el fum saps?”.
Aquesta explicació va complaure en Jan que se’n va anar somiant en els seus anys de joventut desprès de dir-nos “Aiii, si jo us expliqués......”
Dia 29 de Juliol de 2011
19:30 h
La nostra relació carnívora comença a fer-me por de veritat.
Avui hem estat fantasiejant i conspirant per fer una mini barbacoa a dins de la caseta.
A dos dies de que s’acabin les vacances hem decidit que no hi pot haver millor comiat que la barbecue de les dues families.
A les dones no els ha semblat malament encara que creuen que potser seria mes segur fer una paella a la terrasseta d’un restaurant al port esportiu.
22:00 h.
Decidit! Comencem les maniobres d’avituallament. El que veiem mes complicat és entrar la barbacoa i el carbó.
Jo m’encarrego de la teca i en Gerardo entrarà la barbacoa. Diu que té una idea genial per aconseguir que no li vegin a recepció.
Dia 30 de Juliol de 2011
19:30 h
És estrany. El pediatra i la seva família han sortit aquest matí a comprar la barbacoa i encara no han tornat. Però allò que fa que em preocupi de veritat és que el metge ha faltat a la nostra ineludible cita d’ingesta a duo de colesterol.
Estic molt neguitós i no puc deixar de pensar en desfer-me del bé de Déu de xistorra, botifarra, costelles i entrecots de bou que reposen a la meva nevera. Impossible llençar-los pel WC.
22:05 h.
Confirmat. A la caseta dels nostres amics han aparegut un parell de dones de neteja que la renten.
He resat per les seves ànimes allà on estiguin. No he pogut evitar llàgrimes als ulls.
CABRONS! Segur que els han torturat. Em fa por que els hagin arrencat una confessió sobre les nostres pràctiques carnívores.
Amb la dona hem sortit a buscar a les nenes per tal de fer ràpidament les maletes i sortir pitant d’aquest lloc de bojos. Les hem trobat buscant granotes a la bassa.
22:15 h.
Massa tard. Venen a per nosaltres.
Deixo aquest diari sota el matalàs de l’habitació de matrimoni amb l’esperança de que un proper hoste pugui aportar la veritat i assenyalar els culpables de la desaparició de dues famílies completes.
Li serà fàcil a la policia fer justícia mitjançant aquest document amb la meva inconfusible (i gairebé il·legible) lletra i el meu ADN imprés en taques d’amargues llàgrimes de desesperació.
Què va passar desprès?
Vam treure’ns els pijames mentres veiem la massa nua i enfurida, però sobretot enfurida, aproximar-se al nostre bungalow. Ens varem despullar per intentar mantenir les aparences malgrat sabíem que ho havien descobert tot. No ens perdonarien la traïció d’anar vestits dins la caseta, ni l’ingestió de proteïna animal.
Ens van fer sortir de la caseta sense dir res. Ens van donar uns barnussos que ens van aconsellar que ens poséssim i ens van fer entrar a la zona de càrrega d’una furgoneta Mercedez Vito. Sense mes explicació van tancar la porta de càrrega.
Dins de la maleta de la Vito sense finestres, una llum de sostre permetia que ens veiéssim els uns als altres. Les nenes ploraven, la Cristina i jo les intentàvem tranquil·litzar tot i estar morts de por.
No va ésser un trajecte gaire llarg malgrat que se’ns va fer etern. Tots abraçats en aquella llauna en moviment.
Als segons d’apagar-se el motor, ens van obrir la porta de la maleta.
En Jan, el guarda, era qui ens havia menat fins aquí.
Ens va ordenar que sortíssim.
En mirar al voltant em vaig donar compte que érem en un gran aparcament d’un complexe comercial.
Ens va assenyalar la gran M groga sobre fons vermell d’un Mc Donald’s i ens va dir:
“-Us estan esperant els altres traïdors. Us esperen en aquell infern d’hamburgueses.”
Sense dir res mes va tancar la porta de càrrega de la vito, va pujar a la furgo i va arrencar el motor.
Just en passar al nostre costat va abaixar el vidre de la finestreta de la porta del conductor per dir-nos amb ràbia “-Imagino que no cal dir que l’any que ve us heu de buscar un altre lloc on passar les vacances, oi?”.
Una estona desprès, mes relaxats, mentres ens cruspíem una Big Mag, en Gerardo i la seva dona ens van explicar que teníem el cotxe al pàrking amb totes les nostres pertinences a la maleta.
Ells havien passat per la mateixa experiéncia d’expulsió fulminant des que a mitja tarda el pediatra havia fet un error de càlcul i dels camals dels seus pantalons havien començat a caure tarrons de carbó mentre creuava la sal.la de recepció.
Un cop a casa 48 hores desprès del malson, d’entre la roba n’ha sortit un bulto que no reconec com a nostre. Està envoltat en paper de dairi relligat amb gràcia amb un cordill d’aspart.
L’he desembolicat amb cura, i amb una certa por. (A aquestes alçades no cal que us enganyi).
De dins en va sortir el diari que jo mateix havia amagat sota el llit del bungalow com a testimoni de l’horror.
A l’última pàgina sota la darrera anotació amb la meva lletra hi havia noves línies escrites amb una cal·ligrafia desconeguda per a mi. Deien així:
“Gràcies per haver jugat al joc. Aquest any heu estat vosaltres els que permetran que l’any que ve encara es parli de les dues famílies que van venir al càmping.
Famílies que per menjar carn i anar vestits van desaparèixer sense deixar rastre.
Això ens dona un aire de radicalisme que ens interessa d’una banda a nivell empresarial perquè vinguin extremistes de l’ecologia, el naturisme i el veganisme. I d’altra banda també afavoreix que aventurers i somiatruites intentin descobrir que va passar amb les desaparicions. Aquests últims venen àvids de trencar les normes per esbrinar-ho. Són els que en els propers anys permetran seguir amb la tradició de “la desaparició dels transgressors”.
Ha estat un plaer. Cuideu-vos molt.
Signat: Jan”.
Bé Marc, només dirte que una de les raons per les que m'encanta llegir-te es perque millores amb cada escrit i no ets gens previsible. Realment no m'esperava el final per a res. M'ha encantat !!
ResponderSuprimir